Quan sent els nostres polítics responent en castellà als mitjans de comunicació, m’agradaria viure a uns milers de quilòmetres d’ací. En primer lloc, perquè estic fart de sentir sempre la llengua superoficial i no sentir la suboficial, que és la meua. En segon lloc, perquè estic fart d’haver de pensar sempre en un tema en què la covardia o la ignorància dels polítics ens hi fa perdre molt de temps. En una situació lingüísticament tan lamentable com la valenciana, els polítics han d’aplicar una discriminació positiva sistemàtica a l’hora d’usar públicament una de les dues llengües, i també aprendre els nivells del llenguatge, com es fa amb el castellà. I si algú enyora la política lingüística del Felip V, que ho diga clar. I si algú continua pensant l’estupidesa segons la qual el valencià és una concessió als escriptors, que s’òbriga el cervell i sàpiga que la llengua no és nostra, dels escriptors, sinó de tots.
