La inviabilitat econòmica d’Espanya al darrere de la campanya contra el Dret a decidir a Catalunya

Les esperpèntiques i cada volta més amenaçadores crides patriòtiques a les que estem assistint per part de la classe polític-mediàtica-judicial d’Espanya, cridant des de fa tems al govern de Catalunya a complir les lleis i la Constitució espanyola, i més en particular des de què Artur Mas signà la convocatòria per a la consulta del 9-N, tenen al meu parer una lògica i un raonament molt més prosaic que el que se’ns està intentant fer veure en l’allau de declaracions de periodistes i de polítics, i als titulars dels diaris, és a dir, el de la “ruptura” de la unitat de la mil•lenària nació espanyola. L’una-grande-y-libre deixaria així de ser “una” i de ser tan gran.

En totes aquestes crides s’apel•la a un sentiment de cor, purament patriòtic, que en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències que esdevindrien de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoria els seus interessos financers, i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que presenten economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema econòmic espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Catalunya representa a hores d’ara aproximadament un 20% del PIB espanyol, uns ingressos per balança fiscal positiva per a l’Estat espanyol d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixa de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

Les raneres de la bèstia ferida i amenaçada poden ser molt perilloses. Atenció als esdeveniments que poden succeir-se en les pròximes setmanes i mesos.