El meu amic i cuiner extraordinari Miquel Ruíz em contà que va anar u a demanar-li un favor gastronòmic. Però aquell individu no havia tastat mai la cuina de Ruíz, i ausades que havia tingut anys per a conèixer i recomanar aquest cuiner fora de sèrie. Això passa per la insolidaritat humana, més exacerbada en els valencians. I vaig pensar de seguida en aquest mateix diari. Per més humil que siga, sap la gent què costa de fer un periòdic més o menys independent i íntegrament en valencià? Quantes persones el llegeixen? Quantes el recomanen als familiars, amics i coneguts? Només que els que es pensen valencianistes el feren seu, el diari tindria una gran empenta. En canvi, s’estimen més engolir-se la premsa de Madrid i, en tot cas, la de Barcelona. I després s’estranyen de la marxa de tortuga del país.
