Raimon no ha sigut mai independentista. Això ja se sabia. Ha dit que en la situació actual se sent incòmode. Qui no se’n sentiria si el rumb de les coses el precipitaren a haver de prendre una decisió a caixa o faixa, i la decisió que potser calguera prendre posara en contradicció allò en què sempre havia cregut? No ha estat el mateix Raimon qui, en la mateixa entrevista, ha dit que cal votar perquè es clarifique la voluntat del poble? Caldrà votar i decidir (encara que Espanya s’hi opose). En un sentit o en un altre. I no serà per a tothom una decisió còmoda de prendre. Tots els qui ara posen estelades al balcó eren independentistes fa dos o tres anys arrere, o cinc o deu anys? Ho eren amb el mateix fervor que ho són en aquest moment? En algun moment d’aquesta “transformació” no s’han sentit incòmodes, precisament per ser conscients del canvi? Hom aplaudeix els qui ara es declaren favorables a la independència però temps era temps menystenien l’independentisme, com ara Jordi Pujol; els qui tornaren convertits al sobiranisme després que Rajoy els posara entre Espanya i la paret, com ara el president Mas; els qui haurien volgut seguir sent espanyols però se sumen al procés independentista perquè s’han convençut que Espanya és un malson totalitari sense solució democràtica.
Jo crec que en aquests moments hi ha moltes persones honestes que, com Raimon, se senten incòmodes perquè no havien previst que es trobarien en aquest destret hamletià. Això vol dir que perceben la possibilitat d’un canvi profund. A aquestes persones no les han criticades perquè no són un referent cívic i cultural com ho és Raimon. Més i tot es comprèn la seua incomoditat. Si el procés independentista ha anat sumant voluntats i indecisos ha estat perquè ha fugit de la intransigent actitud espanyolista del “conmigo o contra mi”. Fóra contraproduent espanyolitzar-lo ara. Tampoc no cal demanar a ningú que siga ara l’independentista que no havia sigut mai amb la fe enardida del convers.
En aquestes alçades, amb el camí que ha recorregut, i amb tots els enterradors als quals ha sobreviscut, Raimon no necessita demostrar res de nou que no haja demostrat a bastament. Fet i fet, la Cultura Catalana no seria el que és avui sense ell. I això cal agrair-li-ho. Abans, ara i sempre.
Jo només li discutiria una afirmació. La que adverteix d’un augment de l’anticatalanisme al País Valencià si Catalunya esdevé independent. No li cal a l’espanyolisme que arribe eixe moment per incrementar la virulència anticatalanista. No debades, és amb el momo de la “invasió catalana” que abans i ara han entretingut els valencians més ignorants quan ha calgut ocultar els seus escàndols de corrupció. Vull dir: és la seua naturalesa. D’ara i de sempre. No cal amoinar-s’hi. Cal preocupar-se, tanmateix, per donar una resposta contundent i unitària a aquesta continuada agressió impune. La resposta que no s’ha sabut donar encara. Massa por de morir vestits. Massa por de ser “acusats” de catalanistes: de traïdors i d’invasors catalanistes. Però els traïdors i els invasors són els anticatalanistes més espanyols; i els més corruptes. I com més corrupció se’n destape, més forta serà la seua brama anticatalanista.
I més clara hauria de ser la decisió d’anar-se’n d’aquesta Espanya que no ha dubtat a sembrar l’odi i el terror al País Valencià “para ofrendar nuevas glorias a España”. La dreta a sembrar-lo, i certa “esquerra” a encobrir-lo.
