No tinc clar del tot si la finalitat és la prevenció de malalties, fer càlculs per pagar soterrar o el propòsit de l’esmena perquè l’ego deixe de ser un cúmul de vanitats. Anticipar que en un, dos, tres, quatre o cinc anys estarem sent el centre d’atenció de la dansa del vetlatori de poc serveix sinó és per a posar en ordre i en pau la consciència.
La salut és important però no tot en la vida depèn d’ella. Podem fantasiar en una societat envaïda per la hipocondria. Potser no hi hauria lloc per a l’alegria, els somnis i el bon humor, ni per a les cançons d’El Botifarra. Tampoc per a la literatura o el cinema . Tanta preocupació generaria tanta tristesa que ni la imaginació donaria de sí per recrear llegendes com de la jove de Gandia que diuen va morir en haver-li caigut el pètal d’una flor de gessamí. En estendre’s la notícia del succés per la ciutat, es va ometre deliberadament el fet que el pètal de la flor que li havia caigut a la xica pertanyia a un dels ornaments de la rosassa de la Col·legiata. És a dir, el pètal que li va caure al cap era un bon cudol. La qüestió de pes es va obviar i es va començar a gestar la llegenda i la dita de la’ delicà de Gandia’. El test dels cinc anys en aquest cas tampoc hauria tingut provada eficàcia.
D’haver conegut els test de la predicció necrològica, igual l’anterior alcalde popular de la capital de La Safor, el incomparable Arturo Torró, haguera preferit aplicar-ho abans que comprar cases a les famílies conflictives, als quals els volia ben lluny per no ser de reconegut llinatge i a més ser una banda de delinqüents. Ara també està investigat per la Fiscalia per presumptes irregularitats en una operació immobiliària que va quedar en exempció d’impostos per 1,5 milions d’euros, coneguda com a operació ‘Aplauso’. Una vegada més la resposta del gran de Torró és que tot va ser “impecable”. Poca memòria la del senyor Torró, per allò que cap geperut es reconeix la seua gepa a l’oblidar que entre els seus també n’hi ha de coll blanc, jaqueta i corbata i maletí ben farcit que són uns delinqüents sense excepció de la definició del terme.’ Haver-los haylos’.
El test RIP (requiescat in pace) està vist que no té cabuda al guió de les llegendes i crec que tampoc al dels terribles successos com accidents d’avió, atemptats, guerres o catàstrofes de la mare terra. Tot açò em commou. Encara que no sóc molt donada als programes ’talk xou’ de televisió, recorde l’impacte que em va produir l’entrevista del presentador Pablo Motos a un supervivent d’un accident d’avió. L’entrevistat va explicar que anava en un avió amb 200 persones més i de sobte l’aparell va fer una maniobra estranya. Havia perdut els dos motors i el pilot va llançar un missatge críptic: preparats per a l’impacte.
Com els americans de tot o quasi tot fan una pel·lícula, Clint Eastwood ja ha anunciat que portarà al cinema la proesa protagonitzada pel Capità Chesley ‘Sully’ Sullenberger, l’home que al gener de 2009 va aconseguir fer aterrar un Airbus A320 en el riu salvant així la vida de tots els passatgers. Una heroïcitat que ha sigut batejada com ‘el miracle del Hudson’.
Nàixer, viure i morir, que importa que siga en el Hudson, en el Xúquer, a les Salines de Torrevella o el riu Millars. Ningú desitja tornar a morir, una ficció, entre altres coses perquè és impossible. Es pot tenir la vida pendent d’un fil, en el precipici preparant-se per a l’impacte però ningú pot tornar a morir. En canvi, quan es parla de tornar a nàixer, més d’un i una voldria tornar a nàixer, però és també del tot d’impossible. Per a açò cal creure en els miracles.
Neruda va escriure què si poguera nàixer de nou tornaria a estimar una vida després d’una altra vida. Un altre poema titulat exactament’ Si tornara a nàixer’, i atribuït a Jorge Luis Borges, l’autor argentí l’inicia amb un to poètic de signe molt diferent, deixa l’estima d’un costat per donar solta a altres desafiaments. Diuen així en els dos primers versos: si poguera viure novament la meua vida… en la pròxima cometria més errors.
Error no és sinònim de delicte. Errar és humà i delinquir fa ser menys humanes a les persones. Sant Tomás d’Aquino es va referir a què és lícit a l’home robar en estat de necessitat. Com li va succeir a Emilia Soria, la jove de Requena condemnada a un any i 10 mesos de presó per gastar 200 euros en bolquers i menjar utilitzant una targeta de crèdit que es va trobar en el carrer. Ho va fer per cuidar i alimentar les seues filles.
Una altra cosa és fer-ho des d’una posició de privilegi i de poder. En aquestes càbales a mig camí entre la ciència, la consciència, la realitat ,la ficció i fent suposicions sorgeix la qüestió del que haurien pensat polítics valencians com Rafael Blasco, Carlos Fabra o Pedro Hernández Mateo si hagueren sigut passatgers de l’Airbus A320. Si hagueren trobat una targeta s’intueix que hagueren fet.
És un enigma si Rafael Blasco al sentir això de ‘preparats per l’impacte’, tornaria a pensar en malversar cabals públics, estant al capdavant de la conselleria de Solidaritat i Ciutadania. O si l’exalcalde de Torrevella, Hernández Mateo, tornaria a cometre delictes de prevaricació i falsedat o si Carlos Fabra defraudaria més encara a Hisenda per a viure empaperat de bitllets morats de cinc-cents.
En els tres casos va haver-hi un pla preconcebut i cap dels tres es trobava en estat de necessitat. Són més detestables, si cap, en pensar que es van aprofitar dels seus càrrecs com pitjor ho estava passant la gent que suplicava per un sostre, per un treball o per trobar-se una cartera amb una targeta per comprar bolquers. Es van aprofitar a costa del pa i aigua del més necessitats, de la misèria del fem i de l’avarícia insaciable d’un cacic. El PP no té en exclusiva la patent de la corrupció, però si fa la travessa de la indecència encerta el ple al quinze. Per a vergonya de les persones honrades que també les hi ha en el partit d’Isabel Bonig, Xavier Garcia Albiol i Mariano Rajoy.
M’estarrufe com un gat quan em detinc en afirmacions com les que fa el reconegut filòsof francés Bernard-Henri Lévy a propòsit de la corrupció, de la qual parla en el seu llibre ‘La puresa perillosa’. Diu textualment que la corrupció és un mal inevitable. El mal és inevitable en general i que no es pot eliminar en una democràcia, almenys de manera total. Dit açò, lluitar contra la corrupció és un deure absolut.
És clar que és un deure absolut i si com diu no és pot eliminar de la democràcia, almenys haurem de fer que siga evitable en les persones que participen en les institucions i l’administració pública . Urgeixen mecanismes que tanquen els forats del colador per evitar que no es filtre ni un sol corrupte. Alguns espavilats de poc calat, pilotes i conversos saben com fer-ho, com les serps s’arrosseguen i canvien de pell.
Ni el test publicat a ‘The Lancet’, ni els exemples dels polítics ara al resguard de l’ombra de les presons, ni els consells de Sant Tomàs, poden ser medicina que cure un mal tan enquistat per molt que diga Torró que és ‘impecable’. En molts aspectes de la vida les persones ens mereixem benevolència, una segona ocasió, una tercera o les que faça falta. En el relatiu a la corrupció no sóc gens delicada -tot i el meu pare haver nascut a Gandia- sóc de l’opinió que els corruptes no es mereixen cap altra oportunitat. En açò em declare radical.
Radical del tot.
