Simplement, Escola Valenciana ha optat per l’únic pas que podia fer per polaritzar, abans que es difuminen per la inèrcia, el seu propi potencial reivindicatiu i el de la resta d’organitzacions socials i culturals al voltant d’una fita bàsica de convivència: el redreçament d’una llengua i una comunitat lingüística minoritzades per una acció política que es nodreix d’etiquetes i convencionalismes ancorats encara en els anys de la transició o, almenys, influenciats per una lectura deformada de la realitat valenciana. Ara, cal netejar-se els vidres de les ulleres per fer unes altres lectures polítiques, per mitjà de les quals adonar-se que, sociològicament, el país ha canviat i que cal fer uns altres mapes d’idees en les pissarres de les sales de reunions dels respectius partits que signaren el pacte del Botànic.
Ara bé, els polítics senten un pànic asfixiant davant la possibilitat de renunciar a les antigues posades en escena que sempre han donat el seu bon rèdit i són poc inclinats a participar de situacions noves. Esta síndrome s’anomena por escènica, quan situar-se en un punt de l’escenari polític no va embolcallat per un sistema estructurat de rols o no s’hi fa amb la confiança que proporcionen uns senyals al terra que indiquen l’emplaçament del personatge i cap a on s’ha d’encaminar quan mourà l’acció dramàtica.
Per això mateix, els nostres polítics hauran de parlar a les seues executives de la millor manera de superar el seu pànic escènic, quant a l’os travessat en la panxa de la igualtat lingüística. Hauran de reflexionar sobre com superar el vertigen que els provoca enfrontar-se al buit de l’abisme per contemplar realitats canviants i obtenir nous fulls de ruta que ens reconstruïsquen als valencians i valencianes. Esta teràpia de superació no va implícita en la motxilla del càrrec ni forma part de la formació política preparatòria, perquè és un indicatiu del grau de maduresa durant l’exercici de la política. Fer com fan, tots ho sabem fer.
Vull dir amb això que cal valorar l’aposta política d’Escola Valenciana amb tota la seua amplitud i no sols com una estratègia per reciclar vells eslògans, llevar-li la pols a un discurs que comença a desgastar-se o per la ufanosa pretensió d’encapçalar una reivindicació social, vinculada a l’ensenyament en valencià i a l’ús social de la nostra llengua en uns nous contextos que són com són.
Per contra, ara cal veure esta aposta política des d’una perspectiva jurídica més associada als drets bàsics ciutadans i a la cohesió territorial i administrativa d’un país en què la diversitat lingüística i cultural no siga sempre un conflicte larvat que alimente la minorització del valencià i la supremacia del castellà, un complex vitamínic que vigoritze un discurs refractari a la dignificació lingüística desfasat i fossilitzat i la coartada perquè s’entronitze l’exclusió lingüística en els programes polítics populistes.
En resum, estem en la casella d’eixida d’un joc de taula, sense renunciar a res ni a ningú, però acceptant que al 2017 tot serà possible si posem els mitjans i la voluntat per a realitzar-ho.
