Per una banda, l’autora de la frase se sent una ciutadana lliure per exercir el seu dret a parlar o voler començar a parlar una llengua determinada. A més a més, aquesta decisió de parlar valencià està lliure de màcula perquè està basada en un desig pur, sense contaminacions ideològiques.
La segona part del procés mental, i per al·lusió directa, és que hi ha la possibilitat de voler exercir aquest mateix dret, però moguda per obscurs interessos o principis ideològics que embruten inequívocament la decisió. Hi ha, per tant, persones que parlen una llengua de forma desenfadada, lliure, neta, i persones que la parlen perquè no poden evitar fer militància, fins i tot quan van a l’excusat. I això és lleig.
Encara n’hi ha més. Són persones que mai de la vida formularien aquesta mateixa frase si estigueren referint-se a un altre idioma no minoritzat, com podria ser l’anglés. Veiem com quedaria: “Jo també vull posar-me a estudiar anglés, però no per ideologia”. Ah! Queda rar, no? Doncs, sí. Perquè tothom entèn que l’anglés és una llengua útil, el seu estudi una bona inversió de temps -i diners- i, a més a més, aprendre, en aquest cas, no ocupa lloc.
I llavors, com és que la frase del principi no queda tan desficaciada? Per què una persona, que pot ser sensible i intel·ligent, pot formular sense cap recança aquesta frase? Potser perquè no és conscient del missatge intrínsec. Perquè desconeix l’abast del pensament colonial a dins del seu cap. Perquè s’expressa des de la superfície, sense rascar el fons del tema, innocentment o no, però esgrimint principis llargament insertats en els nostres cervells per incontables repeticions. És l’inconscient col·lectiu, que tenim a la memòria RAM també els parlants de basc, català, wolof i kurd. Igual com tenim insertat el pensament masclista després de tants anys d’adoctrinament.
Per això, la ideologia inconscient, també és una ideologia. De fet, no existeix la no-ideologia igual com no existeix la no-conducta. Quan ens escoltem repetir frases i idees comunes, hem de saber que contenen molta informació i hem de saber reconèixer-la.
Els parlants minorats som conscients que parlar la nostra llengua té una connotació. Fins al punt que, abans d’obrir la boca, fem una valoració de l’abast de la nostra decisió de parlar-la: “ei, que és una entrevista de treball. Això pot condicionar la meua imatge! O, “uf!, ara em pose a parlar-li en valencià a aquesta i pegarà a fugir. Millor en castellà.”
Anticipar unes conseqüències directes pel fet de parlar una llengua determinada, com en aquest cas, el fet d’estar connotat, ens condiciona en la presa de decisions. Perque sí, els parlants bilingües decidim a cada pas, en cada interacció, quina llengua parlem. És la diferència fonamental respecte als parlants monolingües, que no decideixen res perquè no tenen l’opció de fer-ho. Parlen i punt. Pot ser aquí la clau de tot plegat? Que decidim, i això és un acte voluntari? I per tant, connotat per la nostra ideologia? Seria millor no tenir l’opció de decidir? Des de quan és millor no tenir aquesta opció?
No ens enganyem, viure -dic viure, no estar de pas- en una societat on conviuen dues llengües, el fet de no parlar-ne una també conté una ideologia. I no cal aprofundir perquè ja entenem fàcilment quina és.
