Diu, Vargas Llosa, que Steiner pensa que sí i ha intentat aquest resum en un text enginyós i provocador. Segons ell, Europa és sobretot un cafè ple de gent i paraules, on s’escriu poesia, es conspira, filosofia […], eixe cafè […] és inseparable de les grans empreses culturals, artístiques i polítiques d’Occident […] la segona senyal d’identitat europea és compartida per tots els països europeus […]: el paisatge caminable, la geografia feta a mesura dels peus. El tercer tret […] és el de posar als carrers i a les places el nom dels grans estadistes, científics, artistes i escriptors del passat, quelcom inconcebible a Amèrica […]. La quarta credencial […] és descendir simultàniament d’Atenes i Jerusalem, és a dir, de la raó i de la fe, de la tradició […] que féu possible la coexistència social, desembocà en la democràcia i la societat laica, i la que va produir els místics, l’espiritualitat […] i, també, la censura i el dogma, […]. La cinquena senyal d’identitat europea és la més inquietant de totes. Europa […] sempre ha cregut que perirà […]. A Steiner el turmenta la supervivència, en nostres dies, […] dels odis ètnics, el xovinisme nacionalista, […] i la resurrecció […] de l’antisemitisme. Però, […] sobretot la uniformització cultural per baix a conseqüència de la globalització […]: “No és la censura política allò que mata [la cultura]: és el despotisme del mercat i l’esperó de l’estrellat comercialitzat”.
Caldria matisar-li a Vargas Llosa i a Steiner que els nacionalismes de les nacions amb estat són molt més perillosos i han assassinat molta més gent que els nacionalismes de les nacions sense estat propi i advertir-los que els nacionalisme d’estat sovint practiquen el terrorisme d’estat, les guerres contra les altres nacions, l’apropiació de les matèries primeres, la discriminació institucional lingüística, cultural, econòmica, ecològica, social i de ciutadania contra les nacions sense estat propi, com passa en la relació entre l’estat espanyol i la ciutadania de les nacions sense estat que hi ha a la Península Ibèrica, que és considerada una ciutadania de segona, sense dret a tenir drets.
Cal invitar els altres a entrar en aquest àmbit de la cultura i Steiner té el do per fer això, mostrant el seu codi moral intel·lectual: el nucli d’una cultura són les obres clàssiques, és a dir, intemporals perquè el seu significat transcendeix la mort. Com deia Hörderlin: “Was bleibet aber, stiften die Dichter [el que roman ho funden els poetes]. Les grans obres ens interroguen, ens exigeixen una reacció, com diu Rilke: “Du sollst dein Leben ändern” [has de canviar la teua vida]. Sense tenir por d’allò difícil, perquè amb Spinoza: “L’excel·lència és tan difícil com rara”. Perquè només els necis no fan cas de la importància de la tradició, el fet i el coneixement. Hörderlin adverteix: “Wir sind nur Original, weil wir nicht wissen” [només som originals perquè no sabem]. I ser crític vol dir establir diferències, copsar els matisos. Estar a gust en el món de la cultura, significa estar a gust en molts mons, en molts llenguatges: estar a gust en la història de les idees, en la literatura, en la música, en l’art. Requereix erudició i capacitat de veure les relacions entre els diversos mons: el nexe. Ramon Montaner, a l’edat mitjana, en el context de la comunitat catalànica, a això del lligam li va dir mata de jonc.
Hi ha una estreta relació entre llenguatge i política, entre cultura i societat. Per entendre els esdeveniments culturals, per veure quines idees prevalen i quines seran les seues conseqüències, és indispensable la reflexió filosòfico-cultural. És essencial ser ‘elitista’, en el sentit originari de la paraula: assumir la responsabilitat “del millor” de la ment humana. Una elit cultural ha de carregar amb la responsabilitat del coneixement i la conservació de les idees i valors més importants, la responsabilitat dels clàssics, del significat de les paraules, de la noblesa del nostre esperit. Ésser elitista, com va explicar Goethe, suposa ésser respectuós: respectuós amb allò diví, amb la natura, amb els altres éssers humans i, per tant, amb la nostra pròpia dignitat. Segons Steiner, si aprenem de la tradició intel·lectual a la qual pertanyem: el món de la cultura és de vital importància per a la qualitat de la vida humana. Però: la cultura, és també vulnerable. No per res redueix al silenci una dictadura als seus poetes, pensadors, ràdios o televisions i imposa la censura en la nostra pròpia llengua i cultura. I en aquesta època de feixisme de la vulgaritat, de censura del mercat i de “l’economia del coneixement”, el coneixement cultural i la reflexió filosòfico-cultural, estan sent afeblides o inclús l’estan fent impossible, amb més freqüència de la qual -potser- percebem. Sense anar més lluny, el ministre d’educació i cultura de l’estat espanyol, un tal Wert, s’obsessiona en substituir la filosofia per la comptabilitat dels diners i l’obediència als sectors financers.
I ens preguntem amb l’Steiner de “Llenguatge i silenci”, per què l’innegable vincle entre esteticisme i barbàrie? Per què l’educació ‘liberal’ no va poder impedir la tortura, els camps d’extermini, l’Holocaust? Cal que parlem, una vegada més, de Heidegger i de les seues tendències feixistes, de l’oficial de les SS que regressava a casa i interpretava música de Schubert després d’un dia de carnisseria. Una vegada més observem que ni el coneixement intel·lectual ni l’educació liberal ofereixen garantia alguna, fóra quina fóra, del sa judici moral, ni molt menys d’una ètica superior. Les ments erudites poden conrear el nihilisme radical i hi ha massa intel·lectuals que, obsessionats per conceptes abstractes tals com “globalització” i “capitalisme” , no vacil·len en legitimar la violència terrorista. Com deia Dostoievski a “Els dimonis”: la hipocresia, la corrupció intel·lectual, la fascinació de la violència, l’addicció al poder i un conformisme il·limitat són típics de massa intel·lectuals.
Tot això que hem dit abans és cert, però també ho és que hi ha una llarga llista d’intel·lectuals que ‘no’ han caigut en les urpes d’aquesta corrupció intel·lectual i que han sigut lleials a les seues obligacions morals, com Thomas Mann, Ósip i Madezhda Maldestam, Arnold Schömberg, Dietrich Bonhoefer, Josep Brosdsky, Hermann Brosch, Albert Camus, Paul Celan, René Char, Andréi Tarkovski, Vàclav Havel i el mateix George Steiner, en invitar a d’altres a entrar en el sentit, sense cedir al nihilisme, al populisme ni a la ideologització extrema que anul·la la independència de criteri i la responsabilitat de judicar, de la qual en parlava Hannah Arendt. Tant el cas de Primo Levi, que conta com li va venir ganes de resistir i ‘desitjar’ sobreviure a Auschwitz quan recordà el cant d’Ulisses de La Divina Comèdia de Dant o el cas d’Aleksander Wat escriu en “My Century” que, de sobte, podia suportar la presó d’Stalin a la Lubianka de Moscou quan una matinada de primavera, va escoltar el fragment de la “Passió segons sant Mateu” de Bach; aquests exemples ens mostren que, si alguna cosa, a més de l’amistat i l’amor, pot donar sentit a la vida és la bellesa de l’art. Per això, la cultura és una invitació a conrear la noblesa de l’esperit. Ser culte significa més que erudició i eloqüència, cortesia i respecte. No té capacitat d’exigir, com l’amor, ni ofereix garanties. I tanmateix, l’única oportunitat per a protegir la nostra dignitat humana ens l’ofereix la cultura, l’educació ‘liberal’… en el sentit que refereix Noam Chomsky, “liberal” d’Adam Smith, d’Stuard Mill, de Tolstoi, Rosa Luxemburg, Marx, Emgels, Gramsci, Bakunin, de Bertrand Russell o John Dewey. Una societat que no conree els grans ideals humans (justícia, igualtat, fraternitat), i no reduïsca les enormes desigualtats socials existents i els principals problemes ecològics que hi ha a la Terra, acabarà, una vegada més, en la violència i en l’autodestrucció. Hem d’assolir la responsabilitat de la contínua existència del millor de la cultura europea, respectar el codi moral intel·lectual, preservar un ideal de civilització: la idea d’Europa.
Steiner, en efecte recorda els cafès d’Europa, des del de Pessoa a Lisboa fins als cafés d’Odessa, freqüentats pels ‘gangsters’ d’Issac Bábel; des dels de Coopenhague de Kieerkeggard fins als de Palerm… Al Milà d’Stendhal, a la Venècia de Casanova, al París de Boudelaire, a Viena, Freud, Karl Kraus, Musil o Carnap feren del cafè un àgora per a parlar d’estètica, economia política, de psicoanàlisi i de filosofia. Danton i Robespierre es reuniren al Procope; agost de 1914, Jaurés fou assassinat en un cafè; a Ginebra Lenin escriu sobre l’emprirocriticisme i juga a escacs amb Trotski… Afirma Steiner, mentre hi haja cafès, la idea d’Europa tindrà contingut, subsistirà.
Des de la Corunya fins a Sant Petersburg, des d’Estocolm fins a Messina, un altre tret europeu, és que es pot anar caminant per tot Europa. Un tercer tret, Als països d’Europa en posen als carrers els noms dels qui es considera les persones més destacades, és el “lieu de la mémoire”, en contrast a els Estats Units i Cuba on, sovint, es posen números i la mirada és cap al futur, no cap al passat. El quart axioma és la doble pertinença d’Europa, entre Atenes i Jerusalem, el cultiu de la música (Bach, Mozart, Beethoven, Schubert), la matemàtica (de Euclides fins la Hipòtesi de Riemann, des del Teorema de Pitàgoras fins al Teorema de Fermat o de Gödel) i el pensament especulatiu (des dels presocràtics fins a Wittgenstein, Bergson, ‘Heidegger’, Plotí, Spinoza, Leibniz i Kant). Com afirmava Shelley: “Tots som grecs”. El nostre llenguatge polític, social, l’arquitectura, les ciències, la medicina, la biologia, l’antropologia, la zoologia, la lògica, etc. estan formats per conceptes grecs. Ara, després de la victòria de Syriza a Grècia i de l’enfrontament entre els interessos dels països del nord i del sud, tots som molt més grecs, tot i que els actuals governs espanyol i portuguès s’alineen amb els interessos de la troika.
No obstant, la caiguda adàmica de Freud, la virulència de Marx per la justícia social i el seu historicisme messiànic que s’emparenta amb Amós o Jeremies, Proust, el rebuig del caos d’Einstein, ens actualitzen la tradició hebraica en la modernitat i la duen fins la contemporaneïtat. Segons Steiner, el cristianisme i el socialisme utòpic són notes a peu de pàgina del judaisme. La història d’Europa és una història entre aquestes dues ciutats.
El cinquè tret, és una consciència escatològica de fi de món del cristianisme de la mortalitat de la civilització de Valéry, del l’apocalíptic diagnòstic d’Spengler, de judici final, de final de la història de Hegel, de l’entropia de Carnot quan s’extingirà tota energia, com si Europa intuirà la seua pròpia destrucció i desfeta, sota el pes de la seua fatiga històrica ( “Geschichtsmüde”, cansat de la història), de les seues conquestes, riquesa i la complexitat de la seua història. Dues Guerres Mundials, l’escenari d’una brutalitat sense precedents, a Auschwitz i al Gulag; més recentment, la brutalitat, la tortura i el genocidi de masses va tornar als Balcans.
I ara què? es pregunta Steiner.
L’hivern de 1918-19 Max Weber, va pronunciar una conferència a Munich sobre el saber i la ciència (Wissenschaft) com a vocació. Europa està en ruïnes, els científics, els intel·lectuals i els artistes estan compromesos en la democràcia i en la defensa dels ideals clàssics del saber intel·lectual, característic del geni europeu. Husserl en la filosofia en la crisi de la humanitat europea, designa la filosofia-ciència com la combinació entre la vida espiritual i l’activitat creativa, només Grècia aconsegueix la teoria, el cultiu del pensament especulatiu desinteressat a la llum d’unes possibilitats infinites. Europa s’oblida de sí mateix quan oblida que va nàixer de la idea de la raó i de l’esperit de la filosofia. El perill, conclou Husserl és “una gran fatiga”. No obstant, resten camins d’esperança que encara paga la pena recórrer?
Els odis ètnics, es nacionalismes xovinistes, la neteja ètica… no estic d’acord amb Steiner quan posa que “les reivindicacions ‘regionalistes’ han sigut el ‘malson’ d’Europa”, perquè el regionalisme de les nacions sense estat propi, assenyalen elements rellevants de complexitat i de diversitat de les societats complexes de la ‘post-modernitat’ actual, que no són tinguts prou en compte ni reconeguts per la UE fins ara… No “són malsons”, són reptes, ferides obertes, perquè no es reconeix la llengua basca, gallega, catalana… al parlament europeu ni el dret a decidir autodeterminar-se. Explica Steiner que l’expansió de la llengua anglesa, la uniformització tecnològica de la vida quotidiana, la universalitat d’Internet, es consideren grans passos per a la supressió de les fronteres i els antics odis. Mai més ha de sucumbir Europa a guerres intestines, ni dur la guerra cap a altres països del món: el que no vulgues per a tu, no ho vulgues per als altres, afegisc. No és això el que va passar recentment quan els Estats Units i una part d’Europa portaren la guerra a l’Iraq per apoderar-se de les matèries primeres, amb l’excusa del “terrorisme internacional”.
La diversitat lingüística, cultural i nacional d’Europa, com un pròdig mosaic. No hi ha llengües petites ni indignes. Cada llengua conté, explora i transmet no només una càrrega única de records viscuts, sinó també l’energia en desenvolupament que posseeixen les formes verbals de futur, una potencialitat per al demà. La mort d’una llengua és irreparable, minva les possibilitats dels éssers humans. No hi ha res que amenace més radicalment –en les arrels- a Europa que la detergent marea d’allò angloamericà, la uniformització, l’ordinador, el populisme, el consumisme, les desigualtats socials… Europa perirà si no lluita per les seues llengües, les seues tradicions locals i les seues autonomies socials, “si s’oblida que Déu està en el detall”. Per això, molta gent no entén per què Europa no reconeix les llengües sense estat, passant per sobre dels estats que vulneren els drets socials i lingüístics i no són capaços de respectar la diversitat europea, si no , se’ns obliga a tenir estat propi per a sobreviure en la nostra peculiaritat cultural. Per què estats com l’espanyol, el francès o l’italià són incapaços de reconèixer les llengües minoritzades, com la catalana (l’èuscar i el gallec), assumir-les -estatalment- en igualtat de condicions que la castellana.
Que s’ha de fer per equilibrar les contradictòries exigències de la unificació politico-econòmica i les de la particularitat creativa que manté la riquesa de la diversitat? Davant els fonamentalismes, davant la història d’una Europa ‘cristiana’ que ha sigut antisemita fins l’Holocaust, Europa, en un moment de secularització, pot elaborar un humanisme que tinga com a referents l’Europa de Montaigne i Erasme, de Voltaire i Kant per a oferir orientació davant l’horitzó de fonamentalismes criminals i el fanatisme dels estats europeus que no reconeixen la diversitat lingüística i cultural que hi ha al si d’Europa, la de les nacions sense estat propi.
Per últim, va contra la idea d’Europa acceptar amb passivitat les discriminacions, les desigualtats socials i l’extrema pobresa, la vulneració de drets humans bàsics, com la llibertat d’expressió, tenir mitjans de comunicació propis o la possibilitat de reproducció cultural en la pròpia llengua, com passa ara mateix a un País Valencià sense cap mitjà de comunicació de masses en la nostra llengua pròpia o històrica, el català de València, mentre a totes les comunitats autònomes de l’estat, posem per cas, les castellanes, gaudeixen de les ‘seues televisions autonòmiques i també de les televisions espanyoles públiques i privades, on no se’ns permet expressar-nos en català i on els partits polítics com Compromís, CiU, ERPV, ERC, la CUP, són sistemàticament apartats i invisibilitzats, com si estiguérem a la Sudàfrica de l’apartheid. Nosaltres paguem, amb els nostres impostos i espoliació fiscal, aquests mass media, però no ens tenen en compte, ens anul·len, van contra nosaltres; ens els tanquen i censuren els que ens arriben de Catalunya perquè són en la nostra llengua que es vol extingir. Com si estiguérem a la Sud-àfrica racista o en una “democràcia” que reprodueix pràctiques autoritàries i dictatorials. Contra nosaltres els valencians, catalans i balears, bascos i gallecs. Perquè no som ‘espanyols’ o no ho som com “ells” voldrien que fórem, a la madrilenya, ben lluny de la idea i de les pràctiques democràtiques i “liberals” inclusives de la millor Europa, la que respecta el plurilingüisme i la diversitat lingüística i cultural, si més no a la confederació Helvètica, a Bèlgica… Una altra Europa possible, més social, més respectuosa amb els drets humans, socials i lingüístics, que ens convé per a un País Valencià que vulga reproduir la seua llengua, cultura i possibilitat de continuar sent un país amb el gentilici valencià dins del marc de la comunitat catalànica; la nostra, en una Europa de les nacions on totes són tractades amb la mateixa consideració, respecte i dignitat.
Per tant, sobre el que diuen Vargas Llosa i Steiner a l’inici de la idea d’Europa, no només és la banalització i el despotisme del mercat allò que mata la cultura, l’educació i la dignitat humana, és també la censura, com sabem tota la valenciana i catalana gent que ha vist com tanquen, censuren i prohibeixen les emissions comunicatives en el català del País Valencià o del Principat de Catalunya. Perquè si és la mateixa llengua i cultura (o nació) cal anihilar-la, cal estretir cada vegada més els horitzons valencians per dirigir-los cap a Madrid, mentre es posen totes les fronteres entre el País Valencià i Catalunya. Perquè hi haja qui pense que entre el País Valencià i Catalunya no hi ha res en comú, que no compartim ni llengua, ni cultura, ni història ni ecosistemes… Tot allò català els ha de ser aliè als ‘valencians’, com si molts valencians no fórem també catalans, com si els catalans no fórem humans sinó infrahumans.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
