En arribar eleccions, i en menys d’un any hem fet doblet (i està per vore el triplet), aquesta sol ser una de les propostes que més se senten dir pels partits polítics. Tan sols heu de ficar “gratuïtat escoles infantils 0 a 3 anys”, ja siga en valencià o en castellà, a qualsevol cercador d’Internet i obtindreu unes quantes pàgines d’enllaços referits a aquest punt en concret. Els polítics es veuen amb l’obligació de proporcionar els suports necessaris per véncer l’estrés i disminuir les preocupacions que afecten les famílies amb fills. És més, si ens fixem, una de les primeres mesures que posa en marxa el nou govern valencià en matèria d’educació és el programa experimental d’aules de dos anys gratuïtes en escoles públiques.
Evidentment que les escoles infantils han de ser gratuïtes, com la resta de l’educació ho ha de ser. El que no és tan evident, és que aquest siga el problema principal. La malaltia continua, l’únic que aconseguim és controlar, en part, el dolor. El que hem de solucionar, l’epidèmia que ens trasbalsa, és la manca de conciliació. Sentir-se alleugerits perquè deixar els nostres fills a una escola infantil ens atorga la possibilitat d’anar a treballar exposa, de manera palmària, les mancances socials que ens afecten. Per començar, utilitzar un servei d’aquestes característiques hauria de ser optatiu. Per descomptat, gratuït, però optatiu. Haver d’escollir entre deixar els xiquets a l’escoleta o anar a treballar, el converteix, inexorablement, en obligatori.
Per llei, l’educació al nostre país no és obligatòria fins als sis anys. Per materialitat, no pot ser més forçosa i inevitable. Indispensable, imprescindible i ineludible. La cobertura social bàsica ha de ser poder estar amb els teus fills fins l’edat d’escolarització obligatòria. Tenir el dret i, al mateix temps, l’obligació de criar i educar els teus descendents. Permisos adients, suficientment extensos i recolzats per una dotació econòmica i uns serveis socials suficients. I garantir la llibertat d’elecció: poder deixar-los a l’escola infantil, que òbviament ha de ser gratuïta, per seguir amb la teua carrera professional o poder estar amb ells sense que signifique perdre la possibilitat d’accedir al mercat laboral quan siga necessari.
Les cures pal·liatives consideren la mort com un procés natural. Ni l’acceleren, ni la retarden. S’administren per mantenir la millor qualitat de vida possible fins el moment de la mort. La solució a la malaltia no és la gratuïtat de les escoles infantils que serveix, simplement, per anar marcint-se amb una mica més de dignitat. La nostra exigència ha de ser curar-nos del tot i poder fer-nos càrrec dels nostres fills.
