Viadel, amb l’ajut del Diccionari de la Llengua Catalana, defineix què és això de la ‘depuració’ 3: “Acció política encaminada a mantenir i a garantir l’homogeneïtat política-ideològica d’un règim mitjançant l’eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes”; després dissecciona, com un entomòleg expert, els budells del nacionalisme i de l’anticatalanisme espanyol, la seua absurditat, les seues contradiccions, sofismes, oxímorons idiotismes i els materials de totalitarisme amb els quals està bastit, com un malson, per a castrar, censurar, prohibir i exterminar el valencià o català, negant la unitat de la llengua i els vincles històrics, socials, econòmics i culturals entre el País Valencià, les Illes i Catalunya i trau l’entrellat de tot plegat per mostrar-nos el rostre de la barbàrie que hi ha al si d’un nacionalisme espanyolista intransigent, intolerant, excloent, castrador i renegador.
Un nacionalisme espanyol, supremacista, que no reconeix les altres llengües i cultures de l’estat espanyol i tracta de marginar-les, invisibilitzar-les i d’aniquilar-les, fins i tot tancant RTVV, censurant les televisions en català i aprovant lleis vergonyants, feixistes, en defensa d’una identitat ‘valenciana’ que posa la festa nacional-espanyola de les corregudes, maltractaments i assassinats de bous com a principal senyal d’identitat mentre tracta de suprimir el valencià de la vida pública del País Valencià, tractant de suprimir el gentilici valencià, el nom valencià del nostre país, la unitat de la llengua i la cultura valencianes o catalanes, negada, malgrat les sentències dels tribunals de justícia a favor o de les resolucions de tots els departaments de filologia de llengua romànica del món, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o de l’Institut d’Estudis Catalans.
És un al·legant, des de la indignació moral, que conta les agressions als nostres polítics i intel·lectuals més importants del País Valencià, durant la ‘transacció’, Josep Lluís Albinyana, Ricard Pérez Casado, amb una certa indiferència i complicitat policial, els atemptats i agressions contra Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Ventura, a llibreries i centres culturals, etc. Descriu les miserabilitats i ignomínies d’un nacionalisme anticatalanista espanyol que està farcit d’atemptats terroristes que hagueren de suportar aquests grans escriptors nostres i gran part de la ciutadania d’esquerres del valencianisme polític; descriu les causes i mostra l’arrel feixista i totalitària de les bombes que els posaren per matar-los o de les que els enviaren a sa casa els anticatalanistes del País Valencià amb una excel·lent ajuda i col·laboració de l’estat, en garantir-los, a aquests terroristes, una impunitat absoluta; mai s’investigaren, ni es descobriren els qui durant més de 40 anys han estat agredint, posant bombes a la seu dels sindicats i partits d’esquerres del País Valencià, inclús, sovint la policia espanyola ha tractat de culpar els propis partits polítics i sindicats, t’esquerres i/o valencians d’haver-se posat la bomba… Analitza Viadel el cinisme, la mofa, la burla i el nivell intel·lectual d’uns anticatalanistes que fonamenten la seua ideologia violenta sobre el franquisme o el falangisme del fill del dictador que aprovava l’ús de les armes, dels punys i les pistoles, com ‘autodefensa’, per a garantir “la unidad de destino” d’Espanya eterna, entesa la manera feixista i totalitària, des del racisme i el supremacisme castellà o espanyol que encara perdura.
Viadel posa davant l’espill l’anticatalanisme, analitza les seues fal·làcies i dèries, com un hàbil psicoanalista el fa seure en el sofà per analitzar els seus desgavells, els seus instints destructius i tanàtics, les seues obsessions malaltisses, l’intent sistemàtic i constant de negar la realitat valenciana, de negar els vincles i connexions del tot tipus, des de fa milers d’anys amb les Illes i Catalunya, com s’inventà això de l’enemic interior, com s’al·logeneitzà i s’estrangeritzà la gent que més defensa i més conseqüentment la llengua, la cultura i els interessos del País Valencià, remembrant Vicent Bello en ‘La pesta blava’ on relaciona l’organigrama dels franquisme i de l’anticatalanisme.
Re-visita també els seus propis assajos anteriors, els de Viadel, el primer publicat als anys noranta i després re-publicat per publicacions de la Universitat de València a principis del segle XXI, ‘No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme’ i també el que es va publicar fa dos anys, ‘L’aportació positiva del valencianisme’. Ara, el seu assaig és, justament, per assenyalar l’aportació negativa de l’anticatalanisme. Per a explicar com aquests perspectiva totalitària és fruit de la continuïtat del franquisme polítics i sociològic en una ‘democràcia’ de baixa qualitat, que és una reacció en clau antiil·lustrada i contra modernista, i ha generat un conflicte civil que destrossa i desfà el País Valencià i el porta a la ruïna, intentant trencar les relacions històriques, familiars, culturals, institucionals, socials i comunicatives amb els nostres països veïns de l’arc mediterrani, que són la base de la nostra riquesa, comerç i benestar econòmic, cultural i social. De rebot, l’anticatalanisme, s’ha carregat la possibilitat d’una Catalunya inclosa al si d’un estat confederal respectuós amb les diverses llengües i cultures; ha sigut una fàbrica d’independentistes que els partidaris del dret a decidir i a l’autodeterminació els hem d’agrair.
De fet, l’anticatalanisme, amb perversitat, ha sigut l’arma que ha fet servir el Partit Popular, després d’engolir-se el blaverisme d’Unió Valenciana, per a tapar els casos de corrupció, el malbaratament i la degeneració democràtica sistèmica i institucional, traient pit com ‘els més valencians del món’, disfressant-se de ‘valencians’, mentre robaven i destrossaven la llengua, la cultura, els ecosistemes i la societat civil valenciana sencera, apropant-la servilment a Madrid amb autopistes i trens d’altra velocitat, mentre allunyaven València de Barcelona i tractaven de dictar una construcció de la identitat ‘valenciana’ enemiga i contrària a la catalana, negant la valencianitat o catalanitat del País Valencià.
Es submergeix en les misèries intel·lectuals del reaccionaris i feixistes anticatalanistes, analitza Viadel aquests pseudoarguments del nacionalisme i anticatalanisme espanyol i indígena per veure com projecten sobre els valencians i/o catalans del País Valencià o dels Països Catalans, allò que hi ha en el seu interior, les merdositats de l’imperialisme espanyol o castellà, l’intent d’extermini de les altres llengües i cultures, com els nazis feien amb els jueus, tractant d’inventar-se, aquests anticatalanistes espanyols, una Catalunya que és descrita com un camp de concentració on es persegueix el castellà ‘al pati de les escoles’, que s’apropa molt bé, aquests mites, enganyifes i falsedats, a la persecució real i sistemàtica que fa l’estat espanyol del català o valencià esmicolant el nom de la nostra llengua (LAPAO, ‘Valenciano’, “Menorquín”, “Formenterenco”, “Crevillentino” …), posant fronteres administrativistes per negar la unitat de la llengua i cultura valencianes o catalanes, per tancar RTVV i censurar les televisions i ràdios en català, mentre es pot veure Al Jazzira, si no fos la mateixa llengua no la perseguirien; negant el dret a poder expressar-se en català (èuscar o gallec) als parlaments espanyols o europeus, fent una llei Wert d’espanyolització i castellanització de tots els alumnes dels territoris de parla catalana, etc. El que acusen els altres, si es miren en l’espill de Viadel, llegint-se el llibre, veuran, com és el que el nacionalisme anticatalanista fa, tractar-nos als valencians, balears i catalans, com a excrements, sense dret a tenir els mateixos drets que ‘ells’.
D’una manera amena i interessant, fa una crònica contant els esperpents ‘argumentals’ de l’anticatalanisme indígena, “valenciano” o espanyol, des de Francesc Almela, Diego Sevilla, Vicente Ramos, Lizondo, Recio, Santandreu, García Moya, un tal Zarzo, Ubieto, Teresa Puerto, García-Fuster, Fraga, Abril Martorell, Casp, Adlert, Vicente Simó i Julián San Valero, l’Ombuena, la Reyna…amb bombes, insults, agressions, llançaments de tomaques, soltades de ratolins a la Llonja contra l’escriptor nord-americà David Rosenthal per haver traduït el Tirant lo Blanc del català a l’anglés.
Hi ha un pròleg excel·lent d’Adolf Beltran, on indica que aquest assaig és un recorregut vibrant, d’excitada indignació intel·lectual, pel discurs de l’anticatalanisme espanyol. La negativa a assumir el caràcter pluricultural, plurilingüístic i plurinacional de l’estat espanyol amb totes les conseqüències obeeix a raons profundes i té una llarga història. Ací s’expliquen les claus d’una actitud excloent que ‘tendeix’ a la depuració, és a dir, a la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, discrepants, dissidents o simplement dels ‘altres’… No només ‘tendeix a la depuració’, es depura tot el que es pot, estructuralment i sistèmicament, de fet, el català està absent, exclòs, suprimit del tot dels mitjans de comunicació públics i privats de l’estat espanyol; el nacionalisme espanyol tracta de depurar i d’exterminar les altres llengües i cultures distintes a l’espanyol o castellà.
Més d’acord estic amb Adolf Beltran quan assenyala: “Si el cas valencià ha estat paradigmàtic, i ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, l’anticatalanisme té efectes també profundament desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d’un encaixament respectuós”. El llibre de Francesc Viadel, com explicita Beltran, fa pensar i convida el lector a vacunar-se contra el virus del nacionalisme no declarat, el nacionalisme banal espanyol, que fa actuar molts individus i molts grups com a profetes de l’animadversió i els prejudicis més perjudicials. Una reflexió que val per a ‘totes’ les banderes i tots els colors… No obstant per a uns nacionalismes, els estatalistes i imperialistes, com l’espanyol, sens dubte afecta molt més que als qui no tenen estructures d’estat pròpies per a poder decidir sense les interferències d’un estat i d’uns mitjans de comunicació anticatalanistes, des d’un nacionalisme excloent, intolerant i antidemocràtic.
Viadel també denuncia a ‘La gran depuració’ el procés de somnolència disgestiva i panxacontenta del nacionalisme de Catalunya que ha vist les agressions al català al País Valencià, des de la ‘transacció’, amb molta distància, com si no li concerniren, amb por que l’acusaren d’immiscir-se en afers que no li són propis, de la seua incumbència, quan un atac a la llengua i la cultura valencianes o catalanes, siga a la Franja, a les Illes, a La Catalunya Nord o al País Valencià, ens afecta a tots. Ara, quan a l’escola catalana s’ha vist els atacs a la llengua des de Madrid comandades pel nefast ministre Wert, sembla que es comença a prendre consciència que la unitat de la llengua i la cultura catalanes, es veu que ens afecta i que cal defensar-la des de tots els territoris de la comunitat catalanòfona, una comunitat lingüística a la recerca de la normalitat al segle XXI, com ens indica el filòleg Miquel Àngel Pradilla.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
