A l’editorial, Salvador Tapia Alcover, remembra que Trullenque provoca el lector perquè se submergisca en eixe “efecte magdalena” que tan bé descriu Marcel Proust en la seua obra “A la recerca del temps perdut”, eixe procés d’evocar moments del passat a partir d’un objecte, acte, sabor, color o olor, que desencadena el record profund, retent un homenatge als nostres avantpassats, que feren de la nostra ciutat un lloc del qual ens sentim ‘orgullosos’. Termina dient que li ha de preguntar a Ramon si ha llegit el filòsof grec Epictet quan diu: “Engrandiràs el teu poble no elevant els sostres de les seues vivendes, sinó de les seues ànimes”, perquè això és el que reflecteix “Gent del meu poble”.
Com conta Bernat Pasqual Arocas en els pròlegs “Este llibre és necessari en uns temps convulsos on quasi no tenim temps per mirar-nos. La biografia de les persones ressenyades ens recorda la importància de viure, de les rialles, de l’estima per l’immediat, de la bonhomia i la preocupació pels altres, l’ensenyament i el servei a la comunitat. Si es vol despertar un poble, ací tenim la manera d’aconseguir-ho. En les pàgines que encetarem Carlet desfila en els seus habitants, la gent que fa el poble. La cultura d’un poble ‘no mor mai’, De vegades està a l’esguard, en descans però no passiva. Espera que algú l’active. Ramon Trullenque ho aconsegueix amb aquest llibre. Esperem que altres segueixen el camí”.
Bernat Ferrer Monzó assenyala els temps durs del període dels biografiats: “la nostra Guerra Civil, la Guerra Mundial, el llarg temps conegut com a Guerra Freda, la privació de les llibertats democràtiques, etc. Dels nostres biografiats alguns que no s’expatriaren patiren entrebancs judicials i administratius de greus conseqüències per la minva d’ingressos i per la incertesa dels processos judicials. Algú, com Garcia “Olaya” pagà amb la seua vida, mentre que altres hagueren de refer a l’estranger les seues, després de vertaderes odissees”. Bernat Ferrer remarca les vides del filòleg Bernat Clariana, del metge Vicent Ridaura i del mestre Joan Roger Femenia.
Antoni Signes va explicar que estava allà en qualitat d’amic, que Ramon havia escrit aquest llibre per esbrinar la identitat i la història del seu poble, Carlet, investigant els personatges que hi han deixat petjades; la recerca s’havia fet mitjançant documents, fotos, entrevistes a familiars, amics i coneguts. Un estudi sobre la part agrícola, industrial, musical, científica, etc. de Carlet, on hi està present el món de la pilota valenciana, tot i que ara s’ha perdut una mica perquè s’ha tancat el trinquet, però es vol recuperar d’ací poc; d’aquest món de la pilota ixen (el Roig, Suret, Bernaet el Patet, Albalat, Xatet). Està escrit amb agraïment, amistat i admiració a tots els personatges, molts dels quals portaren el món i el nom de Carlet per tot arreu; biografies de gent molt ‘normal’ i ha sabut treure-li el caràcter positiu de la gent, a la manera de Bausset, que als seus articles reflectia el més positiu dels pelotaris, inclús dels que perdien, remarcant el millor de cadascú, era bona persona, la seua bonhomia, la seua joia… És un llibre que es llig amb passió i és de molt fàcil lectura perquè ens fa que estimem Carlet i els seus personatges.
Àngel Valero va explicar que quan va conèixer, per primera vegada, Ramon Trullenque, pensava que els separaria molt per ser de generacions i d’oficis molt diferents, però, de seguida, va veure que era un home de tarannà obert, de mentalitat jove i generós en lliurar-li el munt de documentació que treballa; a les seues mans tots han esdevingut personatges, amb un tractament molt ‘democràtic’ i un exercici d’humilitat, en el sentit del respecte i la consideració igualitària, tant pel pianista afamat com pel trompetista de poble com Vicent “el trompeta”… Tots els que estan al llibre de Ramon hi són, però no tots els que són estan perquè l’autor entra dins de la vida de la gent, parlant dels personatges, de la seua vida, de la generositat, de les seues aportacions, de les seues malalties i la seua mort i va acabar remembrant una dita: “Mestre de Carlet/ caçador de papallones/ fa tot tipus de coses/ que no deixen cap gallet.
Molt sovint, explicava Anaclet, fem servir el passat (que ha desaparegut!) en funció del present; és important saber arrelar-se a la tradició, per sentir-se ancorats en un terreny familiar, sòlid, més segur, arrelat, equilibrat… Els humans tenim necessitat d’arrelament, però també de desarrelar-se des de la crítica, la innovació, la reforma o el trencament amb els costums que ens oprimeixen. L’aproximació o l’allunyament a la història ens permet, com en l’objectiu d’una càmera de fotos, copsar la imatge que varia en abast i magnitud, bé de prop o bé de lluny… Perquè déu (i el diable!) està en els detalls, biogràfics, als moviments socials, les guerres… amb conceptes com ‘classe social’ que són abstraccions per a interpretar i entendre el passat, fent servir el temps, la genealogia per a definir i, sol passar que a major abstracció, menor densitat, potser apareixen mancances de plenitud vital. Una manifestació només la podem entendre si la copsem des de distints angles o perspectives, des del terrat per veure la seua dimensió, barrejant-se entre la gent, llegint les pancartes des del primer pis, sabent interpretar les emocions, etc. Hem de preguntar-nos, quina microhistòria fem? I amb l’ajut d’August Sander, fotògraf d’abans del nazisme, podem suggerir que Ramon Trullenque ens ofereix fisonomies, imatges fisonòmiques que acompanyen el seu llibre (homes, dones, infants, pobres, rics, etc.), com era la societat del seu poble a través de les persones que l’han habitat, dels seus rostres, perquè la fisonomia ens permet comprendre la natura humana i la vida deixa les seues petjades al rostre de la gent.
Per tant, aquest llibre que comentem, apuntava Anaclet, és un llibre del passat, sens dubte, però per al present; per anar endavant cal ser nostàlgic, mirar el passat i fer-ho bé perquè no és fàcil.
El crític de l’escola de Francfurt, S. Kracauer, fa servir la història clàssica per a fer-nos entendre què és la història. El mite d’Orfeu ens serveix per a veure què pot passar amb la mirada cap al passat. Eurídice mor per la mossegada d’una serp i Orfeu desesperat va a la terra dels morts, per convèncer Hades i Persèfone, que li deixen emportar-se la seua dona, commou amb la música a Caront, passa el riu Estígia que separa els vius dels morts; Hades i Persèfone accepten la proposta d’Orfeu amb una condició, que no gire la testa cap enrere fins que no isca a la llum; abans d’eixir, desconfiant i per veure si la seua dona el seguia, gira el cap i la perd del tot perquè retorna a l’Hades definitivament. Cal viatjar al passat però sense por de perdre els personatges per al present.
Ramon Trullenque va agrair a l’amic, Antoni Signes, al paisà, Àngel Valero i al seu mestre, Anaclet Pons i va explicar com alguns familiars dels biografiats quan li deixaven les fotos l’advertien “No m’ho perdes!”; que el llibre s’havia fet gràcies al seu cosí Pep Trullenque i a la Caixa de Carlet. Confessava Ramon que en el treball de recerca d’aquest llibre, havia reviscut la seua infantesa, els jocs al carrer, l’harca… “perquè encara que treballe a València des de fa quasi 50 anys, visc a Carlet, quan em vaig jubilar, vaig fer història”, des de la perspectiva de la ‘nova història’, que en realitat no és una història que s’opose a la convencional, tot i que té diferències. Perquè cal analitzar totes les activitats humanes i no tal sols les polítiques, perquè la privacitat també esdevé objecte d’estudi i inclús es torna política; en realitat, la història convencional està feta de l’estudi i l’exposició dels grans personatges històrics, en canvi Braudel deia que calia estudiar les persones, i no només la bromera que sura per sobre de les ones de la mar. Per això, cobren importància les transmissions orals, les fotografies, el cinema, no només la “seriositat” dels documents escrits. La història convencional volia copsar la ‘veritat’ del que havia passat (una quimera!),tot i que el que podem és interpretar els fets des de diverses visions (història de les dones, perspectiva de gènere, història oral sabent que la memòria és feble i parcial i també la documentació ‘seriosa’ sovint no és tan seriosa perquè es pot falsificar).
Abans de posar-se a fer la recerca per al llibre “La gent del meu poble”, Ramon confessava que havia tingut dubtes sobre com enfocar l’estudi i s’havia enfrontat a alguns problemes metodològics:
1) A qui hauria d’incloure? Posem per cas, només els fills il·lustres de Carlet? No, perquè això no és el poble, també calia estudiar els pintors, metges, mestres, esportistes, comares, músics, etc., hagueren nascut a Carlet o no, allò important és que s’hagueren identificat amb el poble.
2) Un factor important a tenir en compte és tenir accés per conèixer la seua realitat, mitjans per obtenir prou informació.
3) Posar només al llibre la gent que havia faltat perquè fins a la fi una biografia pot variar.
4) Molt prompte m’adoní que no hi havia quasi dones perquè es reproduïa el patriarcat i el masclisme dominant; calia cercar les dones perquè, “espontàniament”, només eixien homes; les dones prioritàriament havien sigut “bones ames de casa” i “molt estimades”.
5) La decisió de posar els sobrenoms perquè des del romans existeixen els ‘mals noms’ que preferisc denominar-los ‘sobrenoms’, que al meu poble estan molt ben posats.
Al remat, en total són 60 biografies; què en puc treure de tot plegat? En general, han sigut persones honestes, treballadores, gent emprenedora, alguns crearen empreses importants al poble, d’altres marxaren a França o a l’estranger; gent valenta, Sabina Suey Vanaclocha, que el 1936 va agafar el calze, se l’endugué a sa casa des del carrer Avellanes, número 3 i se’l va emportar a Carlet, a peu, de nit…; gent solidària, com Donya Catalina, que era de religió evangelista i després de la guerra fou depurada i es quedà amb la seua germana cega, sa mare vella i ella al carrer, fou la meua mestra d’anglés, va dir Ramon; Jaume el Porro, que era considerat el “borratxet” del poble, li deixà diners a un veí perquè pagara la hipoteca, l’altre no li ho podia tornar i li diu que li agafe el carro i el matxo i Jaume li diu i si em dónes les teues eines de treball, de què has de menjar? I li perdona el deute. Gent que desafina amb el clarinet i decideix deixar de tocar del tot, Flora la petita o Jaume Panxo que saben gaudir de la vida malgrat estar a l’UCI omplint l’hospital de rialles; gent que ha treballat molt pel poble de Carlet com el metge Josep, “el Noi” que des de la Caixa d’Estalvis posava diners de la seua butxaca, al revés de com veiem que passa -molt sovint- ara en massa casos bancaris de corrupció, el fundador de la Caixa d’Estalvis de Carlet fou el notari Juan V. Mora Berenguer; gent que no oblidava mai el seu poble i sempre va ser carletí, com Joan Roger, Vicent Ridaura, metge exiliat a Mèxic; en general, gent més idealista que la que hi ha a la societat actual… Gent que reflecteix la Guerra Civil, la postguerra, el franquisme i que quan es fan grans renuncien a la seua ‘radicalitat’.
Allò difícil -suggereix Ramon per terminar la seua intervenció- de tot plegat, és treure conclusions de fets o casos particulars. Per això, he deixat que cada lector decidisca les seues pròpies lectures, només he pretés que el lector conega el passat i cadascú que l’interprete com vulga; presentar els fets, de la manera més convenient, i que cada persona ho concloga com considere més adient. Davant la globalització, hi ha el risc d’una uniformització i robotització de pensaments, cultures i conductes, quan la diversitat és molt millor; per això és important la formació de persones no manipulables, respectuoses, tolerants, ben educades. La importància de conèixer el passat, sense ocultar el que no ens agrada, per a fomentar la il·lusió de la gent pel seu propi poble, per la seua llengua, per la gent del nostre país.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
