En aquest sistema d’economia de mercat en el qual naveguem, ja fa anys que hi ha unes pautes marcades que fan que fem el que els amos del sistema volen. Per aconseguir la seua finalitat, han emprat diversos sistemes. Des dels més elementals («Tu-Tu lava más blanco») fins allò que en deien «publicitat subliminar», és a dir, que sense que nosaltres ens adonàrem, en algunes activitats, accions, publicitat, mostraven una cosa que portava implícita un missatge que percebíem sense adonar-nos-en. I allò anava calant a dintre nostre fins que –se suposa– venia un moment que feia el seu efecte.
Passen els anys, el temps i la fera es descara i llança els eufemismes i la sublimitat a fer punyetes i va directament al gra: «NO PUEDES, NO TENERLO TODO» (sic) diu un missatge comercial en TV.
Poca broma. I donat aire perquè no siga que el veí et vaja al davant i fases el ridícul portant una samarreta de la temporada passada o el teu televisor siga de tres dimensions quan ja s’està parlant de quatre dimensions i a més, hi ha botigues que ja els tenen a la venda.
Però com seria de llarga la llista per a tenir-ho tot? Perquè clar, es tracta de posseir-ho tot. Tu pots, de segur que pots! Emprenya’t, treballa més hores, puja d’escalafó al preu que siga però no oblides l’objectiu, la meta: TOT.
Per a tu, per als teus TOT, TOT, TOT. No pots deixar de tindre-ho TOT. On aniries si estigueres mancat d’aquell rellotge suís darrer model? I del cotxe, que em dius de cotxe? Home el que tens ja fa almenys tres anys. Posa’t al dia, home, posa’t al dia, per l’amor d’Andreu.
Els teus fills anant a l’escola pública i tu vols ser algú en les reunions de l’empresa? Això tard o d’hora se sap i quedaries com «Camot». Vinga, ja estàs buscant-los plaça en un col·legi privat, però atenció: PRIVAT. No res de concertat, de monges ni res de tot això. De nivell, dels que els parlen en anglès només arriben al matí fins que se’n van a casa.
I la casa. Què em dius de la casa on vius? Home això és una barraca, això t’ho has de fer mirar o millor ja estàs mirant preus i comprant-te’n una en una zona privada. De les que tenen porter en un cassetó i t’obrin la porta per entrar i et diuen «Buenos dias don Estanislao!» Perquè clar, el porter serà segurament del poble del costat, però li han dit que ha de parlar-los als senyorets en castellà.
Recorda que estem mirant que TOT estiga al teu abast. Hauràs de pensar en la teua dona, pobreta meua. Quants anys fa que no s’ha fet la manicura? Ho veus? I més coses. Ha d’anar com una reina, ben moderna i ser una dama de l’alta societat. Participar en les reunions benèfiques i, fins i tot, hauria d’agafar algun càrrec. Això li donaria molt de prestigi, que fóra la presidenta d’alguna associació benèfica. Això sí que dóna nivell!
Ves pensant en una segona residència. Si potser a prop d’on la tenen alguns dels teus companys o caps de departament seria molt rentable per a tu, amb jardí i piscina. Si fora coberta la piscina i pogueres banyar-te en hivern, series l’enveja del veïnat.
I per favor, ves canviant d’imatge home que vas fet un «santocristo» Tu recordes Mario Conde quan era un personatge? Doncs pots agafar-lo de model que la cosa va per ahí. I recorda NO POTS NO TENIR-HO TOT!
La maquinària té molts recursos, i recorre a d’altres que ja té en marxa com per exemple «EL TODISTA», personatge molt semblant al que acabem de descriure. I també hi ha el «YOISTA». Aquest únicament es mourà per tot el que puga afavorir-lo a ell i solament a ell. Farà tot el que calga, per a ser i aparentar més el seu ego. Ell és el principi i la fi de totes les aspiracions. Ell és el seu amor. No el demanes per tirar una maneta al veïnat de l’escala o apuntar-s’hi a la falla; fracassaràs.
I és així com el sistema va confegint, va bastint, una societat les persones de la qual estan empenyorades fins més enllà de les celles. L’anhel, el desig, l’ànsia per l’acumulació de coses, cases i propietats del tipus que siguen no té fi. Mai se’n té prou. Però el pitjor no és això, el pitjor és que mai se’n tindrà prou perquè «ells» ja estan ordint i creant noves maneres, perquè la nostra ànsia pel consum infinitesimal no decaiga.
