Ara, amb el fracàs, de “la Roja”, a Brassil, la majoria del periodistes sembla que s’han acarnissat amb jugadors del Barça per la derrota; com a bocs emissaris: si Xavi no va voler fer una espot publicitari amb Xabi Alonso, si Piqué va portar a Shakira a l’hotel d’ensinistrament, si Del Bosque li va llevar el devantal de jugador a Cesc Fabregas perquè no li agradava la seua rialla burlona i, segurament, “deshonesta” i “indecent”, vista des de la seriositat dels ulls castellans de Del Bosque, tot i que és un dels entrenadors espanyols més respectuosos de la història amb les diverses nacions de l’estat i amb el dret a decidir de Catalunya. No obstant això, alhora de ‘responsabilitzar’ a algú per la derrota i cercar ‘culpables’, els jugadors del Barça són l’objectiu prioritari. Poden ser ideals per carregar-los les derrotes espanyoles sobre els seus muscles.
Amb aquest vímets, imagine que s’entendrà per què es demana tenir una selecció pròpia catalana, perquè cadascú faça la seua cistella; una selecció catalano-valenciana-balear que abarque tots els països de parla catalana, no per obligació sinó voluntàriament; si algun jugador del Principat, del País Valencià o de les Illes, no vol jugar amb la selecció catalana i prefereix jugar amb la selecció espanyola, estarà en el seu dret; com hi ha jugadors de Llatino Amèrica, posem per cas, que prefereixen jugar a les seleccions europees per guanyar més diners, perquè els abelleix o pel que siga. Cap problema, llibertat absoluta, de tria; una selecció de futbol a la catalana, no pot reproduir l’autoritarisme militarista dels espanyols de Madrid.
Així com els jugadors del Barça han ajudat perquè la selecció espanyola guanyara el mundial de futbol i la copa d’Europa, els de la Federació Espanyola, que sembla que encara estan en temps de la dictadura, haurien de permetre que els Països Catalans tinguen la seua propia selecció de futbol i de qualsevol esport, com passa a la Gran Bretanya, sense que s’acabe el món. M’agradaria que la crisi que s’ha iniciat a la selecció de futbol espanyola, s’agreuge encara més i acabe amb el reconeixement del dret de les altres nacions distintes a la castellana, en aquest cas, si més no, la catalano-valenciana-balear, la d’Euskal Herria i la de Galícia, decideixen fer via pròpia. Perquè ja són prou majors i ja han suportat prou la minorització, la desvalorització, el menyspreu i l’exclusió del reconeixement a què han sigut sotmesos durant els darrers anys; en una mena de contrarietat, els jugadors catalanoparlant han sigut forçats a contribuir a l’espanyolització mitjançant el futbol i ús instrumental de “la Roja”, mentre la majoria de la ciutadania dels nostres països opten per la desespanyolització. Al meu parer, aquest xoc, és insostenible i quan més prompte s’aclarisca millor. Pel bé de tots, sobretot d’aquells que volen tenir una selecció que defense els interessos del seu país, en aquest cas, Catalunya, el País Valencià i les Illes, i no els d’un estat que ens oprimeix, ens margina i ens relega, sempre que pot. Fan AVEs sense passagers, aeroports sense avions, malbarataments de diners públics a la babalà amb afers bruts, com el de la Gürtel, Nóos, on el gendre els rei que ha abdicat, Urdangarín, la germana de l’actual monarca i filla del exrei, etc. després es vol que els dels Països Catalans carreguen les derrotes sobre les seues esquenes, en futbol, en economia, en infraestructures, en serveis socials, en fiscalitat, etc. perquè necessitaven una ‘victòria’ esportiva per a injectar eufòria a l’entronització del nou monarca, per tapar la corrupció institucional i política, per tapar una realitat duríssima i molt greu d’un model econòmic al servei dels bancs, dels grans empresaris i dels més rics.
No obstant, és impresentable i racista culpar els ‘altres’ de les derrotes, siguen jueus, negres o catalans, perquè tot els que hem jugat a futbol, sabem que el factor més important és l’atzar; unes vegades les coses eixen i d’altres no eixen per res del món; sovint la pilota entra amb molta facilitat a la portería de l’altre i altres vegades entren en la propia, inclús sovint amb gols que entren en la propia porteria i això depén de la sort, de l’atzar, de despistes, de la major capacitat de concentració, de la millor preparació física i anímica, de les ganes, etc. però davant de els derrotes, el millor tarannà és agafar-se les derrotes o les víctòries amb l’estoicisme de Sèneca, inclús a pesar que des de fa tants anys estan derrotant-nos, sistemàticament, als que voldríem que els Països Catalans pogueren tenir una selecció pròpia i un estat que fos amic i no enemic dels catalanoparlants i dels ciutadans dels països de parla catalana.
