D’esta manera la cultura fou posada al servei de la immobilisme polític i la cohesió social, treballant a temps complet per a l’Estat. Es tractava, com sosté Martínez, d’activar una “cultura vertical” i domesticada, plenament integrada en la gestió dels grans partits en el poder del Règim del 78, una cultura amb la qual s’hauria alineat massivament la major part de la classe intel·lectual i cultural d’Espanya. Açò hauria promogut un ambient “culturalment correcte”, harmònic, conciliador i ecumènic, ben lluny de qualsevol actitud obertament crítica, que potenciara el consens i no l’enfrontament. Un consens que acabaria imposant els límits del possible, de manera que, al remat, la democràcia mercat es convertiria en l’únic marc admissible de convivència i organització del comú, punt final.
Fou així com es va imposar i interioritzar una cultura falsament consensual, obertament descontextualitzada, desproblematizadora i despolitizadora, que expulsava a les tenebres exteriors de la heterodòxia tot allò que no quadrara amb el “sentit comú” i els comportaments culturals “responsables” instigats des d’un estat postfranquista que administrava una democràcia de baixa intensitat. Es tractava, com bé ha dit Amador Fernández-Savater, d’assegurar institucionalment el monopoli de les paraules, dels temes i de la memòria. La CT identifica, doncs, una cultura domesticada, acostada al poder i sense capacitat crítica, que sols reconeix tot allò que no és marginal o molest, i que recompensa la docilitat amb premis i subvencions. Una cultura que deixa fora tot el que el filòsof Jacques Rancière defineix com la “part sense part”, és a dir, qualsevol manifestació cultural que resulte excedent, diferent, disfuncional, alternativa o desafie la cultura que les institucions estatals etiqueten com a “acceptable”.
Doncs bé, de la mateixa manera que al País Valencià es podria parlar d’un Règim de la Comunitat Valenciana com a traducció local del Règim del 78, entenc que la CT tindria la seua expressió valenciana en la cultura de la Comunitat Valenciana, o cultura de la CV. Parlem de la “Comunitat Valenciana” com a règim polític que anul·la tota possibilitat de redreçament democràtic del País Valencià en clau valencianista i progressista, d’un règim gestat pels mateixos protagonistes que el règim estatal del 78, però implementat per les oligarquies valencianes i les seues expressions polítiques amb l’objectiu de mantenir els privilegis gaudits sota el franquisme i entrebancar tant com fóra possible l’expansió de la democràcia. El Règim de la CV se sustenta en la via lenta autonòmica i en la imposició d’un determinat relat de la valencianitat que estigmatitza altres relats alternatius, especialment els procedents del fusterianisme o de la tradició republicana valencianista. I això ho fa a través de la cultura de la CV, que, posant-se al servei d’un dels bàndols intervinents en el conflicte identitari i lingüístic que caracteritza la societat valenciana contemporània, serà legitimada per les polítiques culturals de les institucions valencianes, especialment les autonòmiques, i tindrà en l’Estatut d’Autonomia el seu referent canònic.
Des del primer minut del Règim de la CV, l’anomenat “blaverisme” hauria actuat com el “pegament” de la cultura de la CV, especialment a partir del govern PP-UV en 1995 i des de 1999 amb les majories absolutes del PP. De fet, la construcció de la “”Comunitat Valenciana” com a règim del políticament possible, iniciat en 1982, es consolida amb la majoria conservadora, i el mateix ocorre amb la cultura de la CV, que trobarà una de les seues màximes expressions en la deriva sectària de RTVV a partir de 1995. Sols així, amb màxima cobertura mediàtica audiovisual, a la qual s’uniren la major part de mitjans de comunicació valencians, es va forjar el relat oficial que “superava” qualsevol possible conflicte a favor d’una narrativa que glossava el consens, l’harmonia, la concòrdia i l’estabilitat, les quals es proposaven com a sinònim d’una prosperitat econòmica basada en el boom de la rajola i l’especulació turística i urbanística.
Podria afirmar-se, fins i tot, que la cultura de la CV ha sigut molt més restrictiva que la cultura de la CT. Al cap i a la fi, esta última encara integra i assimila, a través de la descontextualització i desproblematització, certs artistes o intel·lectuals que, tot i no ser de la corda oficial, hi són incorporats com a representants d’una hispanitat universal, cas de certs intel·lectuals de l’exili republicà o comunista. Tanmateix, en la cultura de la CV, tot i que a través del Consell Valencià de Cultura hi ha hagut una certa assimilació institucional a canvi de que la institució no donara problemes, ni tant sols ha existit eixa integració desproblematitzadora, ja que, en termes generals, els intel·lectuals i artistes més dissonants han sigut directament considerats heretges i se’ls ha arraconat o fins i tot condemnat. Cal dir, però, que les pràctiques excloents i estigmatitzadores que ha posat en marxa la cultura de la CV no sols s’han aplicat a aquells que dissentien de la identitat valenciana normativitzada (el recent projecte del govern valencià de senyes d’identitat n’és un exemple molt eloqüent), sinó a altres tradicions culturals també considerades com a heterodoxes i inassimilables, com ara la cultura obrera (socialista o llibertària) o les propostes alternatives catalogades com a “antisistema”.
Dit d’una altra manera, la cultura de la CV que s’ha implementat a través de les polítiques culturals institucionals ha operat per l’exclusió o denegació de legitimitat cultural de totes aquelles expressions, corrents, moviments o creadors considerats sospitosos de no quadrar amb la definició oficial de valencianitat o cultura “comuna”. En realitat, ni tan sols no es tracta del tan socorregut “autoodi” desplegat per les oligarquies i grups polítics valencians que utilitzen la cultura de la CV com una arma política, sinó directament d’un odi guerracivilista a tots aquells, considerats com a enemics interns, que gosaren oposar resistència a la maquinària cultural de submissió desplegada des del poder.
Hui en dia, la cultura de la CV es mostra tant oxidada i esclerotitzada com el corrupte Règim de la CV al qual serveix. Fins al punt que molts dels nombrosos casos de corrupció descoberts en els darrers anys tenen com a referent la mateixa cultura de la CV, especialment en la seua expressió més espectacularitzadora (grans esdeveniments, projectes i contenidors). Enfront d’esta situació de degradació, la creativitat des de diverses esferes de la societat civil, el món associatiu professional i les indústries culturals del País Valencià evidencien que, tot i la incidència de la crisi econòmica i les persecucions, les trinxeres culturals valencianes s’estan movent, i que les trinxeres d’ofensiva que la cultura de la CV ha desplegat els darrers decennis es troben amb una resistència creixent i amb la possibilitat, que pot ser refrendada en un canvi polític d’ampli abast, que la mateixa Cultura de la CV puga ser desmantellada o transformada en una cultura plural dins un País Valencià refundat i sotmés a un nou procés constituent. S’obrirà així, un nou i il·lusionant període d’efervescència cultural i creativitat lligada a un nou apoderament de la ciutadania i al paradigma de la democràcia cultural.
