La crioprotecció

Quantes vegades desitjaríem que les coses foren ben diferents de com són, obstinant-nos en la idea que si foren d’una altra manera,aconseguiríem eixe estat de placidesa permanent, tan anhelat per a la humanitat com inaccessible va ser, des del seu començament… L’afany per comprendre la naturalesa de les passions humanes ha estat present des de l’antiguitat.

Però hi ha alguna cosa que crec que ocasiona el major grau de neguit, que és no aconseguir a entendre el perquè d’allò que ens causa dolor, quan creiem que no som mereixedors d’eixe sofriment; emoció, d’altra banda, que, si la despullem de passió, no deixa de ser un buit intent d’arrogar-li a la vida alguns dels arguments socràtics basats en la simetria i la justícia i en allò que als individus amb determinades virtuts morals, hauria “d’anar-los bé” la vida, sense pensar que hui, bastants anys després del que aquells grans savis afirmaven, seguim en eixa cerca del benestar, encara que potser, les anomenades virtuts ètiques han vingut perdent color en eixe pinzellar dels temps.

I de sobte, una vegada més, els nostres companys, els animals no humans, ens donen lliçons sense necessitat d’estudiar filosofia. Aquests dies, freds, no tant si estem als termòmetres meteorològics, sinó a l’atmosfera interior que va per lliure, m’hauria agradat convertir-me en granota, no sé si perquè em besara un príncep, no crec, no em van els anacronismes, però sí per a poder aplicar eixa tècnica tan sorprenent de la crioprotecció.

Entre les espècies de granotes, n’existeix una, la granota de la fusta -Lithobates sylvaticus – que és capaç de sobreviure als més crus hiverns mentre es deixa congelar i paralitzar totalment les seues constants vitals.

Sens dubte, una extraordinària solució per als dies sòrdids i freds. No obstant açò, la nostra naturalesa no va adoptar eixides tan lúcides com la de la granota, els humans posseïm altres qualitats, però aquesta, per descomptat no, per la qual cosa malgrat continuar posant-me verda, les meues facultats de crioprotecció no apareixien per cap enlloc.

Recordava allò de la tristesa ètica, que en aquest cas, irremeiablement unida a una tristesa no menys estètica, anava decorant els dies, sense que aconseguira trobar la fórmula de les genials granotes.

Així que, després de mirar-me molt en l’espill i sabent que hi haurà moltes més ocasions en les quals desitjaré convertir-me en eixa extraordinària granota, vaig pensar que no anaven a passar per mi totes les tonalitats del bestiari natural per a eixir del políptic en què em trobava, per la qual cosa se’m va ocórrer acudir al que tinc al meu abast i que, una vegada més…. són les paraules d’algun humà molt més savi que jo, com ho va ser, sens dubte, el gran Rilke que, des de la seua delicada i exquisida saviesa, aconsellava el seu amic…. “Tinga paciència davant tot el que en el seu cor encara no estiga resolt. I procure encapritxar-se amb les preguntes mateixes, com si foren habitacions tancades o llibres escrits en un idioma molt estrany. No cerque de moment les respostes que necessita. No li poden ser donades, perquè vostè no sabria viure-les encara, i es tracta precisament de viure-ho tot. Visca vostè ara les seues preguntes. Tal vegada, sense advertir-ho si més no, arribe a internar-se a poc a poc en la resposta anhelada i, en algun dia llunyà, es trobe amb el fet que ja l’està vivint també.”

Llig i rellig les seues paraules, i cada vegada em commou més la seua profunditat i saviesa, amb prou feines sis línies i des de la seua elegant i estoica senzillesa, és capaç de disseccionar els misteris de la condició humana.

Arribar a estimar les preguntes en elles mateixes, les mateixes que ens laceren i ens desencoratgen, exigeix un alt grau de serenitat i valor per a acollir-les amb humilitat, i així, des d’eixa raó apassionada, acceptar que tot té el seu torn i que, del que es tracta és precisament de “viure-ho tot”, també eixe dolor que tanta por ens fa i tant ens afebleix, perquè sense eixa experiència turmentada, potser no podríem algun dia, “sense ni tan sols advertir-ho”, trobar la clau que done llum a eixes habitacions hui ombrívoles ni desxifrar el llenguatge secret dels llibres.

Així que visquem-ho tot, potser aquesta reflexió ens aparte per uns instants del soroll que tenalla els dies.