La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

I tot això s’ho emportava dins seu l’espectador, en forma de consol o de frustració. I, fóra una cosa o l’altra, era una energia que més tard o més d’hora acabava modificant la vida quotidiana. El potencial transformador del cine no era superat per res, ni per la literatura ni per la resta de formes d’expressió artística que al llarg dels segles, de manera molt més discreta, havien posat el contrapunt a la realitat. Llavors a ningú se li passava pel cap preguntar-se què és la realitat: tot just eixies del cine o tancaves el llibre senties la inequívoca pudor del seu alé. La cortina va desaparéixer dels cines perquè no tenia ja funció a complir. L’espectacle es va expandir per les parets i va acabar envaint el planeta. I entre el cine, la literatura, la música o la pintura es van crear vasos comunicants a través dels quals es van intercanviar tota mena de fluids. Ara, el diferencial entre el que se’ns mostra en la pantalla —en les pantalles— i el que ens mostra «la realitat», entre el que ocorre dins de la sala i el que ocorre fora d’ella —el relat del que ocorre, més aviat—, aquest diferencial està desapareixent. Qualsevol intent de crear-lo sucumbeix davant de la força del fenomen, s’hi veu arrossegat sense remei.

Tots els espais estan envaïts per les mateixes fantasmagories, per les mateixes mistificacions. En tots esdevé el mateix guió. De manera que, ans que alimentar-se mútuament, la realitat i la ficció s’anul·len, el relleu desapareix, la vida s’aplana. La imatge del món està substituint el món. Això ja no és una metàfora. Una mecànica imaginativa mercenària controla el procés. No està quedant un sol centímetre d’allò que anomenàvem món real que no estiga cobert i suplantat per la seua representació. El relat total —totalitari— s’anomena Internet. Va començar com un espill de la realitat, després va anar prenent la forma d’un mapa seu a escala 1:1, i ara està començant a substituir-la. El que no hi és a la cosmogonia digital, no és, no existeix, o existeix en una realitat paral·lela empobrida, sepultada sota l’embolcall narratiu, com els precisos i austers nervis de les catedrals gòtiques que sol ocultar l’idealisme barroc. Traure el lluïment, tornar a aquesta realitat minvada per a, des d’allí, destruir la faula, destruir la ficció per a poder tornar a ella, potser aquesta és la tasca a fer.

Joan Dolç
Balanç d’existències