I per què hauria de preocupar-me si el PP és una organització en la qual no milite? Perdonin el didactisme: perquè la democràcia depèn dels partits que competeixen, i els partits són agregats generals d’interessos contraposats, formes institucionals que es basen en expectatives personals, estructures que es nodreixen de poder, el mateix tòxic que enverina les relacions. Però és pensable un sistema polític sense aquest nutrient?
Per descomptat és una ingenuïtat creure que la forma partit pot ser reemplaçada per alguna cosa diferent i millor: per exemple, per una organització en la qual no es done un joc de suma zero o per un agregat d’ànimes càndides. Però els jocs polítics no són només llices entre individus amb expectatives: són bàsicament xocs i aliances entre coalicions internes que competeixen per apoderar-se de l’organització. Són formacions en les quals es milita.
El llenguatge és evidentment bèl·lic i això no és una casualitat. Però en un Exèrcit el conflicte no es dóna només cap a l’exterior: contra aquest enemic que tractem de reduir o eliminar. El conflicte es dóna també internament: entre aquests oficials que rivalitzen i la classe tropa. Esperen pujar en l’escalafó guanyant el suport del comandament. Per això, dins de l’organització, tot pot ser objecte de disputa, entre altres coses perquè es fonamenten en un recurs escàs: el poder i les seues conseqüències.
Però dic això i em corregisc. Un partit és una cosa ben diferent a un Exèrcit. Llevat de casos extrems, la jerarquia no es qüestiona entre la tropa. Les informacions pugen i les ordres baixen. Però en una formació política l’execució dels plans no depèn sempre de la conformitat col·lectiva, sinó dels consensos. Cada part del partit, cada òrgan de l’organització, és un canal d’influència, una cadena a través del qual flueix la capacitat de direcció, de cooptació, d’assentiment. Llevat que hi haja una fracció prou poderosa, capaç d’imposar el seu domini i de repartir prebendes, l’equilibri és inestable.
El poder institucional és un producte-miracle, un engreixant que suavitza. En principi, una xicoteta quantitat sobra per aconseguir la conseqüència immediata: per aconseguir una posició endreçada. Però, pel que sembla, el poder és també un narcòtic l’efecte es dissipa prompte perquè el seu gaudi sempre escàs i revocable està amenaçat .
L’única manera sensata d’abordar quin siga el poder a un partit és fer-ho des del pessimisme, des de la lucidesa de qui no té expectatives o des de la voluntat de qui no té ambició. Per no militar en cap partit o per no desitjar poder institucional algun, observe el seu funcionament des del pur desinterès. Davant l’encant i davant l’engany dels diagnòstics, cal oposar el realisme polític i el paganisme de les creences: res de fantasia o d’expectativa o de sagrat. En un partit, com en tot el que és humà, qualsevol cosa és contrarietat ordinària, un drama molt vulgar. Si ho pensem bé, és quasi miraculós que siguen pacífiques la major part de les nostres relacions: és sorprenent tenint en compte que l’humà sol ser competitiu. Només la ingenuïtat o la mala fe revesteixen la competició amb els bons propòsits de l’altruisme, amb la pau del tot que uns i altres accepten.
Però un partit polític és una Cort. Permeteu-me aquesta analogia. L’organització té vida de Palau entorn del Príncep, aquesta vida de palau és pròpiament representació cortesana: una lluita generalment incruenta entre nobles (i no només guerrers) que disputen entre si, que es repten buscant el suport, el favor, el consentiment del monarca i de la resta titulats que l’envolten. És una nova forma de batallar amb ostentació, amb amenaces, amb excessos; una nova manera de refinar del combat originàriament bèl·lic, deia Norbert Elias.
És una nova manera de civilitzar i civilitzar-se, és a dir, de fer incruenta la plaça, atès que disputen lluint les millors gales, persuadint el Príncep, atraient el Poble, que observa llunyà i atònit aquest conflicte cortesà. Però aquest monarca no sempre aconsegueix ser un rei absolut, amo manifest de tots els recursos i de tots els concursos, amo de la sobirania i de la jurisdicció, de la representació del poder i de les seues institucions. És un primus inter pares, un entre iguals: no el mascle al qual es lliuren sacrificis.
Per començar no pot desfer-se impunement dels qui el van acompanyar en les guerres que va sostenir amb anterioritat. No s’ho perdonarien. Sempre hi haurà nobles irredempts, nobles disposats a abandonar la vida de palau, la insignificança que el futur o el sobirà els ofereixen: per vanitat, per orgull, desitjaran gaudir dels tresors ramats o, millor, desitjaran eixir una altra vegada a batallar, a eixamplar els confins del Regne, a apropiar de la seua part del botí. No obstant això, si ara el rei espera beneficiar amb títols i llocs de treball als nouvinguts que arriben, aquesta camarilla afí que desplaça als rancis, és probable que la Cort de vells guerrers es ressenten, s’alcen.
El monarca (tan legítim, tan diví, tan llunyà) està necessitat de suports i coalicions: no pot reformar contra els seus mantenidors ni contra els valedors que antany van ampliar la superfície del Regne. Podria veure’s sol, desemparat, arrossegant en la seua caiguda als qui ell mateix va impulsar. Es sacrificaria així una nova generació de nobles ambiciosos i joves acabats de titular. És pensable tal cosa?
Potser el pensable o l’esdevenidor siga la irrupció d’un tercer, l’eixida d’un inesperat representant dels valors dinàstics, una línia deposada però legítima o un llinatge imprevist però acceptable: algú en fi que reclame tradició i reformes, batalles que puguen calmar la set dels guerrers i que puguen satisfer les ambicions dels nous, aquesta rivalitat ostentosa dels qui ja presumeixen en la Cort. Però aquest tercer tindrà molt difícil guanyar contra una part del Regne. Més ben dit, tindrà difícil guanyar contra una part de la Cort, justament la que ja està instal·lada…
