Tal i com està redactada esta Constitució de 1978, és difícil trobar allí la realitat plural i polièdrica del que diuen Espanya, en estar aquella farcida d’indefinicions calculades, d’amagar i no pegar, de sí però no i de cartes amagades a la mànega. Per una banda, reconeix l’existència de ‘nacionalitats i regions’ (art. 2) però alhora no en nomena cap, de tal forma que qualsevol que la llisca es pot preguntar, però: quines són? quantes n’hi ha? quines són regions i quines nacionalitats? No ho diu, no s’atreviren a rematar la feina però, en canvi, sí que es referix al ‘poble espanyol’ (art. 1.2) com si fóra alguna cosa física, real, tangible, com si d’una raça o ètnia es tractara, com d’una fabricació en sèrie, a motle, que compartira sentiments i opinions de forma homogènia i un mateix origen ancestral.
Deia Gerald Brenan al seu llibre El laberinto español: “España es el país del amor a la ‘patria chica’ ” i en eixe context pense, caldria definir el sentiment “patriòtic” més autèntic que no amb un altre forjat a colps: Pàtries petites, indrets on cadascú s’identifica per damunt de qualsevol altra referència i pel que sent un fort arrelament que no sent per altres i li desitja un futur determinat. Una muntanya, una vall, una costa, un riu, un paisatge…tenen més força emocional que totes les construccions artificials de pàtries interessadament inventades a partir d’un concepte de poder centralitzat.
‘El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot vore el campanar veí’… Eixa és l’autèntica realitat que no l’altra, ahistòrica i llunyana dels procesos d’endoculturació social que ens fan sentir diferents uns dels altres, no millors, però sí diferents en tindre unes referències distintes.
Com que eixos sentiments concrets no s’han transportat a les normes legals, no s’han creat lligams afectius amb elles i s’han provocat desafeccions notables com per exemple en el cas de les llengües de l’estat. Existeixen a la Constitució? Clarament no. Ni tal sols tangencialment fa menció a elles, per a ella sols hi ha un idioma del que dóna fe: el castellà. Al seu article 9 diu:
2.- Las demás lenguas españolas (?) seran tambien oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus estatutos.
La Constitució espanyola ha establert clarament una prelació pel castellà respecte les altres llengües a les quals considera una mena de ‘convidades exòtiques’, perquè quan es plantejaren qüestions de ‘dret’ o simplement de protocol, quede ben clar qui va davant i qui darrere. Per a la Constitució, els idiomes a banda del castellà són una mena de fills bastards respecte el fill reconegut i per tant mai no gaudiran dels reconeixements d’aquell i han volgut i volen que això quede clar a les relacions amb l’administració, el funcionariat, l’educació, els mitjans de comunicació, etc. Actes recents i passats ens ho demostren ben a les clares.
Per estes i altres coses, eixa Constitució que ens passaran mil vegades pel nas estos dies, caldria reformar-la a fons; era anacrònica quan es féu i cada dia que passa es manifesta més inútil per a la societat del segle XXI, però clar, ara el poble sap més i és més difícil fer redaccions-trampa, és capaç de demanar el que el poder no vol donar-li i pensar, perquè ara, qui votaria eixa Constitució tal i com està? Això els fa allargar ‘sine die’ qualsevol reforma, fins i tot les que admeten són necessàries perquè saben que en menejar una carta els hi pot caure tot el castellet avall i d’ací les reticències. Hui la gent filaria molt fi abans de decidir-se a votar a favor d’autèntics abusos com els que hem vist proclamats allí i ho saben. Seguiria ara admetent que una d’eixes ‘nacionalitats’ innombrada no poguera decidir el seu destí per ella mateix, per exemple? o que es silenciara l’existència d’altres llengües a l’estat no anomenant-les al seu text? o que la figura del rei fóra inviolable i no estar subjecta a responsabilitats? (art. 56.3) o fins i tot qüestionara la mateixa monarquia? No vorem reformes constitucionals de debò en anys perquè els dos grans partits de l’estat no estan per la tasca.
Si la soberania, interpretada pels grans exègetes de Madrid de forma extensa rau en el poble espanyol com diuen, sota eixe mateix criteri tots els espanyols haurien de tindre dret a votar, per exemple, l’estatut d’Andalusia, el del País Basc, el de Catalunya, el del País Valencià o qualsevol altre, però com que això seria una aberració lògicament es deixa en mans dels implicats en cada cas. Doncs bé, si això ho interpretem de forma correlativa, perquè no es deixa també en mans dels implicats les altres qüestions que els afecta ‘sols’ a ells? Quin argument pot ser vàlid per explicar ser sobirà ara sí i ara no? La sobirania, interpretada així de forma contingent, mai no pot ser verdadera: si hi ha algú per damunt que decideix, mai no s’és sobirà realment i punt i final de la discussió. La sobirania que proclama la Constitució és així lògicament, falsa.
La definició universal de sobirania és sinònim d’independència i antítesi de dependència, qualsevol altra acceptació no és sobirania, serà una altra cosa però sobirania no perquè esta és una facultat que sols pot existir sense que altre la limite. Ens enganyaren el 1978 i segueixen fent-ho ara, el que diu la Constitució a l’article 1.2 és simplement mentida.
La Constitució no sols està mal feta sinó que, en ser ‘interpretable’, serà sempre un instrument del poder central sobre el perifèric i mai de tots, un arma que des de la ‘meseta’ ens llançaran per a tindre’ns, no units sinó lligats amb la falsa il·lusió de la llibertat.
