És innegable que les diferències entre unes persones i unes altres existixen i han existit sempre. Cal ser conscients que l’existència de la propietat privada condiciona directament el fet que hom disposa de més recursos econòmics que un altre, que hi ha amos i treballadors, això és, que existixen empresaris o propietaris d’una determinada empresa i que, òbviament, unes altres persones treballen en dita empresa a canvi d’un sou, d’un salari que rep, com diem, a canvi de la seua participació en el procés productiu. En això s’ha basat el model capitalista del món occidental.
Però caldrà tindre molt present que entre qui més benefici obté i el qui menys, en la duta a terme del desplegament industrial hi ha tot un ventall de llocs de treball perfectament diferenciats pel que fa a nivell de responsabilitat i obtenció de remuneracions, cosa que és admesa tradicionalment per tothom. El segle XX ha estat un moment clau en la consolidació del model i en l’aparició, amb una certa força, d’una classe mitjana emergent que, tant al País Valencià. com en gran part d’Europa i en la resta de països anomenats com a capitalistes. La classe mitjana ha estat sens dubte qui ha motoritzat el vaixell, i ho ha fet accedint no sols a certes adquisicions de caire econòmic, com ara l’adquisició d’una vivenda en propietat, un automòbil, un nivell de vida que li ha permés entronitzar-se en certs costums que en uns altres moments semblaven molt lluny del poble pla (menjar en restaurants, adquirir una segona vivenda en la costa o en l’interior, fer turisme, eixir a l’estranger…), i el que és més important, participar en certes esferes culturals i educatives, com són les d’estudiar els jóvens en la Universitat. Tot això, en la nostra terra, ens havia creat en el col·lectiu la sensació de tindre un bon nivell de vida i que, de totes totes, feia que el País anara evolucionant. “Som europeus”, era la creença més comuna.
Contemplant la realitat que el començament del segle XXI ens fa veure dia a dia fa clarament que es produïsca una certa sensació de tristor. L’anomenada crisi econòmica, detectada a partir de l’any 2008, i que sembla no amainar, ha produït diverses conseqüències en el modus vivendi de la col·lectivitat. I una cosa és també evident: la classe mitjana està perdent poder adquisitiu. La “lluita per la supervivència” que ens ha caigut al damunt és la sensació més generalitzada. Ja no es pensa ni anar al restaurant, ni als espectacles, ni comprar una nova vivenda, ni viatjar a l’estranger, ni renovar el cotxe… Millor, ja no es pot. Hi ha un continuum on domina la passivitat i el desencant. No és bona cosa, no. El comportament econòmic d’un país s’estudia a partir de l’anàlisi de diversos i diferents elements, però és evident que el referit a la situació en què es troba la classe mitjana és, potser, l’element clau per a fer una diagnosi del moment en què ens trobem. Això és molt clar. Sens dubte. La pregunta final tanca una mínima relfexió: ¿Com es pot eixir de la situació actual?
