Per què passa açò? Doncs probablement perquè venim d’una cultura agrària austera en la qual amb prou feines sobrava res i per tant es tirava molt poc, que a més era orgànic, de manera que els escassos residus prompte es reciclaven mitjançant processos naturals. Però hem passat, en només un parell de generacions, a una societat massificada i consumista basada en l’usar i tirar que posa tot l’èmfasi en el consum i quasi res en els efectes secundaris de tal política, de manera que ara som molts més, es tiren més coses i moltes d’aquestes són artificials, tardant moltíssim temps a descompondre’s. També hem sigut dels últims països europeus en construir col·lectors per a les aigües residuals i depuradores per a netejar-les, encara hi ha municipis que no en tenen; fins aleshores, els residus fecals anaven a un pou cec dels habitatges, que estava proper a l’aljub o pou d’aigua potable, la qual cosa originava freqüents epidèmies de còlera.
Em consta, per experiència pròpia, que als centres escolars s’intenta educar els xiquets i joves perquè no tiren els residus onsevol i col·laboren en el reciclatge i la cura de l’entorn; lamentablement tal labor no es veu reforçada per campanyes institucionals per a crear aquesta consciència col·lectiva, tot el contrari, el que sol veure’s en els grans mitjans de comunicació és un bombardeig continu perquè es consumisca molt i de tot, encara que siga inútil o contraindicat per a la salut i l’entorn. Les escoles treballen a contracorrent i no poden fer molt contra l’allau de missatges ‘estupiditzants’ i ‘irresponsabilitzadors’ dels mitjans de masses. A sobre, els dirigents autòctons, més preocupats per endollar-se i posar-se bons sous als ens públics o privatitzats que en resoldre problemes, imposaren ací la taxa pel reciclatge en plena crisi i sense a penes explicar-la, amb la qual cosa aconseguiren que nombrosos ciutadans es cabrejaren i deixaren de separar els residus domèstics per a després reciclar-los; gràcies als polítics ineptes i interessats hem retrocedit dècades també en aquest tema.
I si a casa no tirem res a terra, per què al carrer sí? Tan difícil és comprendre que la ciutat és la nostra segona casa i que hem de cuidar-la, sense necessitat que ens vigile ningú? Tots hem de respectar i cuidar la nostra ciutat, perquè és on vivim i passem molt del nostre temps, i si algú fa el que no correspon, qualsevol pot i ha de cridar-li l’atenció, no podem tenir un policia en cada carrer, ni tan sols és desitjable, de fet un poble veritablement civilitzat necessitaria molt poca policia.
Òbviament no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta. A més, la neteja i el tractament dels residus ens costa milions d’euros uns diners que podríem utilitzar, almenys en part, molt millor en altres activitats més útils i interessants que arreplegar el que uns maleducats i incívics veïns tiren per onsevol.
En la Naturalesa ocorre el mateix, com podem veure en temps com aquest de la Pasqua, que en el fons és la celebració del començament de la primavera, un començament que anuncien les orenetes recent arribades del sud. En les nostres latituds, els racons naturals que es visiten sovint mostren el rastre de plàstics, vidres, llaunes, papers, compreses, bolquers, etc., que deixen els incívics en visitar-los, tot un mostrari de la degradant societat de consum. Quin desassossec i quin fàstic dóna quan vas al naixement d’un riu en la muntanya i per la senda veus el brut rastre dels porcs que passaren abans; amb el poc que costa arreplegar els nostres residus per a baixar-los després i deixar el lloc net i agradable, com hauria d’estar.
Hem d’entendre i assumir que la Natura és la nostra casa també, la Casa Gran, la casa de totes les espècies, inclosa la nostra i com a tal hem de cuidar-la bé; no solament per raons lúdiques i d’estètica, sinó perquè d’ella depèn el nostre futur, fins i tot la nostra pròpia supervivència. No coneixem cap altre lloc en l’Univers on l’espècie humana puga existir, en tota la infinitat de galàxies que existeixen no sabem que hi haja ni un sol lloc, a part de la Terra, on nosaltres puguem viure.
I si ho analitzem a fons, en aquest tema caiem fins i tot en el ridícul, en un ridícul perillós. S’investiga en Mart i prompte en altres planetes i satèl·lits si existeix o hi ha existit vida d’algun tipus, es gasten milers i milers de milions en naus i viatges espacials, i mentrestant deixen que ací en la Terra s’extingisquen milers d’espècies cada any, algunes encara desconegudes per a nosaltres. Està bé investigar i conèixer, sempre és bo saber més, però el prioritari ara no són els planetes llunyans sinó el nostre propi planeta, aquest que estem degradant i delmant acceleradament. Ací és on hauríem de posar tot el nostre esforç per a conèixer i protegir la diversitat biològica que alberga, perquè la Terra és la nostra Casa i els éssers humans cuiden la seua casa.
