La globalització, però, tracta les persones com a bèsties de càrrega, com a mercaderia sense valor humà. Tot i amb això, la diversitat humana que intenten desintegrar amb l’homogeneïtzació global, intenta refer aquella casa dolça dels pares fins i tot al lluny, ni que siga entre parets derrocades i sostres amb goteres, entre amenaces de desnonament, a pesar del salari de misèria o de la misèria sense salari. I entre tant de menyspreu, entre tanta infàmia, l’ésser humà viu, o sobreviu, i s’explica. Humanament, s’explica (en diuen “art”, malgrat tot). S’explica amb desig de dignitat que li ha estat arrabassada. S’expressa, si cal, aïradament, amb el dolor de l’exili, i clama l’esperança irrenunciable d’una feina, si fóra possible digna i amb seguida, i una targeta sanitària, per si un cas les malalties o per si la dona haguera de parir…
Hi ha goteres als sostres amb teula de fang i amb teulades de llanda; hi ha clevills a les parets i en l’asfalt antic del carrer abandonat; hi ha parets avivades de salnitre; hi ha llits infestats de xinxes i més d’un cap empestat de polls; hi ha roba estesa a les finestres i xiquets que van a escola i d’altres que han fet fugina, i dones que netegen escales i dones que alleten els fills i dones que arrimen la taula, i hòmens que clamen contra el món que els menysprea i d’altres que deambulen, resignadament, o no… I tots saben cantar cançons de la casa dolça dels pares.
Text llegit durant la inauguració de l’exposició de Sara Vilar (el Genovés, 1972) “La ciutat i el que no és”. Casa de Cultura de Xàtiva, del 19 de setembre a l’11 d’octubre.
