A principis dels anys vuitanta Ernest, junt a gent del PSAN, com Josep Lluís Blasco i d’altres fundava la Unitat del Poble Valencià, l’antecedent del Compromís actual.
El 27 de juny, Ernest Garcia publicava un interessant article al Levante-EMV, a propòsit de la darrera encíclica de papa Francesc, amb el títol “La carta de Bergoglio merece ser leída y discutida”, on assenyalava que els eixos principals de l’enciclica són “combatre la pobresa sense destruir el planeta, el desenvolupament sostenible, l’ecologia i la justícia”, l’Informe Brundtlant, trenta anys després i amb accents una mica més vehements. No hi ha dubte: una tesi sobre el medi ambient eixida de la ploma més autoritzada de l’Església Catòlica és un esdeveniment. El text a més, s’afig sense ambigüitats a la llarga llista de veus d’alarma que, des de fa dècades, adverteixen que l’impacte humà sobre el planeta és excessiu, cosa que ho converteix en un esdeveniment notable. No deixarà indiferent ningú que es preocupe per la qüestió”. A l’escrit d’Ernest Garcia afegesc que aquest escrit obri una possibilitat que l’ecologisme social es popularitze i arribe a molta gent que, fins ara, s’ha mantingut al marge de les preocupacions i els quefers ecologistes d’abast local i global.
En començar aquest escrit volia ésser un diàleg amb Ernest i també l’enciclica papal, i preguntar-me si es tracta d’un text sincer o si està impulsat, també, per la pèrdua alarmant de clientela en un intent, desesperat, per canviar d’imatge el logo eclesial i no quedar definitivament obsolets i retardats, fora de les preocupacions i urgències actuals, que preocupen la humanitat sencera amb creixent intensitat perquè mostren signes del rostre de la barbàrie, de les contradiccions del model capitalista i dels processos d’autodestrucció de la humanitat, en l’extrem del suïcidi col·lectiu a escala mundial en un esforç creixent per reificar la natura des del domini absolut i la despreocupació pel ‘creixeu i multipliqueu-vos’, seguint unes consignes ‘divines’ que ens duen a l’extermini programat des de la desídia criminal. En un intent d’alertar, obrint algunes finestres, per reconnectar amb sectors socials que s’han girat del tot d’esquena a l’església i alhora d’aquells que continuen com a seguidors tradicionals de les consignes d’aquesta multinacional de les ànimes i els cossos.
No obstant açò, al remat, he preferit traduir el text complet i deixe per a una altra ocasió les ‘consideracions’ que haja de fer, tot i que –bàsicament- compartesc les principals tesis d’Ernest Garcia en la lectura atenta i crítica de ‘Lloat Sigau’ a la llum de la història i de les pràctiques de l’església i la seua complicitat i seguidisme tant pel que fa a la ciència i la tecnologia militar, productivista i extractivista, com el seu suport actiu, incondicional i còmplice, en general, amb el model capitalista d’explotació de la natura, dels animals, plantes i dels humans, fins ara, tot i que sovint, des de l’església, s’ha intentat ‘”humanitzar” i criticar aquesta explotació brutal des de les posicions d’una certa ‘doctrina social’, Lleó XIII, a la “Rerum Novarum”, reproduint sovint el sistema neoliberal explotador amb sindicats grocs i partits democristians o des de teologies de l’alliberament, més qüestionadores del sistema capitalista i de les seues conseqüències esclavitzadores, destructores, explotadores i exterministes.
Intuesc, diu Ernest Garcia, [tractaré de respectar el seu escrit i que siga només una simple traducció] que les repercussions dins del món catòlic seran importants, tot i que Cañizares, actual arquebisbe de València, amb la seua instrucció habitual s’ha apressat a dir que la proclama del seu líder ‘no’ justifica l’ecologisme, sinó que el supera; i no s’ha privat d’afegir que el cotxe és tan ecològic com la bicicleta. ¡Laudato Si sacsejarà les aigües de més d’un pantà!, [tot i que, afig el traductor, podem també entreveure, no costa gens d’imaginar gent com Cañizares, que se’n va a beneir les centrals nuclears, les armes atòmiques, les fabriques de cotxes, els míssils, el pous d’extracció de petroli i les mines de carbó i l’agroindustria, potser, per compensar el discurs ‘ecològic’ del seu cap, en una banalització consuetudinària coherent amb l’habitual obsessió anticonceptius i anticontrol de natalitat que sol practicar la jerarquia de l’església, tret de les declaracions verbals de Bergoglio en el sentit de no condemnar les dones que avorten, que no s’ha vist recollida a l’encíclica ecologista].
Continua Ernest Garcia, dient, és un diàleg amb el món científic, amb els moviments ecologistes, amb els governs i els poders polítics, amb els creients d’altres religions, amb les filosofies humanistes… I després de la lectura m’ha quedat la impressió que ho planteja com un diàleg autèntic i sincer, és a dir, en pla d’igualtat, fundat en el mutu reconeixement.
Hi ha molts trets destacables a l’encíclica papal. Per exemple, el seu bon assessorament científic i el seu apropament a les variants més compromeses socialment del pensament ecologista. Estic d’acord amb moltes de les idees que exposa. Comentaré, no obstant açò, un punt de desacord: la població. No és un afer menor o insignificant. El debat entre catolicisme i ecologisme no va començar ahir, i aquest ha sigut des de fa temps el principal punt de conflicte.
La gent preocupada per la crisi ecològica ‘mai’ ha retret especialment a l’Església de Roma el seu compromís amb el capital, amb el mercat o amb el consumisme. Tot açò no té el seu origen en el catolicisme i els portaveus d’aquest sempre han expressat reserves al respecte. Sí ha sigut motiu de confrontació, en canvi, la seua fèrria oposició a moltes formes de control reproductiu, entre elles bastants de les que la majoria de la gent considera perfectament responsables. I en açò l’encíclica papal ha resultat enterament previsible.
No era d’esperar una revisió fonamental de la doctrina de l’església catòlica sobre el creixement demogràfic. Però sí es podia esperar, almenys, que en un document sobre ecologia hi haguera alguns matisos que enriquiren el debat, ja que ha sigut fins avui el punt més polèmic. I res de res. L’encíclica liquida el problema amb un judici d’intencions i una fal·làcia lògica.
El judici d’intencions és l’afirmació que qui proposa reduir la natalitat pretén legitimar el model distributiu actual, perpetuant així la desigualtat i la injustícia. Es tracta d’una generalització arbitrària, que té nombrosos contraexemples. Per proximitat geogràfica i cultural, esmentaré tan sols els anarquistes neomalthusians de Catalunya i el País Valencià de les primeres dècades del segle XX, que foren partidaris de la igualtat social i també precursors de la planificació familiar, l’ús d’anticonceptius i la paternitat responsable (i, toca recordar-ho ací, foren perseguits per això pels bisbes de l’època). Per dir-ho amb tota sinceritat: no trobe res dialogant un argument que, de prendre-se’l seriosament, implicaria que Ferrer i Guàrdia fou un defensor de l’explotació capitalista. ¿De veritat que no hi ha res a matisar en això?
La fal·làcia lògica està continguda en la següent frase: “Culpar a l’augment de la població i no al consumisme extrem i selectiu d’alguns és una manera de no enfrontar els problemes” [50]. La resposta correcta és que el dilema és fals i que ambdues coses han de tenir-se en compte, no només una d’elles (açò, per cert, és quelcom que els ecologistes han dit amb raó sempre). El creixement demogràfic és la part més primària i elemental del creixement econòmic, així que si aquest és problemàtic aquell també ho és. Essent iguals el consum i la tecnologia, a més població, més impacte.
Ja sé que el problema és tremend en un món que va camí dels 9.000 milions d’habitants. Per totes bandes s’està entrant en situacions que remeten a l’ètica del bot salvavides. Es fan visibles cada dia a l’estret de Gibraltar i a molts altres punts del planeta. I a més, això, tràgic com és, és només la punta de l’iceberg. La negativa a acceptar que el creixement demogràfic és una part del problema no sols trenca el raonament lògic. Al final, qüestiona també la dignitat i la vida perquè condueix a estats de coses radicalment intractables. La formulació rutinària i inconsistent d’aquest tema resta força a un discurs que resulta en general honest i convençut.
En termes de sociologia ecològica, l’argumentació de Bergoglio és més pròxima a l’ ecosocialisme que a d’altres propostes, com la modernització ecològica o l’ecologia humana. En particular, és perceptible la influència d’algunes versions llatinoamericanes d’eixe punt de vista, amb ecos del discurs comunitarista, del bon viure, de la Carta de la Terra… No és sorprenent que els neoliberals nord-americans hagen començat immediatament a minimitzar l’encíclica papal posant-li l’etiqueta de marxista. En realitat, no crec que es tracte de marxisme, sinó més bé de l’elecció d’un interlocutor. De forma similar a com, al seu temps, la doctrina social de l’església fou una ‘resposta’ al socialisme, no exempta de diàleg crític amb el mateix, es proposa ara una doctrina ecosocial de l’església, escollint com a referent a l’ecologia social. És una espècie d’aggiornamento, paral·lel al que ja fa temps havien iniciat amples sectors de l’esquerra llatinoamericana, buscant en l’ecologia elements per a refundar les conviccions emancipadores soscavades per la caiguda del mur de Berlín. Dient-ho d’una altra manera: ja hi havia quelcom de to profètic en allò de l’ecologisme dels pobres [afegesc com a traductor que en aquest l’ecologisme dels pobres, Joan Martínez Alier ha destacat en la seua anàlisi].
Pensant-ho bé, des d’una perspectiva com la d’aquesta encíclica, es tracta d’un interlocutor molt adequat. O, almenys, d’un que no resulta en absolut incoherent. En l’univers dels discursos amb consciència ecològica, eixos són els que han abastat major difusió popular i els que s’expressen amb més calor emocional. Els més congruents, al cap i a la fi, amb les funcions de cohesió social que corresponen a la religió (amb les seues funcions compensatòries, que diria un marxista).
Sí resulta cridaner, en canvi, que la nova doctrina ecosocial catòlica llance el diàleg fent seus tants temes dels seus interlocutors. La carta papal no s’ha deixat gairebé res al tinter. Decreixement selectiu, simplicitat voluntària, millor amb menys, conversió espiritual anticonsumista, deute ecològic, relocalització, reserves davant els transgènics… Només li ha faltat l’ecofeminisme (tot i que tal vegada això, com en el tema de la població, hauria sigut demanar massa). És una llàstima perquè, d’haver-lo inclòs, Jorge Bergoglio hauria sonat com un autèntic avatar de Vandana Shiva (una possibilitat que, ho confesse, em diverteix i m’intriga).
Laudato Si proposa integrar tot això sota el mant de l’espiritualitat franciscana. Per una part, és quelcom obvi: fa molt temps que Francesc d’Assis ha sigut reconegut com a sant patró dels ecologistes, amb el consens de molts ateus. Per altra part, es tracta d’un criteri potencialment molt polèmic. Sospite que les derivacions doctrinals seran especialment rellevants entorn a aquest punt.
El 1967, en un article publicat a la revista ‘Science’, l’historiador Lynn White va escriure: “El major revolucionari espiritual de la història d’Occident, Sant Francesc, proposà el que pensà que era una visió cristiana alternativa de la natura i de la relació de l’home amb ella; intentà substituir la idea del domini il·limitat de l’home sobre la creació per la idea de la igualtat entre totes les criatures, inclòs l’home. Fracassà. Tant la nostra ciència com la nostra tecnologia actuals estan tan impregnades d’ortodoxa arrogància cristiana vers la natura que no pot esperar-se cap solució per a la nostra crisi ecològica que procedisca només d’elles.”
La referència és oportuna perquè al meu judici remet a un important tema filosòfic que recorre moltes pàgines de l’encíclica. El tema és res menys que el de les relacions entre la ciència i la religió. I els termes del debat podrien esquematitzar-se d’aquesta manera: ¿Els perills derivats de la ciència i la tecnologia es deuen a que aquestes són poc cristianes, com manté Bergoglio, o a que ho són molt, com sosté White?
White, especialista en història medieval, argumentava que la ciència i la tecnologia modernes no poden resoldre per si soles la crisi ecològica perquè, precisament, quedaren molt impregnades des del seu mateix origen per la visió de domini absolut sobre la natura que va difondre el cristianisme després de la derrota dels seguidors revolucionaris de Francesc d’Assis. El text de Bergoglio, pel contrari, beu molt de fonts que atribueixen l’ origen del mal a factors presumptament externs (la modernitat, l’ànsia de benefici, la mentalitat consumista, l’humanisme antropocèntric…). Com si l’Església Catòlica no tinguera res a veure amb tot això. O, més justament, com si tot això l’haguera contaminat des de fora sense arribar a afectar la seua vertadera essència.
No afirme que siga White qui té raó. No ho sé. La pregunta desborda amplament els meus escassos coneixements. La plantege només perquè hi ha tanta càrrega en aquest punt que no em sembla que puga despatxar-se amb una correcció marginal, amb un “és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures”. O, dit d’una altra manera: és possible que aquesta encíclica, tan forta en ecologia, fluixege quelcom en història. El que sí em sembla segur, en canvi, és que marca una direcció que donarà molt de treball als especialistes.
El tema, insistesc, em sembla teòricament important. Podria dir-se que en termes pràctics no hauria de ser-ho tant (almenys per als no creients). Però no està clar que siga així. L’afirmació que calen una profunda espiritualitat i una conversió radical per a fer front a la crisi ecològica no és cap novetat en la cultura ecologista. Ho digueren Petra Kelly i Rudolf Bahro als anys vuitanta del segle passat. Ho ha recordat al seu últim llibre l’economista Herman Daly. Ho reiteren avui dia amb molta força uns pocs filòsofs mereixedors d’atenció. La idea reclama un examen a fons. I la pregunta de si el que eixa conversió requereix del catolicisme és una renovació o una refundació no és una part insignificant en tal examen.
¡Benvingut, en qualsevol cas, un diàleg proposat de forma tan rica i complexa!
(*) Ernest Garcia es professor de sociologia en la Universitat de València
Traducció de:
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
P.D. El traductor no vol entrar tampoc a debatre amb l’historiador medieval, Lynn White, però el ‘fracàs’ de Francesc d’Assís cal atribuir-lo no a la seua pròpia pràctica ni a la seua perspectiva igualitària i no jerarquitzada del món i la natura, sinó al fet que l’església, inclús entre els que s’han declarat els seus seguidors més fidels, han deixat de banda el seu exemple i l’han fet servir banalment, de manera trivial i, molt sovint, per no dir sempre, completament contrària a la vida de Francesc; si el papa de Roma actual vol seguir, sincerament, l’exemple del d’Assis, hauria de renovar el catolicisme des d’una refundació que posara com a eix central les ensenyances del de les Floretes, del que es proclamava germà de la natura sencera, dels altres éssers humans, animals i plantes, germà de l’aigua, tan clara, pura, casta i transparent, de la terra, de les estrelles, del sol i de tot l’univers… Un camí de retorn a la natura i als orígens del cristianisme com religió –rupturista i revolucionaria- dels esclaus i dels oprimits per l’Imperi.
Una altra qüestió que matisaria del que ha escrit Ernest o caldria aclarir és quan afirma que “La gent preocupada per la crisi ecològica ‘mai’ ha retret especialment a l’Església de Roma el seu compromís amb el capital, amb el mercat o amb el consumisme. Tot açò no té el seu origen en el catolicisme…” en canvi al si de l’església, entre els grups de cristians pel socialisme hi hagut des de fa dècades una pugna interna, una lluita de classes doctrinal i pràctica entre els partidaris de la teologia de l’alliberament estigmatitzada pels jerarques hegemònics dels anys vuitanta i noranta com a marxisme i els contraris que la declararen herètica; des de l’ecologia d’Amèrica Llatina i Europa, Giulio Girardi, Jon Sobrino, Ernesto Cardenal, Boff i d’altres hi ha hagut un retret constant a l’església hegemònica per la seua complicitat amb el sistema capitalista i les polítiques neoliberals, tots remembrem les reunions còmplices del papa Wojtyla amb Reagan i Tatcher, o Pinochet, en el temps de la condemna de la teologia de l’alliberament. Tot i que el que vol remarcar Ernest és que el que més s’acusava a l’església era la seua posició contra els anticonceptius i el control demogràfic de la natalitat. Ambdues acusacions no són incompatibles, la jerarquia de l’església ha sigut còmplice amb el model neoliberal de capitalisme global i ha estat en contra de qualsevol control demogràfic i de natalitat responsable. No entre a afirmar o negar si el capitalisme, com sostenia Max Weber, té el seu origen en el protestantisme i el catolicisme restaria al marge, perquè és una qüestió més complexa, però les complicitats de l’església catòlica amb les distintes maneres del capitalisme, des del feixisme, el nacional-catolicisme, el democratacristià, el liberal o neoliberal, són nombroses i abundants, si més no, fins ara.
Malgrat que és una de les encícliques més elaborades i excel·lents en posar a l’agenda les urgents qüestions ecològiques que amenacen l’avenir de la humanitat, al meu parer, erren quan continuen en les obsessions clericals i masclistes contra l’avortament, posant al mateix lloc els ‘embrions’, els pobres i les persones discapacitades, discriminant les dones i no respectant la consciència de les pròpies afectades per decidir sobre la seua maternitat, sobretot quan esmenten Wojtyla i Ratzinger, al llarg de la carta ecològica, no puc deixar de pensar que han sigut dos dirigents de l’església nefastos, que han donat cobertura a la corrupció i a la pederàstia, uns inquisidors que perseguiren la teologia de l’alliberament i la lluita per la justícia social a Amèrica Llatina i a tot el món, des de posicions ideològiques neoliberals i, reaccionàries, contra els més pobres, basades en un imperialisme i absolutisme dels que es creuen posseïdors de la veritat absoluta sense acceptar la possibilitat d’estar errats i que el seu Déu al servei de la burgesia no existisca més que en les sectes adinerades dels més rics, posem per cas, els de l’Opus Dei, un grup al servei dels colps d’estat, que instrumentalitza la religió al servei de les dictadures nacionalcatòliques, de les tortures i dels assassinats dels socialistes, comunistes i anarquistes arreu del món. Les referències papals anteriors li fan perdre credibilitat a una carta recomanable per a ser llegida atentament, sobretot quan fa crides a la sobrietat, al “menys és més” i en contra de l’extractivisme, el productivisme contaminant i el consumisme insostenible. Hi ha una certa crítica a l’antropocentrisme i una defensa de la natura i els drets dels animals a ser respectats i no maltractats que els catòlics hispànics protauricisdes haurien d’escoltar i complir.
És lamentable que la reinterpretació, encertada, del “domineu” la Terra com a tenir cura i responsabilitat, no s’acompanye de limitar el “creixeu i multipliqueu-vos” i predomine el sentit ancestral de deixar que fructifiquen tots els embrions fecundats perquè és voluntat de Déu i d’una natura que hem d’acollir i respectar íntegrament… Aquesta interpretació tradicionalista i criminal dels texts bíblics, com la de la discriminació de les dones, els transsexuals, homosexuals, lesbianes, etc. subtilment, dient que cada sexe, masculí o femení, ha de ser ben marcat, és una interpretació escolàstica, antihumana i anticristiana que no respecta el dret a la diferència, la llibertat i la consciència de les altres. La defensa dels ecosistemes i de les llengües i cultures en risc d’extinció és magnífica, tot i que al País Valencià la jerarquia de l’església continua sent l’enemiga principal de la llengua i la cultura pròpia del País Valencià. La interpretació que es fa del relativisme intel·lectual o moral, com a cobertura per al crim de les màfies o la tracta de dones és tremendista i desgavellada, les al·lusions a Francesc d’Assis són encertades; ara caldrà que l’església passe de les paraules als fets en afers ecològics contra el canvi climàtic i en la protecció de les llengües i cultures minorades en risc..
Nota: Adjuntar doc. Laudato
