Així, fins arribar a l’any 476, data oficial de la definitiva caiguda de l’Imperi Romà.
Espanya, en el seu moment, també creà un imperi a partir dels anomenats Reis Catòlics i el seu nét Carles I que es dedicà avariciosament a explotar i espoliar tots els pobles i les terres que trobà al seu abast. Més tard caigué aquest imperi i hi restà un Estat reduït a poc més que la península Ibèrica – excloent Portugal, és clar. Un Estat que durant els segles XIX i XX intentà per una banda modernitzar-se i per l’altra no renunciar a les que considerava les seues veritables essències nacionals. Catolicisme a ultrança, nacionalisme castellà excloent, centralisme, militarisme i caciquisme. El resultat de tot això foren diferents guerres civils com les Carlines o la Guerra Civil del 36-39, dictadures despietades i feixistes com les dels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco i la misèria, el patiment i l’emigració forçada dels diferents pobles que s’englobaven dins d’aquest Estat.
A la mort del general Franco, el règim dictatorial va voler perdurar adaptant-se a la nova realitat europea maquillant les seus institucions de democràcia a través d’una constitució que naixia sota la vigilància atenta i rancorosa d’un exèrcit encara sediciós i un rei imposat pel militar colpista abans de morir.
Semblava que Espanya s’obria per fi a la modernització tan desitjada per les forces més progressistes. Però passaren els anys i aquestes esperances van anar convertint-se a poc a poc en desengany, incredulitat i fins i tot indignació. L’antic règim franquista, modernitzat en un nou règim borbònic quasi democràtic, ben prompte ensenyà la seua vertadera cara –la cara sempiterna autoritària, ultracatòlica i podrida de corrupció que havia heretat de les anteriors dictadures militars i dels somnis imperialistes del passat. Ben aviat, el panorama polític es convertí en una farsa democràtica on, a l’estil dels liberals i els conservadors del segle XIX, els dos actuals partits polítics hegemònics –en part, gràcies a l’antidemocràtica Llei d’Hont– anaven alternant-se amicalment en el poder per a servir, sobretot, els interessos de les grans empreses, les multinacionals i la banca. Realment, tot estava lligat i ben lligat.
Però vet aquí que arribà, impensadament, una nova crisi, aquesta vegada més brutal i devastadora que les anteriors tan típiques del sistema capitalista, i tot començà a trontollar. Absolutament tot.
S’hi posà en evidència qui manava i qui servia a qui, i els bancs foren alegrement rescatat amb diners públics, milers de persones es quedaren sense faena i sense ni tan sols habitatges per no poder pagar les abusives hipoteques i tornà la ja quasi oblidada emigració a Europa i altres indrets del món.
El comentat antic imperi –o les restes del seu naufragi– feia aigües per tot arreu i ni tan sols els mitjans de comunicació de masses, sempre al servei de l’Estat i els poderosos, aconseguiren amagar del tot la realitat amb les seues contínues mentides, censures, manipulacions i tergiversacions. La monarquia postfranquista pareixia ensulsir-se sense remei. I clar, quan un vaixell s’afona, tothom intenta abandonar-lo per a salvar la vida. I així sorgí, inesperadament, el nou soberanisme català. Un moviment popular que fou ràpidament secundat per les forces polítiques nacionalistes de Catalunya que, fartes de les intransigències, el despotisme i les humiliacions dels diferents governs de Madrid, decidiren encetar el procés cap a la independència. I els bascos? Muts i a l’expectativa.
Però el règim borbònic no ha tirat encara la tovallola i tot observant les diferents vicissituds per les que està passant l’actualitat política, em fa l’efecte que el sistema, l’Estat, els poders fàctics o com vulgueu dir-ho, s’han tret un nou as de la mànega. Un as anomenat Ciutadans… perdó, Ciudadanos.
Molts dels votants habituals del PP, fatigats o escandalitzats davant tanta corrupció i autoritarisme d’aquest partit (que, per cert, mai ha condemnat la dictadura franquista i en el seu dia, en temps de Fraga i AP, es va oposar a la Constitució per considerar-la massa democràtica i progressista), el qual, pareix més cremat i socarrat que una falla el 20 de març, voldran dirigir el seu vot cap a una altra opció, sempre que no siga massa esquerrana ni progressista com la que se li suposa als de Podemos, Izquierda Unida o el PSOE (!). Quina és la solució? Ciudadanos, un nou partit de dretes maquillat de modernisme, joventut i una certa ‘pijeria’, que se’ns dubte serà un bon aliat de les tradicionals elits que vénen governant el país des de fa anys i panys.
I això és tant així que alguns –o molts!– sospiten que aquest nou partit és, en realitat, com una operació de màrqueting feta expressament per substituir o recolzar el PP i canviar el rostre al règim perquè tot continue igual i res no canvie. Es tractaria, sens dubte, de fer allò que ja va vaticinar l’escriptor italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa en la seua magistral novel·la ‘Il Gattopardo’. Canviar l’aspecte superficial de les coses perquè tot continue igual. Els pobres, tan pobres i injustament tractats com sempre i els rics, tan rics –o més– com sempre gaudint dels privilegis i del seu poder.
Veurem. Si se n’eixen amb la seua, efectivament, tot continuarà igual; amb els mateixos poders fàctics governant-nos i manipulant-nos i seguint les directrius habituals de la Troica. I si no, a l’Estat espanyol, d’ací a uns quants anys, no el reconeixerà ni sa mare. Perquè potser no seran els catalans els únics en abandonar el vaixell, o tal volta tornarem a veure una nova República (la III República) instal·lada a Madrid.
Augurem –agosarats com som– una Europa del futur fragmentada en dotzenes de petits estats interrelacionats entre sí cordialment. Potser s’ha acabat per fi l’Europa dels estats centralistes. Si és així, donarem la benvinguda a aquesta nova Europa de taifes democràtiques governades pels pobles i la gent… Veurem.
