Fa poc la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport va fer públic un projecte de decret sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta d’una norma que intenta promoure i regular allò que hauria d’haver estat habitual –i no ho ha estat mai– en una institució com la Generalitat Valenciana: usar el valencià amb normalitat. El projecte de decret s’ha enviat al Consell Jurídic Consultiu, que ha emès el seu informe “jurídic”. Ara, si el llegiu, no trobareu, com caldria esperar, un text neutre i limitat a observacions estrictament tècniques. Topareu amb una proclama majoritàriament ideològica, incompetent en la seua tasca (ignora sentències clau dels tribunals Constitucional, Suprem i Superior de Justícia valencià), que voreja la prevaricació i que utilitza referències institucionals o jurídiques a conveniència: ara sí o ara no, segons interessa. Tot això, dins d’un argumentari que, si el despullem mínimament de la grandiloqüència legalista, és, ras i curt, el programa del PP. Vegem-ho.
El projecte de decret afirma en el preàmbul que té per finalitat “corregir situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials respecte de l’altra”. En resposta, l’informe del CJC insisteix ara i adés que “la referència en estos preceptes a l’ús del valencià ha de ser interpretada […] de forma que no exclou l’ús del castellà atés que el seu ús normal és un imperatiu que deriva de la mateixa Constitució i de l’Estatut d’autonomia”. El CJC admet que la Generalitat Valenciana pot usar el valencià, però en cap cas més que el castellà, ja que l’estatus d’aquest deriva “de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia”. Es veu que, per al CJC, aquest estatus jurídic oficial no és aplicable al valencià. Hi ha pàgines i pàgines d’insistència, gens dissimulada, en aquesta línia: “No serien acceptables […] els preceptes que desequilibren la paritat en la posició jurídica d’ambdós llengües oficials”.
Però mirem com tracta el mateix CJC amb els seus fets la “paritat” que exigeix als altres. Si consultem en la seua pàgina web els seus 50 “últims informes d’interés”, comprovarem que n’ha publicats 44 en castellà i només 6 (un 12%) en català. Una via ben exemplar de practicar la “paritat” de llengües que exigeix a la Generalitat!
Ara bé, allà on la majoria del CVC mostra sense embuts el caràcter polític i ideològic del seu informe és en l’observació que fa a l’article 26 del projecte, article que diu: “Les comunicacions de l’Administració de la Generalitat […] a comunitats autònomes pertanyents al mateix domini lingüístic que el valencià […] es redactaran en aquesta llengua”. El CJC es despenja amb una objecció d’una profunditat jurídica que el deixa ben retratat: com que “el valencià només és llengua cooficial a la Comunitat Valenciana, qualsevol acte administratiu que haja de tindre efectes fora de la Comunitat Valenciana haurà de ser redactat necessàriament en castellà”. Així, simplement agafant-se a la superficialitat del nom, la Generalitat Valenciana ha de comunicar-se amb la de Catalunya o el Govern Balear exclusivament en castellà. No sabem si el CJC recomana que, per a comunicar-se amb Costa Rica, Hondures o Guatemala, la Generalitat use llengües de gran difusió internacional com l’anglès, ja que en aquests països és oficial l’espanyol, que, com es veu, és diferent del castellà i, doncs, un idioma diferent.
Aquests il·lustres membres, que haurien de controlar l’estricta legalitat i abstenir-se de posicionaments ideològics, almenys haurien de conèixer la sentència del Tribunal Suprem de 15-03-2006 (recurs de cassació 8075/1999), que afirma que “es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano y la de catalán”. I la sentència del Tribunal Constitucional 75/1997, de 21 d’abril, que avala la doble denominació equivalent de català i valencià en els Estatuts de la Universitat de València. Si més no, per pura competència professional, les hauria de conèixer Don Francisco Enrique Camps Ortiz, membre nat del CJC –per haver estat president de la Generalitat–, perquè la sentència del Constitucional, referida als Estatuts de la Universitat de València, es va dictar quan ell era conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, i la del Suprem, quan ell era president de la Generalitat i precisament contra la Generalitat Valenciana. Més encara: enfront de l’incompliment de les repetides sentències, el Tribunal Superior de Justícia valencià, en la sentència 474/2006, de 28 d’abril de 2006, no ho podia dir més clar al Govern de Camps: “La lengua de esta Comunidad, denominada oficialmente ‘valenciana’ en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico ‘catalana’. Solo el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que avalan la unidad lingüística se manifiesta como exclusiva razón del mantenimiento de la posición contraria”. Si això no és, segons el codi penal espanyol (art. 404), prevaricació –que una autoritat o funcionari públic dicten una resolució arbitrària sabedors de la injustícia d’aquesta– no sabem què és.
Tot plegat s’explica més si mirem la composició del CJC, on tenen la majoria membres designats pel PP. A més de l’expresident de la Generalitat i del PP Francisco Camps, el president en funcions, José R. Díez Cuquerella, és membre del CJC des de l’1 d’agost de 2011, sense haver escrit fins a aquella data ni un sol article sobre dret. Si mireu el seu currículum en la pàgina web del CJC, veureu que ha publicat l’astronòmica xifra de dos articles, tots dos quan ja era membre del CJC. En canvi, té el mèrit jurídic imprescriptible d’haver estat tinent de batle d’Alfonso Rus a Xàtiva (1995-1997), vicepresident i president de la Diputació de València pel PP i diputat a les Corts Valencianes per aquest partit. Enrique Fliquete Lliso, advocat habitual del PP i membre proposat per aquest partit, és conegut sobretot per haver estat el defensor del PP en el contenciós dels trànsfugues de Benidorm. Amb aquests mèrits i amb l’argumentació estrictament jurídica que exhibeixen, el control jurídic de les lleis valencianes el tenim ben garantit. Encara sort que les ràfegues de la Brunete jurídica de Levante són només “consultives” i que el Govern valencià no n’ha de fer cas. Però amb la colonització del PP de les institucions que haurien de ser independents i del poder judicial en concret, fa realment feredat saber en mans de qui estem.
Alfons Esteve i Francesc Esteve
