Sens dubte ells deuen pensar que la seua fortuna els ve donada per la seua actitud davant la vida. Han estat de joves bons xicots, han estudiat una carrera ben profitosa, i ara, gràcies al seu esforç intel·lectual i la seua preparació cultural (i també, potser, a les seues ganes de menjar-se el món), poden somriure amb condescendència mentre guanyen molts euros i miren per damunt del muscle altra gent amb pocs recursos econòmics i d’altra índole, víctimes sens dubte, de la seua deixadesa i els seus vicis.
Pobres estúpids, podem llegir en les seues mirades triomfadores, no tots estan capacitats per a enfrontar-se a la vida com ells fan. I damunt s’entesten en procrear i portar al món uns fills que no podran ni mantindre; es quedaran tots eternament desocupats cercant qualsevol faena de merda que els ajude a no passar fam i, després, au, a demanar al Pare Estat diners que hem de pagar nosaltres, els que sí que treballem de calent. I a voltes, fins i tot tenen la gosadia de protestar i fer vagues o manifestacions. No són capaços d’admetre que, senzillament, no han sabut fer front a la vida amb aire emprenedor i audaç. Però si amb prou faenes saben llegir i escriure!
I no vull parlar jo ara de la quasi inevitable tendència que solen tindre aquestes gens altruistes persones d’evadir impostos com si fóra una obligació moral. Amb tota probabilitat deuen pensar que els impostos només serveixen per a escoles i hospitals públics i fer més fàcil així la vida d’eixos ganduls sense remissió.
Però a veure, dic jo ara, anem a pams. Aquestes persones tan cultes, refinades i farcides de diners i alts càrrecs, no són capaces d’entendre, o almenys intuir, que la sort –la bona sort en el seu cas– ha jugat un paper fonamental en llurs vides?
Perquè a mi ningú no m’ho llevarà del cap, i les coses s’han de veure i dir clarament i amb una certa perspectiva racional. No és el mateix haver nascut als EUA, a Anglaterra, França o Alemanya, posem per cas, que a Mali, el Senegal, Síria o Bangla Desh; no, no és el mateix, ni tan sols paregut.
No és el mateix tampoc, haver nascut en una família amb bons recursos econòmics, que en una altra amb els pares sense faena cobrant tot just algun subsidi o prestació de desocupació laboral o vivint –malvivint– de la pensió dels avis; no, per a res és el mateix.
I tampoc és el mateix anar de xiquet a un col·legi privat on els teus companys d’estudis i jocs formen part de l’elit que en el futur governarà el país, que en una escola massificada que tracta d’educar els fills de famílies desestructurades amb pares quasi analfabets.
Ni ser educats per uns pares amants de la cultura, els llibres o la bona música, o haver d’aguantar un pare alcohòlic que no sap ni de quin color són els llibres, i una mare desesperada que es desfoga descarregant la seua fúria amb crits i calbots.
Així que, davant la prepotència d’aquests triomfadors i triomfadores, els demanaria una mica d’humilitat a l’hora de valorar la seua brillant vida i un poc se saber veure la realitat tal com és.
Segons la Constitució tots som iguals davant la llei, però si hem de ser francs, no tots tenim les mateixes oportunitats. Per a res és així. I a l’hora de la veritat, la bona o la mala sort d’haver nascut ací o allà és més important que totes les actituds i aptituds de gran emprenedor que pugues tindre. I ara que ho pense, i per una vegada, l’amistat ací, també és ben important; perquè tampoc no és el mateix tindre un ministre o un rei per amics que un treballador d’una fabrica o un collidor de taronges. I ho dic amb tot el respecte que em mereixen aquestes imprescindibles professions… Les dos últimes que he esmentat, vull dir.
