La bona educació…

Donar la mà, aquest gest tan usual que els hereus de la civilització occidental portem fent els darrers mil·lennis –el món és divers: mentre unes cultures mostren una certa aprensió al contacte físic, unes altres n’abusen– és considerat un senyal de bona educació. I ho és, certament. Amb una encaixada de mans correcta, no molt fluixa –que sembla que prems un flam en compte d’una extremitat humana– ni massa forta, com la de l’alcalde del meu poble, que ha arribat a trencar dits en donar-la –i no és cap broma– es transmet a l’altra persona respecte, consideració, apreciació o fins i tot content. Precisament el contrari van voler mostrar-li fa uns dies, no donant-li-la, els millors estudiants de l’estat –no precisament rebentaclasses ni aprenents avantatjats de ninis– a qui fa de ministre d’educació, la cara del qual en veure’s ignorat i humiliat va ser impagable.

Encara li va passar poquet. Perquè precisament l’educació –interessant paradoxa– dels que van obviar la seua figura els va impedir dir-li el que es mereixia: l’ensomni d’un porc. Però no, van estar a l’alçada i supremament dignes i van optar –després tornarem amb el concepte d’opcionalitat– per negar-li la salutació, per fer-li veure que no se la mereixia. I és que un s’ha de guanyar el dret de ser saludat, i no pot pensar que pel simple fer de ser un càrrec públic –segons com, avui dia menys encara– té garantits sempre el gest alegre, l’encaixada seriosa i la reverència submisa. Aquella acció, aquella falta d’educació evident, que ho és, i que ha estat tan criticada pels mitjans conservadors –com no– ha estat aplaudida, tanmateix, per una majoria que veiem en els despropòsits de la seua llei un atac sistemàtic a l’educació que diu defensar i que cada vegada enfonsa més.

Recuperem el concepte d’opcionalitat: negar la salutació a algú és, doncs, opcional. I aquests brillants alumnes van optar per fer-la efectiva. Així ho ha d’entendre el ministre, i no emprenyar-se ni veure fantasmes –supose que tindrà alguns espills a casa, no cal que en busque fora– on no n’hi ha. De fet, allò ocorregut és tan optatiu com ho és, a hores d’ara, la religió en els centres. I dic a hores d’ara perquè ja sabeu com anirà la cosa en endavant. Sense cap discussió: ordeno y mando i tots més erts que un fust, com en els vells temps, tan enyorats pels seus. I ara digueu-me: què és més aberrant, saludar o no un personatge com ell, representant retrògrad d’un govern ranci, o convertir l’assignatura de música en una matèria optativa –i per tant no obligatòria– a l’ESO a partir de l’entrada en vigor de la seua estúpida, anacrònica i ideològica llei? La resposta és inequívoca.

Els clàssics –pobres ignorants– anaven errats: posaven música i gimnàstica al mateix nivell que la resta de matèries; les ciutats i els pobles valencians, a través de les mai prou ponderades –i aixafades, i ofegades i maltractades per un poder polític corrupte que diu defensar-les– societats musicals estan equivocats perquè ofereixen una formació musical de primera línia als seus conciutadans. El ministre, clar, l’encerta. Aquest pobre home que no es mereix la salutació d’uns quants alumnes –que no són rebentaclasses ni aprenents avantatjats de ninis– que hauran de marxar fora, més prompte que tard, si volen guanyar-se les garrofes amb una mínima dignitat, l’encerta. Mentre la prioritat de personatges absurds com ell i els seus col·legues siga recentralitzar, espanyolitzar, evangelitzar i fer lleis a mida dels seus protegits, malament anem…

L’indigent intel·lectual que ens fa de ministre d’educació se’n fot –com diuen al meu poble– de la música i dels tocadors. I ho fa amb l’aquiescència del partit que li dóna suport i cobertura, que està mut davant d’aquest nou atac indiscriminat. Els populars valencians callen com a putes, estan massa ocupats amb l’amiguet Blasco i altres espècimens valentins; els populars mesetaris critiquen el parlament europeu per premiar la plataforma contra els desnonaments, en un ridícul internacional –un més– sense precedents. Sumen i segueixen. La merda els arriba al coll –especialment als del meu país– i ells tan aliens, tan tranquils… Però tornem al gest de negar-li la salutació al sinistre ministre: allò, més que encertat, era necessari. Perquè els ciutadans –els més joves i més preparats menys encara– no som mesells, tenim les coses clares i no ens agrada que ens prenguen per uns ministres –perdó, per uns imbècils– que fan, com Wert, més mal que un porc solt.

Salut i país, germans!