El diccionari de l’enciclopèdia catalana ens recorda que trafegar és “mudar una cosa d’un lloc a un altre, especialment un líquid d’un recipient a un altre”, i tràfec és, primer, “l’acció de trafegar”, segon, “un afer que causa un enrenou o trasbals, en què cal esmerçar una activitat diligent, que dóna maldecaps i neguits”, i tercer, “dit d’una persona inquieta que vol intervenir en tot, que no sap estar-se sense fer una cosa o altra”. Al senyor Aulestia, sembla que l’incomoden els fenòmens socials de fa quatre anys cap ací a Catalunya, sobretot el 15-M i les plataformes antidesnonaments per una banda i les convocatòries promogudes per l’ANC i Òmnium Cultural per l’altra, perquè segons ell, qüestionen el paradigma de separació entre la societat política i societat civil en irrompre a l’àmbit del poder institucional.
Irònicament, recorda que davant de les protestes del 15-M dels que deien que no se sentien representats pels polítics, les eleccions locals i autonòmiques del 2011 deixaren en res les acampades dels ‘indignats’, concedint una gran victòria al Partit Popular, preludi de la majoria absoluta de Rajoy. Per la seua part, segons ell, “l’efervescència” sobiranista a Catalunya generava reajustaments partidaris que semblaven limitar-se a relegar el PSC a un pla molt secundari i al creixement d’ERC a costa de CiU”, ni es molesta en consignar la irrupció política de la CUP perquè li desbarataria la seua anàlisi política a Catalunya i es veuria obligat a reconèixer que el sobiranisme independentista ha pujat molt als darrers anys en allò que no sembla només una ‘efervescència’ transitòria, “un sufflé”, tot i que hem d’esperar més perquè es consolide el cicle independentista o s’evapore, que és el que voldria Aulestia des del seu nacionalisme basco-espanyolista perquè els “bascos” espanyolistes com ells ja tenen la quota fiscal del privilegi foral que va atorgar la dictadura franquista a algunes “provincias” basques i el van continuar i completar en la democràcia del model 78.
Assenyala que els espais, de guanyem, vèncer o triomfar indiquen un espai de ‘supervivència’; considera que la refundació de Convergència és una necessitat i creu que la disposició mostrada per Artur Mas perquè siguen “persones de la societat civil” les que conformen la llista “amb el president” no és tant un acte de generositat com de desafiament polític. També creu que l’actitud d’ICV oferint-se a Podemos per aconseguir que el panorama polític català canvie de color propicia un escenari interessant, segons ell, en què el sobiranisme podia veure’s ‘frenat’ pels qui no desitgen una Catalunya independent en mans de Colau… Es nota que al senyor Aulestia li agrada molt més la ‘dependència’ de l’unionisme que la independència d’Euskal Herria, Galícia, Catalunya, País Valencià, les Illes, El Sahara, Palestina, etc., potser perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, en considerar que el seu estat propi és l’estat espanyol a la manera castellana, on ell es troba molt a gust.
S’interroga Aulestia si les nostres propostes polítiques dels moviments socials o sobiranistes que vénen seran per a millor o per a pitjor, i conclou, que, segurament serà “millor” si ho entenem com una manera més desinteressada i generosa en assolir les responsabilitats polítiques, tot i que ell creu que l’honestedat i el desinterès no només han d’impedir el ‘malbaratament’ i el ‘suborn’, a més a més, ha de ser “eficaç” [que sovint és el mot màgic dels tecnòcrates i davant l’eficàcia sempre cal preguntar-se per a qui]. No obstant això, si per “millor” s’entén una forma més autèntica de representar la identitat col·lectiva i menys subjecta a condicionaments polítics o econòmics aliens, en suma al “dret a la independència”, cap pensar en el pitjor.
Per a ell és el pitjor, la independència, perquè concebre la pluralitat amb què es mostra eixa identitat com un estadi històric és tant com provocar una falla democràtica. No és un risc sinó la meta que persegueixen els qui tracten d’ampliar l’espectre de la comunitat en marxa apel·lant al dret a decidir com un principi de llibertat, tot i que en realitat aspiren a un estat propi, segons ell, reduccionista. Reduccionista no seria un estat espanyol que ens espolia fiscalment als països de parla catalana, que ens ofega socialment, econòmicament, culturalment i lingüística, sinó voler tenir un estat propi que respecte i defensa la nostra llengua, cultura i interessos econòmics. Perquè per al senyor Aulestia, és millor tenir un estat opressor monolingüe que no respecta ni reconeix el plurilingüisme i la plurinacionalitat de l’estat, que exercir el dret a decidir seria una catàstrofe democràtica, semblant a la de Grècia volent votar en referèndum, aquest estiu passat, sobre les condicions que els imposaven els creditors europeus i internacionals.
Reconeix que la política ‘convencional’ ha mostrat febleses pel seu ‘anquilosament’ que han propiciat l’emergència de noves opcions. Tanmateix, segons ell, la condemna general d’un model opac, caduc i procliu a la corrupció podria donar lloc a l’assentament d’altre alternatiu basat en la innocència primigènia i en la possessió de ‘la veritat moral’, de manera que ni tots els vots ni tots els escons ‘valdrien el mateix’. Fins ara els que no valien el mateix que els vots dels partits espanyols havien sigut els dels partits de l’esquerra independentista basca que eren il·legalitzats per poder fer un pacte PP-PSOE al País Basc i guanyar les eleccions de manera tramposa i fraudulenta. Però això ell no ho critica perquè potser es va beneficiar personalment i políticament.
Adverteix Aulestia que les normes legals i les resolucions institucionals es tornen contingents quan des de la tribuna parlamentària o des del govern d’una administració es reivindiquen mobilitzacions del més variat tipus com a fonts de legitimació i es sublimen “les distintes formes de lluita”. Acaba dient que “la societat civil organitzada entorn al sobiranisme català per una banda i la contestació social per una altra desbarata la sopa de sigles heretada de la transició esdevenint política. El nou temps podria tornar-se vell en res”.
Tothom té dret a canviar d’opinió, però no reconec en aquest discurs el polític ‘reaccionari’ d’ara, que es nega a reconèixer el dret a decidir, en aquell jove diputat basc de la “nova esquerra basca”, que venia al País Valencià, fa més de vint anys, de la mà de Bandrés, invitat per la Unitat del Poble Valencià, a la que jo pertanyia, i -al voltant d’una paella a un restaurant a l’Horta de Meliana o al faristol a la trona de l’Associació Coral El Micalet de València- defensava el dret a l’autogovern, de més autogovern, la necessitat de reconèixer el dret a l’autodeterminació per posar fi a la violència i solucionar conflicte polític entre l’estat espanyol i Euskal Herria. Un jove diputat basc que es mostrava desvanit de la seua passada pertinença a ETA político-militar i de l’acord polític que el seu cap, José Mari Bandrés i Juan José Rosón, ministre d’Interior del govern d’Adolfo Suárez, quan acordaren una amnistia als polis-milis d’ETA perquè en “democràcia”, deien, farisaicament, es podia defensar totes les idees i aconseguir-ho tot pacíficament, inclús el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació. Per això, la violència d’ETA militar o de l’Estat estava de sobra. No obstant això, ara, el que sembla haver-se tornat vell, com si fóra un funcionari de l’estat espanyol o un cortesà, és ell mateix… i alguns dels ‘novells’ de Podemos també -ho hem de reconèixer- que semblen ‘enlluernats’ davant el nou monarca regalant-li “jocs de trons”, genuflexions i altres martingales cortesanes.
No obstant açò, ara ens preguntem quin Aulestia ens mentia, el de llavors, el d’ara o els dos com a vell ‘polític d’ofici’ que ha esdevingut amb tants càrrecs que ha ostentat? ¿Com es pot negar el dret a decidir com un dret democràtic per resoldre conflictes pacíficament, votant, negociant i acordant, com a Escòcia o a el Quebec, problemes que abans es resolien amb la guerra o la lluita armada? Per què aquesta malvolença contra el dret a decidir, d’algú que potser es considera amb una ‘superioritat’ política i moral davant els ‘nouvinguts’ a la política que han usurpat les funcions dels polítics tradicionals, aquests darrers, polítics lligats al bipartidisme, a les portes giratòries de la casta, al cortesanisme monàrquic i espanyolista, a la corrupció o a l’acumulació de béns, mitjançant negocis bruts, com sembla que ha passat amb el monarca gran anterior i els distints presidents de l’Estat espanyol, potser tret de ZP, que sembla no li causa a Aulestia cap tràfec o desassossec perquè potser es reconeix en l’Espanya eterna, en l’estat monolingüe i mononacional, corrupte, opressor de les llibertats de les altres identitats i de les altres nacions no castellanes o espanyoles, reconegudes només com a entitats ‘autonòmiques’ molt limitades, tot i que, des dels països de parla catalana, sabem que al País Basc i Navarra hi ha un marge de maniobra major fiscalment i en la possibilitat de coordinar-se, foralment, les dues entitats basco-navarreses, tot i que als Països Catalans se’ns nega el dret a decidir i se’ns prohibeix, explícitament, sense cap ‘subterfugi’ foral, perquè el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears no puguem federar-nos ni confederar-nos perquè tenim la mateixa llengua, com Euskadi i Nafarroa, segons proclama la sagrada constitució espanyola, que al senyor Aulestia li sembla tan formidable i meravellosa; així com des de l’estat espanyol han continuat intentant fer desaparèixer del mapa el català del País Valencià, d’Aragó i de les Illes Balears, posant distints noms a la llengua, trossejant-la, minorant-la perquè s’han d’exterminar les altres llengües distintes al castellà des d’un supremacisme espanyol que se l’haurien de ficar per on es càpiga, els Bonos, els Rodríguez-Ibarra, els Guerra, els González, els Rajoy, Aznar, els Alonso, els monarques borbònics i els Aulestia corresponents.
El dret a decidir és un dret democràtic imprescindible per decidir si vols viure amb un estat opressor, hostil i impropi o vols crear un estat propi per defensar-se davant els atacs sistèmics que ens causa l’estat espanyol. Sortosament, la majoria de la gent de Catalunya ha optat per l’independentisme i els discursos demagògics i antidemocràtics d’Aulestia i les amenaces dels amos del món, de la banca, dels empresaris franquistes de “Fomento del Trabajo”, el catastrofisme apocalíptic, les amenaces militars, el colpisme del corrupte d’Alfonso Guerra, els insults del senyor X, González, acusant de nazis a més de dos milions de catalana gent, han quedat en res, en brossa de riu:
Eleccions del 27-S majoria absoluta, 72-73 escons, la immensa majoria dels pobles de Catalunya a favor de la independència i el 48% dels vots, una victòria rotunda i incontestable que hauria de fer irreversible la separació de Catalunya de l’estat espanyol i després de les Illes Balears i del País Valencià decidiren si volen continuar sent maltractades colonialment per un estat espanyol opressor, uniformista i espoliador que no ens respecta i pensa que catalans, valencians i balears no tenen dret a tenir cap dret de ciutadania, perquè “los españoles primero”. Recordem que a el Quebec i a Escòcia amb a penes el 40% dels vots els partits nacionalistes pactaren un referèndum amb el govern del Canadà i de Gran Bretanya. El problema greu és que la tradició de l’estat espanyol és totalitària, antidemocràtica, dictatorial i colpista i mai ha acordat, pacíficament, amb cap colònia la independència, només ‘a canonades’ aconseguiren les darreres colònies, Cuba i Filipines, alliberar-se del jou de l’Imperi espanyol. Els polítics i funcionaris espanyols, reprodueixen un model estatals al·lèrgic al respecte a la diversitat, contrari al respecte als altres i al dret a decidir. Per això, Catalunya no tindrà cap més via que desconnectar-se perquè l’estat espanyol tractarà d’embolicar i enganyar la catalana gent amb propostes ‘federals’ que només són la darrera trampa dels espanyolistes i sucursalistes provincians per mantenir la dominació espanyola als Països Catalans.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
