Justícia per a tots!

Us sona el títol? Segur que sí… En ell parafrasege, tot canviant un terme, aquell lema que van fer famós els populars quan eren a l’oposició –ara ja no els interessa tant recordar-ho– amb què reclamaven aigua per a tothom, en la versió original –molt més castissa– agua para todos. L’he recordat aquests dies en fer-se pública la decisió del jutge Castro de citar a declarar la filla del rei com a imputada pels tèrbols negocis del seu espòs, l’espavilat ex-esportista Iñaki Urdangarín. En la interlocutòria –l’exposició raonada dels motius que l’han portat a prendre aquesta determinació– de dimecres passat, divuit pàgines demolidores, era el magistrat qui molt finament parafrasejava el mateix cap d’estat, quan va dir literalment al discurs de Nadal de fa un parell d’anys: la justicia es igual para todos. Sense dubte, una clara resposta al rei qui, per cert, no digué llavors la veritat.

Després tornarem a aquell sermó, que fou un miratge dins de l’ensopiment habitual d’aquestes al·locucions prèvies a entaular-se amb la família, i raonaré per què he dit que el monarca va mentir; primer, però, els fets: el jutge Castro basa en catorze clars indicis la seua decisió, una conseqüència lògica de la investigació que duu i un fet llargament esperat per l’opinió pública per inevitable. La immediata reacció de la família reial, en un gest impropi i sense precedents perquè mai abans havia valorat cap sentència ni decisió judicial –clar, mai abans la justícia els havia marcat de tan a prop– i que diu molt del carreró sense sortida en què es troba, va consistir a criticar el canvi de posició del togat. Però més greu encara va ser, a més d’una vergonya, forçar la fiscalia –que depèn, cal recordar-ho, del govern de torn– a interposar un recurs per tombar la imputació.

A això hem d’afegir les declaracions gens innocents del ministre d’afers exteriors: la imputación de la infanta no beneficia la marca España o d’altres més explícites com les del diputat Martínez Pujalte, famós pels seus insults i escridassades a l’hemicicle: este juez busca lucimiento personal, no descubrir la verdad. L’estratègia és clara: pressionar i desprestigiar l’acusador que no és favorable als seus interessos –per al PP la jutgessa dels EROS andalusos és Joana d’Arc i Bermúdez és el dimoni ensofrat– o els de les elits que ens mal representen. És, doncs, la justícia igual per a tots? Tret d’algun il·lús, tots sabem que no, diguen el que diguen aquest gran paper mullat en què s’ha convertit ja fa temps la constitució i el propi rei. Amb la abusives taxes de Gallardón, a més, la justícia és a la mida –com en altres temps– de qui més té. El ric a xalar, el pobre a fer la mà.

I ara sí, tornem a aquella nit de Nadal en què el monarca entrà en les cases de bona fe –en la meua no ho fa, no escoltem mai la seua lletania anual monòtona i insípida– a turbar la paz de los hogares que deia Franco, el seu mentor i pare polític. Quan digué que la justícia era igual per a tots va mentir perquè ell està per damunt de la llei perquè és inviolable i no se’l pot encausar per res… però a la seua família sí. Si la justícia fóra igual per a tots no haguera enviat el gendre i la filla als Estats Units amb la intenció de tapar-ho tot; si fóra igual per a tots no s’aprofitaria ara de la fiscalia, la missió de la qual és perseguir delinqüents i no salvar el cul d’un parell d’aprofitats: això perjudica la marca, això… Ara que a un jutge no li ha tremolat el pols, veurem què tarden en fer-se amb ell i si tot queda en no res com quan es toca la corfa als poderosos. Més d’un tremola, mentrestant.

Vivim a una caricatura d’Estat. A més de patir una situació econòmica i social asfixiant, veiem com part de la família del seu màxim representant està en la corda fluixa per haver donat més fum que llum. La premsa se n’han fet ressò –fa temps que ha acabat la censura autoimposada des de la transició– i en calcula les conseqüències. Algunes veus en demanen l’abdicació perquè, com també insinua Castro en la interlocutòria, el rei també n’hauria estat –personalment no m’estranyaria gens– al corrent de tot. Jo no demane, però, que abdique en un rei que es diria Felip, nom d’infaust record per a tants: demane senzillament que agafen les maletes, tots, i emulen l’avi Alfonso per no tornar més. Destins no els en faltaran: a Suïssa diu que tenen uns estalvis… Reclame justícia però de la bona, per a tots els ciutadans, tinguen els diners que tinguen, siguen fills de qui siguen, perquè aquesta sensació que tenim molts de viure encara a l’època feudal és bastant indignant.

Salut i País, germans!