Abans de començar la taula redona que presentaria Josep Lluís Gómez Mompart i conferenciarien els periodistes, Manuel Jardí, Amàlia Garrigós i finalment, el professor Josep Gifreu, es va fer un rotgle entre Jardí, Gifreu i jo mateix, mentre Gifreu preguntava per la situació dels professionals de RTVV i les perspectives de futur, Jardí esmentava les divisions i les baralles entre els distints grups de periodistes al País Valencià. Per expressar la feblesa de la situació del català al País Valencià, Jardí va afirmar que la majoria dels valencians no tenen en el cap la idea que la cultura -el que s’escriu i es fa en valencià- s’ha de pagar, al contrari, pensen que s’ha d’obtenir debades. Per a reblar el clau, Manuel Jardí va dir que encara no s’havien aconseguit 1000 socis a la Veu del País Valencià… tot i que pots pagar la modalitat d’un euro al mes.
No vaig dir res sobre el que havia dit Manuel Jardí, perquè volia demanar-li a Josep Gifreu que em signés el seu llibre: “A l’amic Sal·lus, en l’interés comú per la llengua, Josep Gifreu, València, 26-2-15”, però em vaig quedar amb les ganes. Perquè Manuel Jardí escriu a La Veu del PV com a columnista des de l’1 de desembre del 2014 fins ara mateix.
Evidentment, hi ha raons sobrades per al “pessimisme” perquè no s’hagen aconseguit les mil persones associades, que era la fita que s’havia posat per a l’últim dia del 2014, a un diari digital que és l’únic que hi ha en peu -en la nostra llengua, catalana o valenciana- al País Valencià. No obstant açò, hi ha també motius per a pensar que, tot i que siga amb dos o tres mesos de retard, hui 16 de març, només manquen 50 persones per arribar als mil. O encara en manquen 50. És poca gent la que s’apunta com a sòcia, perquè en efecte, en no valorar la pròpia llengua i cultura, en no estar prestigiada per manca de no tenir un estat darrere, en no ser parlada habitualment ni pels polítics hegemònics del País Valencià ni pels qui ixen en els mitjans de comunicació, públics i privats, molta gent pensa que no val res, que és un excrement com voldrien que pensaren tots els valencians, els qui fan senyals d’identitat nazis per a carregar-se la llengua, l’Horta i qualsevol mínima possibilitat de catalanitat valenciana (o de valencianitat catalana i no castellana o espanyola).
Jo, com a simple usuari, voldria que en fórem més de deu mil apuntats a La Veu del PV, apuntalant-la, perquè permetria tenir molta més qualitat, arribar a molta més gent, recompensar a tots els qui escriuen, tenir més capacitat d’incidència al País Valencià en la defensa de la llengua, de la cultura i del país, en la formació de l’opinió pública democràtica, que diria Habermas… El que no entenc, com fa poc va dir, en una entrevista amb l’Antoni Bassas, el sociòleg valencià, Toni Mollà, és quina necessitat hi ha de militar en el pessimisme de la profecia auto-complida, perquè és massa fàcil encertar-la al nostre país; si diguem que tot és una merda, que tot acabarà malament, que tot és un desastre… perquè la vida -al remat- sempre acaba malament, sobretot, si repetim que no paga la pena fer res de res perquè jo ja ho sabia el que passaria, com a profetes de catàstrofes apocalíptics, que aquest país no dóna més de si, sempre l’encertarem… I sempre ens podem justificar dient que no es podia fer res perquè aquest territori està massa colonitzat i que els esforços per descolonitzar-lo semblen del tot inútils, una faena estèril que cau en un pou sense fons… Tot això és veritat, però no hi ha res més irritant, junt a la justificació de les injustícies i la vulneració de drets humans, socials i lingüístics, que algú es considere profeta i diga que ell ja ho havia pronosticat que passaria açò o allò. Sobretot a posteriori.
És cert; hi ha al darrere massa anys de destrucció, de pèrdua d’energies i de sinergies sistemàtiques, pel que fa a la llengua i a la cultura pròpia del País València, s’ha intentat desfer, destruir, desprestigiar, enfrontar, organitzar i planificar batusses i baralles entre valencians i entre catalans… alimentar mites, mentides, enganys, corrupcions, clixés i tòpics imbècils que nodreixen l’idiotesa generalitzada. Des de Madrid i des de la sucursal valenciana, balear o barcelonina, és molt més fàcil muntar en cavall guanyador, escriure en castellà, en francès o en anglés, però escriure en el català al País Valencià és un acte d’esperança, cal superar molts obstacles i no defallir en els desànims que et trobes dia i nit… Per això, se’m van quedar les paraules de Manolo Jardí com un ferro roent en la pell. I ara les trac, les escric per rebatre-les, per criticar-les, per argumentar-les, per traure-me-les de sobre, perquè no em facen més mal, per “oblidar-les”… Perquè, tot i que siguen ‘certes’, em semblen una mica ‘injustes’, és mirar l’ampolla o el got mig buit en compte de mig ple. Hi ha raons per a la desesperança i el desànim, però també pel contrari, i preferisc recordar -amb Amàlia Garrigós- les paraules de Pompeu Fabra que va dir en la seua intervenció Amàlia: “Cal no abandonar ni la tasca ni l’esperança”.
Em va semblar que aquest era el tarannà esperançat de Josep Gifreu, enmig d’un tsunami de desesperació, un home bo compromés en defensa de la llengua catalana i dels mitjans de comunicació de tot l’espai català, sense cap restricció ni mental ni territorial. Com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Aina Moll, Mª Mercè Marçal, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Coromines, Joan Solà… i tanta gent que ha treballat la llengua per recobrar el nom de cada cosa i perquè no puguen esborrar la nostra llengua.
Per això, al seu llibre estudia tots els territoris catalanoparlants, en especial dedica la seua mirada intel·ligent, bondadosa, perspicaç i elegant, al valencià o català del País Valencià, la distinta evolució des de la transició entre el Principat i el País Valencià o les Illes, els conflictes lingüístics pel nom per entrebancat la recuperació i la normalització del valencià, els Congressos de Cultura Catalans, celebrats a València i arreu del territori, les Jornades de sociolingüística a Alcoi, l’AVL, la revista L’Espill, els lingüistes valencians als que els presta especial atenció (potser me’n deixe algú per esmentar, però hi ha Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Emili Casanova, Toni Mollà, Rafa Xambó, Rafel L. Ninyoles, Alcañiz, M. Alcaraz, J. Crespo, Alemnay, Adolf Beltran, Anselm Bodoque, Aracil, Ezequiel Castellano, Laia Climent, Eusebi Coromina, A. Cucó, Mª Josep Cuenca, Mavi Dolç, J. L. Domènech, Martí Domínguez, Salvador Enguix,, Nel·lo Pellisser, Juli Esteve, Alfons Esteve, Xavier Febrés, Miquel Nicolàs, Adelaida Ferré, Vicent Flor, Borja, Flors, Miquel Francés, Germà Llorca, Joan Fuster, Josep Gámir Ríos, Gómez Mompart, E. Israel i al., Josep Lacreu, Antoni Laguna, López Cantos, López García, Enric Marín, F. Martínez Sanchis, Alfred Ramos, Joan F. Mira, Mollà Furió, Moreno Giménez, Fúlvia Nicolàs, Ortiz Simarro, Susanna Pardines, Nathalie Torres, Vicent Partal, Pérez Benlloch, Jaume Pérez Montaner, F. Pérez Moragón, Àlvar Peris, Jéssica Izquierdo, Ignacio Lara, Ivan Peris, Lluís Polanco, Miquel Àngel Pradilla, Carles Salvador-Vicent Simbor, Vicent Salvador, Sanchis Guarner, Sánchez-Pantoja, Josep Solves, Rosa Solves, Vicent Tortosa, Miquel Trujillo, Unió de periodistes valencians, Antonio Vallés, Francesc Viadel, Encarna Villafranca, Rafael Fresquet…
Hi ha un recull bibliogràfic excel·lent i ampli, fent servir filòsofs de l’alçada de Will Kymlicka, Charles Taylor, Iris Marion Young que tracten d’explicar que sense una política de reconeixement, de respecte a la diferència, d’acceptació de la diversitat, d’equitat i de justícia per a compensar situacions històriques d’opressió, no podem superar tantes injustícies que ens han infringit des de l’estat espanyol perseguint per a aniquilar la nostra llengua i cultura catalanes.
La tapa del davant del llibre de Josep Gifreu “El català a l’espai de comunicació”, du inscrits alguns dels nostres mitjans de comunicació, els més pròxims, Ràdio 9 i RTVV, ja desapareguts, Saó, encara viu, laveuPV, Vilaweb, i d’altres una mica més “llunyans”, però no tant com se’ns vol fer creure al País Valencià, amb censures, fronteres, barreres i prohibicions: Catalunya Ràdio.cat, Somràdio, Avui, Punt.cat, Palma TV, racocatala.cat, Enderrok, ara-cat, regió 7.cat, directe.cat, catmedia, naciódigital, podcast, Segre, 324.cat, CCMA, TV3, Blogs, Google, Youtube, Netvibes, widgets, Tuenti, Paüls TV.
Està publicat per la Universitat de València en col·laboració amb la Universitat Jaume I, Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. Aquest assaig sobre llengua, poder i comunicació, com indica a la tapa del darrere, conformen una tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Ofereix una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l’ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat com la catalana a la plena normalització de la seua llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa.
Aquest estudi d’història de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la transició espanyola (1976-2013). Té en compte els diferents àmbits d’interés: l’evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels “new media”, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període.
Paga la pena llegir-se’l sencer, perquè assenyala les ferides greus que hi ha obertes al País Valencià i les Illes, mediàticament, els intents sistemàtics d’arraconar el nostre català o valencià, minoritzar-lo i fer-lo desaparèixer del mapa… tancant RTVV, envaint i ocupant l’espai valencià amb mitjans espanyols teledirigits des de Madrid o les sucursals provincianes; ens conta Gifreu la difícil aventura del català als mitjans de comunicació als Països Catalans, els avatars, els riscos, els “avantatges” (al Principat) i els perills que tenim (al PV i les Illes) davant d’un estat espanyol que persegueix la nostra llengua amb un acarnissament renovat, des de la dictadura fins ara mateix. I una gent que encara els vota, després de més de 20 anys de maltractaments i ignomínies, l’exponent és una Rita Barberà fotent-se de la llengua, de la cultura, de les falles i rebent xiulits, però també aplaudiments dels que es pixen i es caguen amb el valencià, la cultura i el País Valencià, i es posen en la pitrera això del “caloret”, patèticament, per tractar de fer una gracieta del que no pot ser entés més que com una agressió intolerable a la llengua, la cultura i la dignitat de la gent valencianoparlant.
Un llibre per saber com estem, lingüísticament i mediàticament, i els poders que ens amenacen, amb l’aniquilació, si no construïm un estat propi que siga favorable i no, radicalment, contrari a la nostra llengua, cultura i País Valencià-Països Catalans, Valencians i Balears.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
