José Antonio Hurtado, gestor cultural

Nosaltres els valencians

José Antonio Hurtado, gestor cultural i programador de la Filmoteca Valenciana

El cinema de Piti

Una ràpida mirada a la programació de la Filmo de la Plaça de l’Ajuntament i ja fan ganes de traure’s l’entrada a dos euros abans que s’acaben. Lluny queden aquells temps en els quals els viatgers es quedaven bocabadats davant les Filmo de París o Madrid, mentre València romania òrfena d’una cosa tan essencial i de tant de colorit.

Afortunadament, els temps canvien, i les projeccions de primavera de la Filmoteca Valenciana ja fan salivar el pavlovià cinèfil.” Bàsics; mirades critiques; 36 directors japonesos; circuit de cinema independent; cicle Jerry Lewis…¿ Qui mou la maquinària perquè cada temporada l’oferta de cinema siga igual de suculenta.

Un tipus discret, llicenciat en Història Contemporània, que es va iniciar als anys setanta en el cine-clubisme, era juràssica de la cultura cívica de filmoteca. I que respon per Piti, encara que el seu nom legal és José Antonio Hurtado. Gestor cultural; el seu ofici: amanyagar el cinema com es té cura d’un xiquet de bolquerets. Amb molt d’amor.

“Una filmoteca és un arxiu fílmic i el seu objectiu és la recuperació del patrimoni cinematogràfic i audiovisual. També la difusió cultural del cinema. Nosaltres tenim dos tipus de projectes; uns els generem ací i uns altres amb la nostra xarxa de relacions amb els festivals de cinema, com el de Sant Sebastià. Sense anar més lluny, el cicle Ophuls d’aquest hivern venia de Donostia Cultura”.

Piti s’explica en un dels aeris despatxos del modernista Rialto, amb la visió de la Plaça dels mil noms allà baix. Un edifici que es moria d’ois fins que la nova ciutat democràtica ell va traure del seu sopor i li va donar vida. Els governs socialistes i l’intel·lectual marxista Ricardo Muñoz Suay se n’encarregaren. I aquí segueix, per a gaudi de tothom com una de les contades coses bones que encara queden en peu d’aquells temps de la Transició.

Hurtado, àlies Piti, va començar al 1988 com a redactor en cap de Quaderns de la Filmoteca i ara treballa amb un equip compacte de tres dones format per Núria Castellote, Rebeca Crespo i Marlys Caillet.

Els resultats estan a la vista: les projeccions són un èxit rotund, i no sols els cinèfils: els avis i els adolescents tornen a la Filmo; els preus i els passis per a ells són un ganxo irresistible. Si ets un aturat i no tens gran cosa a fer, per un euro pots veure una bona pel·lícula.

I a l’estiu la cosa s’anima. Gràcies a una feliç idea del seu anterior director, José Luis Rado, es va crear la Filmoteca d’Estiu. Celebrat espai d’oci a l’estiu que va saber aprofitar els jardins del Palau de Bofill. Fins aqueix moment només servien per a patir i per a pescar carpes en l’estany.

“Va ser un èxit des del principi. És a l’aire lliure i el públic molt més massiu, així que sense llevar-li rigor a la programació volem que siga més lúdica. Els meus dos principis són: rigor i qualitat; projectar allò més important del cinema comercial. Criteris? Pel·lícules importants no estrenades o doblades”.

Piti és també escriptor de cinema. Col·labora amb regularitat en la revista Caimán, Cuadernos de Cine. S’ocupa de supervisar les interessants col·leccions que edita la institució, que depèn de la Conselleria de Cultura.

Haver assistit de jove a les classe de l’Aula de Cine de l’escriptora Pilar Pedraza, allà pels huitanta, i estudiar amb aplicación Teoría y Estética de Cine en la Cátedra de Cine de Valladolid, marquen, sens dubte.

“L’escriptura de cinema ha de ser analítica i amb rigor acadèmic. La crítica té com a objectiu l’orientació. No pots fer-la hermètica. A més, deu de tenir qualitat literària”.

També queden lluny els temps en els quals la Cartellera Qué y Dónde, la primera guia de l’oci que li feia la competència a la Túria als anys huitanta, tenia per crítics a una llegendària parella de semiòtics i estudiosos valencians del seté art: Julio Pérez Perucha i Juan Miguel Company. El director de la revista, JJ Pérez Benlloch els va acomiadar perquè “no entenia allò que escrivien”. D’aqueix moment endavant, els seus crítics contaven les pel·lícules en compte d’analitzar-les. Allò va esdevenir llegenda urbana i en l’actualitat, amb l’arribada de nous públics, es viu una suavització dels rigors de la crítica tradicional.

“Cada cert temps els malaventurosos parlen de la crisi del cinema, com ara, quan va succeir allò del vídeo; i no ha mort. Al cinema cal entendre’l no sols en la seua dimensió cultural, sinó també sociològica. No desapareixerà. És com la crisi del teatre. Quantes vegades l’han soterrat?

Quan se li pregunta a Piti per què s’ha clavat en aquest negoci de la Filmo, mira a la plaça que fa 75 anys es deia Emilio Castelar i somriu: “És una ‘perogrullada’ però a mi m’agrada el bon cinema”.