Josep Saborit va parlar sobre “les formes plenes dels pronoms en la llengua culta”, defensant que les formes reforçades de pronoms (me-te-se-nos-vos-se) no són castellanismes per influència de la llengua hegemònica que ens envaeix sinó de fa segles, en contra de la tesi, més matisada, del professor Abelard Saragossà, que defensava la tesi que potser fóra per influència del castellà, almenys a l’Horta.
Per a defensar la seua tesi, Saborit feia servir el filòleg Josep Giner, dient que cal respectar la ‘llibertat’ de l’escriptor i el poeta en el pronoms, sense forçar un ús ‘exclusiu’. No obstant això, hem de remembrar i en això podem estar d’acord, com recorda el poeta, amic i escriptor, Francesc Mompó, que al País Valencià els qui forcen un ús exclusiu no vénen de Barcelona sinó de Madrid i “províncies”, imposant-nos –dogmàticament- el castellà i un ‘valencià’ al més desconnectat possible de la resta del domini lingüístic, perquè siga cada vegada més una variant del “castenyol” i menys del català, remarcant i incidint en les diferències entre el català oriental i l’occidental (concretament el valencià aïllat de la resta de variants de la llengua catalana), encara que al nostre parer, s’haurien de potenciar les màximes relacions entre totes les variants del català sencer, el de Catalunya, Andorra, la Franja, el Rosselló, les Illes i el País Valencià (i els pobles valencianoparlants que hi ha a Albacete, Múrcia i Argentina); com per altra banda fan els espanyols travessant l’oceà i unint la comunitat castellanoparlant d’arreu del món, amb tot el suport polític i econòmic de l’estat espanyol i de la UE, al contrari que nosaltres els catalanoparlants que per no tenir un estat propi, des de l’estat i la UE ens tracten con a ciutadania de segona, sense dret a tenir drets sinó de manera subordinada i restrictiva.
No obstant això, Saborit exclamava que creure que és millor el pronom feble (em llave, m’alce, em masturbe…), era una associació ‘infantil’, ‘dogmàtica’, ‘arbitrària’ i ‘desgavellada’… després de defensar la forma del ‘vos’, pel bé de la unitat de la llengua, que potser no s’ha atacat, em referisc al ‘vos’, perquè massa sabem que la llengua és atacada sistemàticament per quasi tots els poder fàctics, concloïa –Saborit- que no hi havia cap motiu lògic ni pragmàtic perquè es considere que els pronoms de les formes plenes no es puguen fer servir amb plena correcció.
Jordi Colomina, de la Universitat d’Alacant i l’AVL, va parlar de la “vigència del model de llengua literària de Carles Salvador, posem per cas, la preposició ‘com a’, que a més del valor predicatiu prototípic, equivalent a ‘en qualitat de’, presenta en l’obra de Carles Salvador diversos sentits molt pròxims, com ara el sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’ (com a xica honrada), sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’ (com a muller); i el sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’ (com a morts) … També valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘com a germans’, ‘com uns desesperats’, ‘com a un càstig’… Va explicar les construccions ben vives de la nostra llengua amb diversos exemples de: ‘no res’, ‘no gens’, ‘no ningú’, ‘no cap’ ‘no mai’. I una taula on es mostren les principals formes lèxiques i gramaticals usades per Carles Salvador, admeses en el Diccionari normatiu valencià i en la Gramàtica normativa valenciana de l’AVL com: principals (argilaga, clevill, flamerada, matalaf, peçó…), secundàries (‘aconformar’, remetent a conformar, ‘adinsar-se’ remetent a endinsar-se, ‘arraïl’ remetent a arrel…) i col·loquials (‘aforrar’, remetent a estalviar, ‘estral’ remetent a destral, ‘cluixir’ a cruixir, ‘escomençar’ a començar, ‘orige’ a origen, ‘rellonge’ a rellotge, ‘sancer’ a sencer, ‘xillar’ a cridar…).
L’estil escripturístic i el model de llengua de Carles Salvador és plenament vigent perquè no només era valencianoparlant de mare i pare sinó que beu del valencià realment existent a diferents pobles on treballa de mestre i recull la llengua viva i contrastada en diferents indrets; a més a més, es proposa revitalitzar i fer reviscolar el valencià a l’escola, als mitjans de comunicació com a periodista i escriptor, d’articles, d’obres de teatre, de poemes, d’assajos, de normativa i és un divulgador de gramàtiques del valencià. Per a Carles Salvador la literatura que es feia en valencià al conte de Diumenche, la literatura popular, no és menyspreable ni dialectalitzant. Per això -afig jo mateix- Carles Salvador bevia de la parla i la literatura popular i l’enaltia fent servir els criteris de Pompeu Fabra per a depurar-la de castellanismes i escriure un valencià excel·lent que podia fer valdre per entendre’s a qualsevol racó del domini lingüístic català. Perquè la seua intenció era, d’acord amb les Normes de Castelló, coordinar-se amb la resta del domini lingüístic per donar-li el màxim prestigi i dignitat a la nostra llengua. Sense cap necessitat de remarcar unes ‘diferències’ que si no s’ubiquen convenientment, des de la plena coordinació i la unitat de la llengua sencera, ens aïllen i marginen en un racó de món tancat i esquifit.
Josep Daniel Climent va parlar sobre Carles Salvador i la reivindicació del valencià a l’escola durant la II República (1931-1938); Carles Salvador fou mestre, primer, uns mesos a Almàssera (que jo no sabia), després a Aielo de Malferit, a la Pobla de Benifassà, a Benassal i a Benimaclet, on va morir; l’amic Rafael Esteve Casanova em contava que l’havia tingut de mestre als primers anys cinquanta i ens contava que els seus alumnes van anar al soterrar portant les corones del flors en honor del que havia sigut el seu estimat mestre d’escola.
El 1707, els valencians vam perdre a Almansa, fins ara, la possibilitat de desenvolupar-nos plenament com a poble amb un decret de Nova Planta que tractava de suprimir la nostra llengua; a principis del segle XX el valencianisme polític reivindica el valencià i en aquest corrent s’insereix la vida i l’obra de Carles Salvador, després de formar-se com a mestre a la Normal de València. Quan comença a fer classes de mestre, entra en contradicció la seua militància valencianista (era un jove militant de la joventut valencianista) amb el seu ofici perquè les classes es feien en castellà, quan ell era valencianoparlant i l’alumnat no entenia el castellà. Això l’hauria de contrariar molt, ell havia entrat en el valencianisme de la mà de Josep Ma Bayarri, Duran i Tortajada, Maximilià Thous, i aquesta situació de l’escola hauria de ser un drama per a ell, li produïa neguit, reflexions i la necessitat de passar a l’acció, treballar -en cos i ànima- per recuperar la dignitat del valencià com a llengua i com a poble, per això el seu lema: “València per damunt de tot”; començant per aconseguir que el valencià s’incorpore a l’ensenyament. Una proposta que naix a dins del Moviment Valencianista el 1907.
El 1914, Carles salvador escriu les primeres publicacions reclamant l’ensenyança valenciana; mestre i valencianista lluita per canviar la situació d’una escola que bandeja el valencià. Elabora un ‘corpus teòric’ i l’exposa a l’Associació de mestres de Castelló, on dissenya el que seria l’Escola Valenciana, a partir de la llengua materna, reciclatge, formació, materials; impulsa l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, el 1921, amb Soler i Godes, Martín Benedito, Empar Navarro… Es va crear un espai propi a la societat valenciana, on eren referències en llengua, oficialitat i presència a l’escola.
L’inici de la II República genera moltes il·lusions per la llengua i el seu ensenyament; el 30 d’abril de 1931, signat pel ministre d’Educació, Marcel·lí Domingo, es publica a Madrid el decret de bilingüisme, on s’eliminen les restriccions contra el català a l’ensenyament i es possibilita i oficialitza el seu ensenyament a l’escola; açò permet que hi haguera la possibilitat d’estendre’l a d’altres zones; el 6 de maig de 1931, l’Ajuntament de València en sessió plenària, presidida per l’alcalde Agustí Trigo, demana l’Estatut i una resolució a favor del valencià a l’escola. Vicent Alfaro (membre del PURA) considera que això està molt bé, però creu que no hi ha mestres preparats i es planteja el dilema de si fer servir el valencià del poble o el dels acadèmics; com han d’anar a ensenyar sense un model de llengua? Aquest dèficit hauria estat assenyalat per Carles Salvador i va intentar fer propostes constructives, des del valencianisme, per superar les reticències i les deficiències existents en aquest sentit.
Carles Salvador esdevé un propagandista -molt efectiu- del valencià; comença una intensa activitat pública i política per a vèncer aquestes mancances i propiciar la implantació del valencià a l’escola:
1) La creació d’un clima favorable per part de l’opinió pública a la premsa.
2) Pronuncia conferències als mestres de la ‘Regió de “Llevant”’ a Castelló: el bilingüisme, problemes que es plantegen a les escoles. Proposa que l’Escola Valenciana ha de ser monolingüe en valencià per a respectar la llengua materna; a partir dels 11 anys s’hauria d’iniciar l’ensenyament del castellà i a partir del 15 d’una llengua internacional, com l’esperanto.
Participa en la creació de Plataformes que promouen el treball cooperatiu a l’estil de Freinet a França; en l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Valencià, al Centre de Cultura Valenciana, a l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, substituint el frare Fullana, a l’Institut d’Estudis Valencians secció filològica, es demana l’aprovació de les Normes Oficials i Úniques, Carles Salvador publica l’Ortografia Valenciana; l’Ajuntament de València aprova el 1933 les Normes d’Ortografia Valenciana, un model de llengua apta per a l’escola i el 1934 les Normes de Castelló, publicacions de manuals, cursos de morfologia i ortografia valenciana, cursos per correspondència a El Camí… Després de la Guerra, a Lo Rat Penat, de llavors, dirigeix la secció de filologia, junt a Enric Valor i Francesc Ferrer Pastor.
Al principi, als anys trenta, Carles Salvador es va oposar a la creació d’un Institut de Llengua Valenciana, perquè el que volia era una secció valenciana de l’Institut d’Estudis Catalans, l’ortografia ja estava feta, el que calia fer era adaptar-la al context valencià, el que s’hauria de fer és recollir el llenguatge viu i literari que hi havia a València seguint les recomanacions de Pompeu Fabra perquè la valenciana gent cultivara el valencià i el depuraren de castellanismes; posteriorment, segons explicava Climent, accepta Carles Salvador la creació d’un centre, societat o acadèmia a València que millorara i aplicara el que s’ha establert normativament… Per què canvia la seua posició? Potser per influència de Josep Giner que l’hauria covençut en el model de llengua, i perquè se n’adona que calia involucrar a molta gent treballant per la llengua, constituint un comitè d’estudis lingüístics amb Sánchez Gonzalbo, Sanchis Guarner, Félix Pizcueta, etc., un comité tècnic que actuara com autoritat acadèmica pel redreçament de la llengua, perquè aquesta gran tasca no pot ser personal sinó col·lectiva.
Carles Salvador és pioner de la reivindicació d’Escola Valenciana, en valencià, arrelada al medi, des d’una perspectiva moderna i renovadora; la seua proposta és un programa d’immersió lingüística amb formes pedagògiques actuals i renovadores; no dues línies sinó una sola a favor de l’escola de la valenciana gent. Sense el seu paper no podríem entendre la implantació del valencià a l’escola després de la dictadura que va tractar d’exterminar la nostra llengua del tot. La proposta de Carles Salvador és la d’un futur arrelat a la llengua, seguint les tradicions dels valencians i la capacitat d’innovació; va saber mantenir la fermesa del seu plantejament en defensa del valencià enmig de les dictadures, tant la de Primo de Rivera com la de Franco, i la seua proposta -esmenant el que cal pel canvi de les circumstàncies- és plenament vigent per estendre l’ús social a l’escola i a la resta de la societat valenciana sencera.
Al meu parer, Carles Salvador, sens dubte, és un dels nostres ‘cracks’ de tots els temps en defensa del valencià i del seu ús social a tots els àmbits, posem per cas, com Pompeu Fabra, Alcover, Moll, Enric Valor, Ferrer Pastor, Josep Giner, Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Joan Solà…; un idioma valencià que s’ha de relacionar i coordinar -permanentment i institucionalmemt- amb la resta del domini lingüístic dels països de parla catalana, perquè una altra cosa és anar envers un afebliment, una fragmentació i un suïcidi anunciat; no podem ser còmplices ni treballar a favor de la nostra pròpia minoració, de la nostra exclusió i del nostre propi extermini.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
