Segons Pàmies, “La sensació que transmeteren els participants en la conversa fou que, en aquesta matèria, la bona educació i el respecte no són incompatibles amb la impermeabilitat i la ignorància mútua (especialmente significatiu la manera com Junqueras va torejar la preocupació d’Eugenia, la seua amfitriona, per les reaccions provocades pels articles de Javier Cercas) ni amb una hospitalitat condescendent i paternalista que no duu enlloc”. Continuava descrivint Pàmies altres programes a d’altres televisions protagonitzats per catalans i acabava el seu article parlant de telefem o “fast food” i s’interrogava pel dilluns i sentenciava: “El dilluns començà amb crueltat: la compareixença del conseller Francesc Homs parlant de cronogrames i ommicomprensió”.
En canvi, al meu parer, el contrast entre Junqueras i la família sevillana fou interessant perquè, de manera molt correcta i educada, (o és que Pàmies volia que acabaren barallant-se, estirant-se dels cabells i llençant-se els plats de la taula a sobre com als programes de teleporqueria?), Junqueras va defensar la seua posició independentista i els altres, des de les diverses opcions ideològiques que hi ha al si del nacionalisme espanyol, des del PP, passant pel PSOE i per IU o Podemos, defensaren la seua opció contrària i pogueren debatre, educadament, sense que arribara sang al riu i sense insultar-se, a no ser la decisió ‘nacionalista’ -d’un del PP- de no comprar productes catalans si s’exerceix el dret a l’autodeterminació; inclús el professor d’economia ens va sorprendre en haver-se llegit la tesi doctoral, en català, d’història al segle XVI, la Revolta dels Segadors, d’Oriol Junqueras i discrepaven de si pesaven més, ara, les raons econòmiques o les raons de dignitat entre els independentistes per voler “replantejar les relacions” o separar-se de l’estat espanyol, després de segles d’humiliacions, discriminacions, amenaces, vexacions i opressions.
Em sembla que és molt injust Sergi Pàmies quan etiqueta la posició de Junqueras (i la d’Eugenia) d’”impermeabilitat i d’ignorància mútua”. Junqueras interrogat per aquest afer, dient-li l’anfitriona que l’havien criticat ‘massa’ a Cercas pels seus articles en contra del dret a decidir, va assenyalar l’hostejat que no coneixia aquestes crítiques que li havien fet a Cercas des de Catalunya. Li va treure ferro i importància, va relativitzar “l’excés” de crítica, potser perquè, sincerament, les desconeixia o creu que són legítimes de crítiques a les opinions del novel·lista. O és que Junqueras ha de llegir-se totes les crítiques, rèpliques i contra-rèpliques sobre el dret a decidir que escriuen des de Madrid i els Països Catalans?
Em sembla que el novel·lista Cercas, té tot el dret a criticar el dret a decidir, l’acompanyen i li donen suport en aquestes crítiques tots els partits nacionalistes espanyols, l’exèrcit, la constitució, el TC, la interpretació canònica i hegemònica de les lleis espanyoles a la manera de la dictadura i el postfranquisme, etc. I tanmateix, els altres, des del Països Catalans, ¿podrem replicar-li i qüestionar els seus “arguments”, si considerem que són fal·làcies, sofismes o trampes del llenguatge? O hem d’acceptar tot el que diga Cercas -a ulls clucs- encara que estiguem en total desacord amb l’autor de “Soldados de Salamina”?
Quan hi ha un “excés”? Quan una crítica esdevé un insult intolerable? A Una Espanya sense espills, Joan B. Culla i Clarà, el 18 d’octubre, replegava tot un seguit de ‘crítiques’ -millor d’insults- que han fet a les darreres setmanes des de Madrid contra el projecte independentista: “Artur Mas és un zombi que ha perdut el judici”. “Si no fóra perquè a Euskadi ens mataven, jo diria que açò de Catalunya és pitjor”. “ETA és un aliat de Mas”. El projecte independentista és “el somni d’una Gran Andorra”, paradís d’evasors fiscals i blanquejadors de diners negres. Manifestar-se pacíficament pels carrers l’Onze de Setembre equival a “commemorar una guerra civil”. La demanda sobiranista catalana “suposa un ultratge” per a les altres autonomies. Els grups partidaris de la consulta constitueixen una “anticosmopolita coalicció d’agropecuaris i antisistema”. El “desafiament per banda dels independentistes”, només pretén “tapar les vergonyes d’una de les autonomies més corruptes, Catalunya”, etcètera.
Aquestes oracions, que hem anotat adés, no han estat recollides, com aclaria Joan B. Culla, en ambients marginals o extremistes, sinó dites i escrites per la “crême de la crême” de la classe política i el cim de la intel·lectualitat espanyola de l’any 2014. O el propòsit de Pàmies és que davant les crítiques de Madrid contra el dret a decidir, els catalànics, posem -amorosament- l’altra galta i ens deixem fuetejar més encara?
Membre de la Plataforma pel dret a Decidir del País Valencià
