De límits i grandeses ens va parlar el premi Nobel de Literatura John Maxwell Coetzee al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, dins del cicle de Capital Animal, associació que ha estat impulsant, durant els últims mesos, diferents projectes a Madrid, centrats en la conscienciació sobre els drets dels animals.
Si hi haguera un escorxador amb les parets de cristall al centre de les ciutats, on tothom poguera veure’l, poguera escoltar els animals cridar, veure com són massacrats sense pietat, potser canviarien d’idea… La gent tolera el sacrifici animal perquè no arriba a veure’l, tampoc a escoltar-lo, tampoc a olorar-lo, “la gent no vol que li recorden com arriba, al seu plat, el menjar”.
Amb aquestes paraules, l’escriptor sudafricà va obrir un acte en què durant quasi dues hores, amb veu sòbria i compassada i davant mig miler d’assistents, va donar lectura a un relat inèdit amb què dóna continuïtat al seu llibre Elisabeth Costello, personatge fonamental en els llibres de l’autor.
A través de les distintes converses entre l’anciana protagonista i el seu fill John, JM Coetzee va fer un recorregut magistral per la filosofia, en el seu intent d’enfrontar la raó a l’instint i els límits que ens esclavitzen.
La referència a Martin Heidegger i la seua visió sobre l’accés limitat –“pobre” – dels animals al món, en termes absoluts, no en comparació amb la resta, la va fer a través de la paparra, cega i sorda, “pobre de món”. No obstant això, els seus sentits es tensen a l’olor de la sang, la paparra roman esclava dels sentits i continua: Però, què passa amb mi? És, precisament, des d’aqueix món animal de què ens parla constrenyit pels estímuls de l’entorn, des d’on Heidegger anhela disoldre’s en la seua inclement natura animal que el porta, en aquella vesprada plujosa d’un dimarts, a consumar aqueix desig insaciable amb la seua apassionada alumna Hannah Arendt. Però, què ha fet la brillantor de la raó mentre el cos estava estremint-se? Vol deixar-se endur pel torrent de l’ésser però es resisteix, la titil·lació de la raó ix en algun lloc de la ment.
Entre altres dels lligalls que John rep de sa mare, apareix Descartes, per qui demana perdó pel terrible experiment que va dur a terme amb un conill, amb el qual pretenia demostrar que els animals senten dolor però no patiment, ja que aquest entenia que el patiment era una qualitat pròpia d’éssers superiors.
Després, van vindre Gary Steiner, Richard Dawkins, Keith Thomas, la Introducció a la Psicologia Comparativa de John B. Watson, Thomas Nagel, “Què se sent quan s’és una rata penada?
Durant la xerrada, apareixa la crida a la compasió, a la qual qualifica com a facultat de l’ànima, no de la ment. La idea que poguem canviar de perspectiva habitant una altra ment, veure amb els ulls de l’altre, el condueix directament a si podem, els humans, veure el món de la manera en què el veu un animal no humà, a la qual cosa afegeix un comentari que em sembla imprescindible d’esgrimir a l’hora de declarar el respecte per tots els éssers sensibles: “Estimar algú no exigeix que siguem capaços de projectar, de veure a través dels seus ulls”.
Sens dubte, la valoració de la compassió s’ha mantingut com una constant en la història del pensament ètic. Des de l’antinguitat fins a l’època contemporània, la compassió ha estat objecte d’anàlisi i de d’innumerables controvèrsies, sense que, fins al moment, hàgem resolt la polèmica. No obstant això, el fet que Coetzze qualifique la compasió com a una facultat de l’ànima, em pareix rellevant a l’hora d’analitzar el tema de la compassió cap als animals que acoblaria directament amb la idea de progrés moral, per la qual cosa la compassió seria, com en el seu dia la va qualificar Hume, l’emoció moral fonalmental. Des d’aquesta perspectiva, la compasió davant tots els éssers sensibles, es convertiria en el principi fonamental de l’ètica.
Les reflexions de l’alter ego de l’autor en torn a la compasió, em van portar al record aquella terrible frase de Théopile Gautier: “Plutôt la barbarie que l’ennui” (Abans la barbàrie que el tedi). Potser, per això, resultava tan necessària com oportuna aqueixa invocació a la justícia: “No em preocupa l’amor, em preocupa la justícia”.
I, finalment, la qüestió essencial, la consciència. Per què la selecció natural ha d’afavorir l’evolució de la consciència? Qui diu que la consciència és afavorida per l’evolució natural? Qui diu que l’homo sapiens siga la culminació de l’evolució?
Les panderoles han sobreviscut milers d’anys a totes les catàstrofes, també als éssers humans que hem intentat exterminar-les i, no obstant això, la panderola romandrà i la humanitat no haurà acabat amb ella.
La preocupació d’aqueix alter ego de Coetzee per recopilar tots els seus escrits, per enviar-li totes i cadascuna de les seues reflexions al seu fill John, perquè no desapareguen, perquè no es destruïsquen per qui no siga capaç de valorar-les, perquè no es perda algun dia tot el seu pensament, em va envair de tristor pel que podia voler transmetre’ns amb aqueixos rastres de saviesa… Vaig preferir no entendre el que podia estar dient-nos amb aqueix darrer missatge… Perquè, el que sí que sé és que l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència.
Vocal de la Secció de Dret Animal de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València .
Llicenciada en Dret. Màster en Estudis Internacional i de la Unió Europea.
Tècnic de l’Administració General. Exmagistrada suplent de l’Audiència Provincial de València.
