Tot i que sembla que intenta ‘harmonitzar’ els dos papers, sovint grinyolen. Potser, s’imposa, en aquest cas, el Cercas ‘madur’, que, penedit, escriu a “Anatomia de un instante” que recorda amb enyor el seu pare, funcionari de l’estat a Girona [franquista de tota la vida], que lloava Suárez durant la ‘transició’ i remembra Cercas, fill, les crítiques des del “seu radicalisme” de jovencell idealista, llavors, que menyspreava el ‘seny’ del seu pare elogiant al cap del “Movimiento Nacional” -nomenat pel monarca, que, a la seua vegada, fou posat a dit pel dictador- com el menor dels mals possibles, el polític més excel·lent. Com si en compte de les trampes ‘reformistes’ de la ‘transició’, no s’haguera pogut fer una reforma més radical que judicara i que trencara amb la dictadura i no la reproduira en bona part amb les estructures i lleis posteriors que encara ens regeixen, de manera sagrada, immutable, irrevocable i inqüestionable. Com si no fos possible cap altre estat diferent ni la crítica a una “transició” que es presentà com a “modèlica” i “exemple” arreu del món, mentre en algunes qüestions, lligades a la llengua, la cultura, l’educació, a la manca de reconeixement dels altres, etc. se’ns estafà i es continua, ‘en democràcia’, com si encara estiguerem en la dictadura anterior. Potser, quan u s’emmiralla en aquest model de continuïtat amb la dictadura identifican-se amb el seu progenitor, més que madurar, em sembla que és el moment en què hom comença a podrir-se.
Em primer lloc, l’escriptor condemnava per ‘maldestre’ el Govern del PP, amb una mena de sarcasme, indicava que “tenint en compte que mancaven només 7 dies per a la gran manifestació de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, és “asombroso” que la decisió no fóra presa per un independentista radical infiltrat al Ministeri d’Afers Estrangers amb la finalitat d’alimentar l’independentisme català”. Li agraïm la condemna de la censura del Govern espanyol, però, Cercas, l’aprofita per reproduir els clixés a l’ús contra el “nacionalisme” dels altres, col·locar sempre en el mateix lloc als “independentistes”, “sobiranistes” o “separatistes”, com els nazis feien amb els jueus, socialistes o gitanos, en l’estigma de la sospita, de l’acusació permanent: la de ser agent infiltrats, “radicals”, extremistes, indecents, il·lusos, inventors de falsedats, etc. Per això, el CDU alemany acaba de demanar als d’UPyD que no frivolitzen ni banalitzen el nazisme comparant els independentistes amb els nazis.
Perquè sembla que, Cercas, es vol convertir en guia i assessor del Govern de Madrid perquè no li donen arguments a l’enemic ‘català’, els independentistes, sempre a punt per aprofitar qualsevol cosa, siga real o inventada, per aconseguir els seus propòsits finals. Celebrem que Javier Cercas reconega que l’afer de censura a Utrecht no ha sigut un assumpte ‘inventat’ pels independentistes catalans, però, immediatament, diu que amb la censura del “Ministerio de Asuntos Exteriores” s’estan donant arguments als independentistes que denuncien la “il·lusòria” [entrecomillat és meu] opressió de la cultura catalana i els tics autoritaris reals del Govern espanyol”.
Anem a pams. En què quedem? No és un contradictori dir a la vegada, com la cançó de Machin dels dos amors alhora, que hi ha una opressió ‘il·lusòria”, inventada, falsa dels ‘pèrfids’ independentistes i que hi ha ‘tics autoritaris reals’ del Govern de l’estat espanyol? Com es pot negar l’opressió sistemàtica de l’estat espanyol mentre s’imposa el supremacisme lingüístic i cultural, del castellà, d’acord amb les denúncies i les anàlisis, posem per cas, del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera “El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva”. Península, Barcelona, 2008, amb manifestos i discursos sobre la “lengua común”, on es subratllen les capacitats –virtuts innates, possibilitats econòmiques i laborals, de la llengua “pròpia”, si és l’espanyol, i, en canvi, es menysprea i s’acusa a les altres llengües -distintes al castellà- de voler anar en el sentit contrari al progrés, de retardataris i de voler retornar al passat, com assenyala Carlos Taibo al seu recent assaig “Sobre el nacionalismo español” en fer servir els arguments de l’expert en lingüística J.C. Moreno Cabrera?
Com pot Cercas, honestament, negar l’existència d’unes lleis molt injustes que imposen el castellà als habitants de països de parla catalana i, en canvi, impedeixen el reconeixement del plurilingüisme i la pluriculturalitat de l’estat, així com el respecte a la diversitat en no estendre el català [èuscar i gallec] a les comunitats monolingües castellanes? No coneix Cercas, que, l’Institut Cervantes, amb pressuposts de tot l’estat, inclosos els habitants dels Països Catalans, que són els qui més paguem de tot l’estat, subvenciona els Programes i Congressos de la Llengua Espanyola a nivell internacional i se celebren reunions a Iberoamèrica, Nord-amèrica, Brasil, etc. per tractar d’expandir la influència del castellà al món i, en canvi, després de més de quinze anys de la creació de l’AVL encara no s’ha fet cap reunió pública entre les diverses acadèmies i instituts del domini lingüístic dels països de parla catalana per tenir relacions institucionals permanents? No coneix Cercas, com es va criminalitzar el Congrés d’historiadors sobre les relacions entre Espanya i Catalunya organitzat pel l’IEC? No sap Cercas que al País Valencià, el Govern del PP subvenciona falses acadèmies de cultura o de la llengua, com Lo Rat Penat, i la RACV, secessionistes, que neguen que el valencià i el català són la mateixa llengua en contra de les lleis i les sentències dels tribunals? O que en contra de les lleis “en vigor”, als valencianoparlants ens han deixat sense cap mitjà en català, perquè han tancat RTVV i han censurat tots els mitjans de comunicació en català, TV3, Canal 33 i Catalunya Ràdio perquè no es puguen veure a València? No coneix Cercas que al País Valencià i a les Illes, la Generalitat i el Consell Balear, tracten d’exterminar el català? Li sembla democràtic, just i necessari?
Per desgràcia, l’opressió que denuncien els independentistes catalans, valencians i balears, no és una opressió il·lusòria, perquè és ben real i va en el sentit d’anorrear la llengua i la cultura catalana al País Valencià, la Franja de Ponent i les Illes, primer, i després, si fos possible, al Principat de Catalunya. I d’això, d’habitud, el senyor Cercas i la immensa majoria d’intel·lectuals espanyols, tret d’alguns com el gallec Carlos Taibo, el madrileny Moreno Cabrera, Jaime Pastor, etc. que analitzen la petjada del franquisme i del nacionalisme al si de la Constitució de 1978. En efecte és una superxeria pensar que aquella constitució esborrà la trama nacionalista [espanyola]. En aquesta trama, desenvolupa un paper vital, la Constitució de 1978: aquesta aportaria l’escenari propi “d’un patriotisme plural i obert, que inclou la defensa de la llibertat individual, i que, a més a més, és legitimat davant el desafiament nacionalista perifèric que, en essència, és reputat com a tendencialment etnocèntric, i de vegades, violent, en tot cas intrínsecament incompatible amb els valors cívics i democràtics” (Núñez Seixas, “Patriotas y demócratas: el discurso nacionalista español después de Franco”). Al pròleg d’aquest darrer assaig de Taibo “Sobre el nacionalisme espanyol”, hi ha una bibliografia valuosa sobre aquests afers on esmenta, a més dels qui hem dit adés, entre d’altres, els estudis de Jaime Pastor, Javier Moreno, Ismael Saz, Ferran Archiles, Camilo Nogueira i Jordi Muñoz, en concret, “La construcción política de la identidad española. Del nacionalcatolicismo al patriotismo democrático?”, CIS, Madrid, 2012.
Analitza Cercas les excuses que ha dit el Govern espanyol, al·legant “motius” de “politització”. Sembla que un dia abans de la prohibició de la presentació de “Victus” a Utrecht, a la seu del Govern Català, Diplocat, a Amsterdam, hi hagué un debat sobre la ‘veracitat’ històrica del llibre d’Albert Sánchez Piñol i, segons Cercas, el Govern espanyol va témer que “es polititzara”, és a dir que a partir de la novel·la la gent s’interrogués sobre la conquesta del Països Catalans per banda de Madrid, el 1707, el 1714, abans i després. Ix ara l’escriptor habilidós, que, de manera clara i sense embuts, afirma: “Es tracta d’una excusa sense sentit, que delata una ignorància alarmant sobre el què és una novel·la i no aconsegueix emmascarar un acte d’intolerable censura (ni una ostentació de turpitud política): una “ficció” (l’entrecomillat l’he fet jo) no és un llibre d’història, però si la interpretació de la història que ofereix no ens convenç, el que cal fer és refutar-la amb dades i raons, no silenciar-la […] la vertadera literatura és foc, insubmissió, dinamita, provocació moral i política, i per això tot acte literari de veritat és també un acte polític”. Més encara, tot i que es desmarca de les idees independentistes de Piñol, anota Cercas: “molt abans que la independència o la dependència està la democràcia, i no hi ha democràcia que valga sense llibertat d’expressió”.
No podem estar més d’acord amb la conclusió d’abans de Cercas sobre la importància d’una democràcia que respecte la llibertat individual i dels pobles i amb la distinció que fa entre ficció i realitat, per això, ens sorprèn que no s’ho aplique quan analitza el dret a decidir de Catalunya, a la llibertat d’expressió lingüística dels diputats al Parlament de Madrid, a la manca de reconeixement del plurilingüisme al sistema educatiu per banda de l’estat espanyol, a l’extermini programat contra el català a les Illes i al País Valencià, etc. I tanmateix, sembla que, de passada, ubica els fets de la història de la novel·la “Victus”, barrejats amb les posicions independentistes, en els clixés de la pura i sola “ficció”, en les il·lusions, la falsedat, la indecència o la immoralitat. Aprofita la ficció de “Víctus” per aplicar-la sobre el sobiranisme català i desqualificar-los com quelcom semblant a “quimeres” que deia l’exmonarca Juan Carlos I, posat a dit pel dictador i criminal Franco, el de l’holocaust espanyol, col·lega de Hitler i de Mussolini.
Reconeix, que la denúncia de la censura a l’ambaixada espanyola d’Utrecht de la presentació de la novel·la “Victus”, d’Albert Sànchez Piñol, l’han feta només independentistes, mentre que els ‘no independentistes’ a penes ho han fet, a ell li sembla una ‘errada’. I, segurament, ho fa, això de denunciar-ho, perquè no li puguen dir que n’és còmplice de les censures de l’estat espanyol; i això l’honora perquè és senyal que s’avergonyeix de les malifetes del seu Govern espanyol quan censura la presentació d’una novel·la, que, com diu textualment Cercas “tot i que Sánchez Piñol escriu les seues novel·les en català, aquesta l’ha escrita en castellà, i que l’heroi de la història és Antonio de Villarroel y Peláez, militar castellà tot i que nascut a Barcelona”. Tenim seriosos dubtes que si aquesta novel·la l’haguera escrita Sánchez Piñol en català, inicialment, i l’heroi hagues sigut un militar català, Cercas s’hagués solidaritzat, tot i que no podem fer judicis d’intencions. Però, no honora massa que aprofitant la censura de l’estat espanyol contra un llibre de la cultura catalana, faça servir l’avinentesa per a dir, com si fos dit amb ànim “justificador”, “és veritat que el Govern català està fent ‘trampes’ amb la democràcia; però això no autoritza al Govern espanyol a cometre el menor abús o excés. Més encara: en el moment en què comences a justificar les errades i abusos dels teus perquè són dels teus (o perquè sembla o diuen que ho són), comences a corrompre’t; és a dir comences a perdre la raó”.
Em sembla que Cercas també fa trampa quan acusa el Parlament de Catalunya de fer trampes amb la democràcia pel fet d’aprovar, amb una majoria molt qualificada, el dret a expressar en una consulta què és el que vol la ciutadania de Catalunya, quin model d’estat i de relació amb l’estat espanyol. Posar el desig, la decisió i la voluntat d’expressar-se de la ciutadania catalana al mateix nivell que la censura del Govern espanyol, tot i que es diga, explícitament que és intolerable, em sembla una manera d’excusar els “seus” perquè són els seus, ho semblen o diuen que ho són. Tot i que afirma, amb George Orwell, i estem del tot d’acord, que “una errada o un abús són un abús o una errada ho faça qui ho faça, i quasi estem més obligats a denunciar els abusos i els errors dels “nostres” que els dels altres [al·ludint a l’esquerra]. Per a no corrompre’s. Per a no perdre la raó”, sembla que Javier Cercas, ho ha fet en aquesta ocasió perquè la seua vessant literària ha pogut més que el seu perfil polític, tot i que tenim el dubte raonable que ho ha fet per corporativisme narcisístic amb una novel·la escrita en castellà.
Tanmateix després de mostrar solidaritat amb Albert Sánchez Piñol, com a escriptor, en una acte que sembla ‘gremial’, tot i que ho negue, apunta, que, si un hipotètic escriptor declinés anar a un acte públic a Holanda organitzat per l’ambaixada espanyola, “l’escriptor estaria solidaritzant-se, més que amb l’altre, “amb sí mateix”, perquè si ‘a un ciutadà amb els mateixos drets que nosaltres’ li lleven drets, també ens els lleven a nosaltres. Segur”. Heus ací, el narcisisme. El reconeixement de l’altre només perquè és com jo sóc, perquè escriu en castellà i no es resigna als dimonis i clixés del nacionalisme [català] .
Efectivament, l’escriptor Cercas, quan es “solidaritza” amb Piñol, estaria solidaritzant-se, sobretot, “amb sí mateix” en quant a escriptor, amb la seua pròpia llengua castellana, però no en quant a considerar ‘ciutadà’ a Albert Sánchez Piñol, tot i que ho explicite ‘així’ en una “excusatio no petita acusatio manifesta”. Perquè quan afirma que la ciutadania catalana o els escriptors catalans són ‘ciutadans’ amb els mateixos drets que els escriptors espanyols o que la ciutadania castellana, és un sofisme, una ficció, una fal·làcia d’una gran falsedat, en contrast amb la realitat, les lleis imperants opressives i la seua interpretació normativa sempre impositiva, supremacista i favorable al castellà i desfavorable per a les altres cultures de l’estat, no reconegudes en igualtat de condicions. Ni de lluny. Sempre subordinades, subalternes,inferioritzades i minorades.
L’estat espanyol no està fonamentat en el reconeixement del plurilingüisme i del respecte a la ciutadania de les diverses llengües i cultures de l’estat; l’estat espanyol està fonamentat, en la teoria de les lleis injustes i en la pràctica de segles de dominació oprobiosa, des de la data que assenyala el naixement de la novel·la “Victus”, 1707, “por justo derecho de conquista” o de les lleis injustes imposades, des del primacisme del castellà i en la subordinació del català, èuscar i gallec, en què uns tenen drets inqüestionables, per sobre dels altres. I els altres són ‘tolerats’, minorats, ‘consentits’ i dominats, enmig d’una absoluta incertesa per poder reproduir les seues formes de vida vitals, llengua, cultura, interessos de mercat, inversions, a hores d’ara i al pròxim avenir més immediat.
En efecte, aquests altres, els “perifèrics”, són ‘tolerats’ i ubicats en la subordinació i en una ‘ciutadania’ de segona o tercera, amb possibilitat de no tenir cap dret a decidir, ni la llibertat d’expressió, ni el dret a tenir cap dret a no ser prèvia amputació, castració, invisibilització i censura de la nostra llengua i cultura catalana, sota una ciutadania estatal espanyola a la manera castellana que hegemonitza tots els recursos de l’estat, les ambaixades, la llengua i la cultura, etc a la seua conveniència i en contra ‘nostra’. I després, indecentment, des de Madrid les seues sucursals, acusen els independentistes, de demanar el dret a decidir o de voler tenir ambaixades per a presentar els seus llibres sense cap censura… ¿No són, sobretot, els paranys, les estructures, els hàbits, les dinàmiques, les inèrcies de primacisme, discriminació, picaresca i privilegis, les lleis injustes i les pràctiques corruptes, subordinadores i censuradores de l’estat espanyol, allò que ens força i obliga -moralment- a construir estructures d’estat propi, com proposà el filòleg Joan Solà, fa uns anys, perquè l’estat espanyol és hostil i enemic dels nostres països, de la nostra història i de les nostres novel·les escrites en llengua i cultura catalana?
Post escriptum:
Per als lectors que no ho sàpiguen la novel·la “Victus” d’Albert Sánchez Piñol va ser escrita i publicada, primer, en castellà i després traduïda al català. Potser aquesta solidaritat “estranya” de Cercas, on es serveix per acusar els nacionalistes catalans, siga perquè se solidaritza amb l’escriptor de Barcelona en castellà que subratlla un heroi que és un militar castellà… No obstant, no estem del tot segurs ‘si aniria més enllà’ i se solidaritzaria amb un escriptor en català censurat per l’estat espanyol que defensara -sense embuts- el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya i només escrivís en català… Davant de tants alambicaments i tantes impostures, enmig d’afinitats selectives, només ens resten interrogants, incògnites i ‘incerteses’, fins el punt de preguntar-nos, retrospectivament, si el propòsit de la novel·la “Soldados de Salamina” tracta d’una mirada compassiva sobre el soldat republicà anònim que salvà un jerifalte falangista, o, millor, una apologia de “l’intel·lectual” falangista Sánchez Mazas, perquè al cap i a la fi, el nacionalista Sanchéz, en el fons, seria u dels nostres, no?.
En canvi, he d’explicitar que compartisc, des del pacifisme, el desassossec del militar espanyol Luis Gonzalo Segura que està acusat pel l’exèrcit espanyol, represaliat i li demanen inclús uns anys de presó, per haver escrit una novel·la de ficció, “Un paso al frente”, recomanable, perquè retrata la corrupció a l’exèrcit i vol que es depuren responsabilitats perquè hi haguera un exèrcit menys arbitrari i despòtic; estiga escrita en la llengua que estiga i siga patriota espanyol, català o xinés, hem de defensar la seua llibertat per escriure el que considere convenient, més encara si és un escrit on denuncia les corrupcions i demana una major honestedat. Tanmateix, reclamar transparència a l’Espanya actual està penat.
Membre de la Plataforma pel dret a Decidir del País Valencià
