Un dels indicis més evidents d’aquesta feblesa es concreta en la tendència inveterada a la difusió de responsabilitats, com si alguna barrera mental molt poderosa impedís als nostres dirigents l’adopció de cap mesura destinada a revertir la substitució lingüística sense l’existència prèvia de la corresponent coartada en forma de llei o reglament aprovat per les administracions anteriors. Segurament, l’exemple més destacat d’aquesta manera de procedir el trobem en l’anunci efectuat fa uns mesos per l’ajuntament de València, encapçalat per Joan Ribó, en relació amb la seua voluntat de crear un Gabinet de Normalització Lingüística a partir de la reglamentació aprovada l’any 1996, i ratificada el 2005, pel govern municipal de Rita Barberà. Al marge de casos puntuals com l’anterior, s’hi han deixat sentir també les veus d’aquells que consideren innecessària, si no contraproduent, l’adopció de noves iniciatives legislatives en matèria de política lingüística, atesa l’existència d’un instrument «idoni» com la LUEV, el contingut de la qual només caldria implementar. Resistències internes a banda, la conducta que acabem de descriure respon, sense cap mena de dubte, a la voluntat de no inquietar l’adversari polític, que en la memòria de l’esquerra valenciana apareix com a especialment temible d’ençà de la mal anomenada «batalla de València», la reedició de la qual es pretén evitar a totes passades. Precaució inútil, val a dir, perquè la conjuntura actual no hi té res a veure i, d’altra banda, els enemics de la llengua estan des del primer dia a l’aguait de totes i cadascuna de les maniobres que es duen a terme en aquest terreny i són perfectament conscients del sentit de totes i cadascuna de les nostres renúncies, que suposen el millor tribut a la seua puixança.
Les conseqüències d’aquesta tàctica d’evitació sistemàtica del conflicte són del tot previsibles i aboquen qualsevol govern amb voluntat real de canvi a triar entre alternatives indesitjables. Malament si hi du a terme una política lingüística decidida en favor del valencià, atès que potser haurà d’enfrontar-se a la irrupció d’un conflicte «civil» instrumentalitzat per la dreta amb la complicitat tàcita dels governs espanyols de qualsevol signe, les repercussions del qual, sense descartar la violència, són sempre difícils de preveure. I malament si no la hi du a terme, perquè acabarà decebent la confiança dels seus electors i es condemnarà a la més absoluta inoperància, consistent a jugar un joc les regles del qual han estat concebudes, precisament, per a assegurar la perpetuació contra vent i marea de l’statu quo. Observeu que, en tots dos casos, l’acatament dels vetos interposats pel sentit comú establert equival a jugar a perdre, perquè als governants no els quedarà altra alternativa que resignar-se a abandonar el poder a mitjà termini o adaptar-se a les imposicions i executar de manera vicària polítiques lingüístiques conservadores. Tenint en compte que la primera aspiració de tot govern consisteix a perpetuar-se en el poder, convindrem que resulta prou més probable que un govern trie la segona opció. De moment, aquesta sembla també la tàctica adoptada per l’administració de Ximo Puig, mitjançant una política lingüística basada més en gestos i declaracions, perfectament compatibles amb la submissió a l’ordre imperant, que no en actes capaços d’impugnar-lo.
Per aquest costat, les decisions dels nous governants se situen en la línia d’aquells que des de fa anys sostenen que cal despolititzar la qüestió de la llengua. Si és així, dit siga de passada, no s’entén gaire bé què és el que hi pinten els responsables de política lingüística. A banda que l’acceptació d’aquesta premissa respon a un cert sentit comú, acrític per definició, massa estès entre les files del valencianisme, que atribueix a una suposada politització tots els mals que en les últimes dècades afligeixen a la llengua dels valencians. Tanmateix, una anàlisi més detinguda evidencia que el nostre contenciós glotopolític es va ajustar de forma mil·limètrica a l’estratègia dissenyada des de la dreta valenciana amb el propòsit de neutralitzar les demandes populars que, en una conjuntura de canvi de règim com la de la Transició, reclamaven l’inici d’un procés efectiu d’extensió de l’ús del valencià, capaç de posar fi a les escandaloses desigualtats democràtiques que condemnen els seus parlants a la condició de ciutadans de segona en el seu propi país. Es tractava, precisament, d’evitar per qualsevol mitjà la politització de l’assumpte, que tard o d’hora hauria desembocat en l’exigència d’una paritat de drets lingüístics, pel procediment de lingüitzar la confrontació partidista, escenificada com la defensa essencialista —a càrrec de la dreta espanyolitzant— d’una identitat valenciana presumptament en perill a causa de la traïció d’una esquerra quintacolumnista, venuda a l’or català.
La insistència en la despolitització del conflicte lingüístic, doncs, només pot afeblir les posicions dels defensors del valencià, atès què la renúncia al disseny explícit de polítiques en favor de la llengua esdevé perfectament congruent amb la mena de «normalitat» postulada pel nacionalisme banal espanyol, que afavoreix la substitució lingüística amb considerable èxit des de fa dècades. En aquest sentit, la pretensió que les mesures adoptades no susciten reaccions constitueix més aviat una prova inequívoca de la inanitat de les accions previstes. Perquè no hi ha acció sense reacció, i no es registra ni un sol cas en el annals de la història en què les reivindicacions dels drets dels col·lectius marginats o minoritaris no hagen topat amb l’aferrissada resistència d’aquells que es beneficien de la seua subordinació. Les dones, els negres o els homosexuals, sense anar més lluny, ho saben perfectament. I el cas valencià, convé tenir-ho ben present, no constitueix cap excepció a la regla. Una altra cosa és que els valencians siguem, ara com ara, una minoria sotmesa i poc reivindicativa, atès que allò que ens constitueix com a tal minoria —és a dir, el fet de parlar valencià—, des del moment en què tots hem esdevingut bilingües, ho podem ocultar a voluntat, convertint-nos així en súbdits «normals» del Regne d’Espanya, no subjectes a cap mena d’estigmatització. En canvi, si el que ens constituís com a minoria fos algun «tret» irrenunciable, com l’orientació sexual o el color de la pell, aleshores ens veuríem obligats a plantar cara i a lluitar de forma irrenunciable pels nostres drets. Però aquest no és, evidentment, el cas.
