Intercanvis de l’Ara i La Veu del País Valencià

Primer que res advertiré que avui també me’n passaré de les deu ratlles en el meu article diari, extensió que vull continuar mantenint-la, per bé de la resistència dels lectors i de la meua facultat de síntesi. En segon lloc, suggeriré als directors de l’ARA i de LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ un intercanvi permanent d’opinions sobre continguts (perdoneu la immodèstia d’igualar els dos diaris per un moment), amb la voluntat d’eixamplar i aprofundir els discursos i la solidaritat entre premsa en la mateixa llengua, sense la referència anònima i/o el glop de mala llet habitual, en la premsa habitual. En aquesta ocasió, m’agradaria remarcar brevíssimament la coincidència amnb l’ARA d’ahir de dos articles que més o menys indirectament plantejaven una mateixa qüestió: Deutes i dubtes de David Fernàndez i L’ANC i la lluita pel poder d’Ignasi Aragay. Millor dit, hi tractaré de fer veure que, a pesar de l’embolcall que solem emprar en la redacció d’un article, hi ha dues premisses fonamentals i contraposades, entre Fernàndez i Aragay: la crítica a fons del sistema actual i l’esperança de poder-lo canviar de soca-rel de Fernàndez contrasta amb la postura d’Aragay, que, radicalment diferent, combrega amb un reformisme del sistema, al qual el duu una malfiança en el poder, inevitablement en unes mans o altres.

El molt literari article de Fernàndez (amb un vers de Blai Bonet i tot) mostra una sèrie de frases llampants que podrien fer-se servir per sintetitzar la manera alliberadora del seu pensar i del seu article: “¿Un altre món és possible? O, més aviat, com carai és possible aquest?”. “Potser, fusterianament, (…) ja no es tracta de canviar les regles, sinó més aviat de canviar de joc”. “Contra la lògica de la impotència i la lògia del fatalisme, tot el que es pot fer ho podem fer encara.” “Que en reeixim depèn directament de tot allò que fem. Tant com d’això que deixem de fer”. Que un polític tinga a bé utilitzar la llengua dels escriptors, amb recursos literaris encertats, no fa més que afinar el pensament i traure tota raó als comentaris que hi van en contra.

Pel que fa a l’article d’Aragay vindria a ser l’altra cara de la moneda, que alguns dirien “realista” i Fernàndez hi estaria en desacord. La formulació d’aquest periodista es basa en una frase del seu article: “Les relacions de poder formen part de la mateixa condició humana”. Caldria matisar-hi que no és la condició humana, sinó la condició animal, que la cultura justament intenta esmenar i reconvertir en condició humana. És evident que la perfecció no existeix i a la utopia no s’arriba mai. Tanmateix, això no és motiu per a pensar que “Sempre hi haurà qui mani. L’important és com mana”, com diu Aragay. No, no és això, el poder no caldria teòricament en una societat diferent, seria per fi el temps sense senyors i criats… Qüestió de creences, en bona mesura…