No sóc un expert en temes pedagògics, però el sentit comú és aplicable a tots els camps i, moltes vegades, et fa ser escèptic davant de segons quines coses. Al llarg de la meua vida estudiantil he acabat més que fart d’escoltar milers de menyspreus a un dels grans oblidats acadèmics: l’esforç. Quantes vegades s’ha vanagloriat algú d’haver aprovat exàmens o passat de curs sense preocupar-se’n, insistir ni lluitar per aconseguir-ho? És que és molt llesta-, senties dir a uns, -perquè no té ganes de fer res, si no…- senties dir a altres. En canvi, a l’altra banda, et trobaves els qui treballaven de valent per treure el curs, però finalment, no eren capaços. Això sí, encara que podies suposar-ho, no sabies qui eren, perquè a ningú se li ocorria comentar que s’havia esforçat molt, menys encara si el resultat no era satisfactori. Ser treballador i esforçar-se no estava ben vist i el sentiment d’infravaloració i incomoditat davant la possibilitat que les persones del seu voltant conegueren el seu fracàs era massa gran.
La meua incredulitat inicial davant la teoria de les intel·ligències múltiples estava, doncs, totalment justificada, ja que, a més d’un bandarra, li ha servit per justificar la seua al·lèrgia congènita a qualsevol tipus de preocupació. És molt més cómode dir que l’escola no ha tingut en compte les nostres capacitats reals que no acceptar que no hem fet cap intent de tirar endavant. A més, hem quedat que l’esforç és l’amic lleig de la intel·ligència, no? Ser llest i no fer res és molt millor que anar just i esforçar-se al màxim. Si podem triar, que hem de dir! Malauradament, no hi ha cap intel·ligència múltiple que puga justificar la ganduleria.
No obstant això, el sentit comú va tornar a actuar, pel que després de documentar-me, comprovar que molts dels experts en el camp pedagògic són uns exacerbats defensors d’esta teoria i deduir que, evidentment, les intel·ligències múltiples i l’esforç poden conviure com un matrimoni ben avingut, vaig eliminar la meua incertesa al respecte. Fet i fet, trobe que la teoria és realment interessant i cada vegada estic més convençut de la seua aplicabilitat i de la gran importància que tenen les capacitats interpersonals en el món que ens tocarà viure. Ara bé, d’un extrem podem passar a un altre i la meua ment, amb totes les seues capacitats, vuit, ni una més ni una menys, no pot pair que es puga passar de la mandra al sobre esforç amb tanta facilitat. L’estiu passat vaig vore com alguns pares demanaven als professors dels seus fills, amb tan sols quatre anys, que els ficaren deures, he vist xiquets amb llibres i més llibres de deures per no perdre el fil i, el que m’ha paregut realment curiós, he vist una acadèmia de reforç que oferia cursos d’estiu basats en les intel·ligències múltiples.
Durant l’estiu es poden fer moltíssimes coses. La intel·ligència lingüística, em diu que al meu fill de tres anys li agrada molt que li lligen llibres i li conten històries. I això hem intentat fer. La intel·ligència espacial, m’ha explicat que com que li agrada molt fer puzles podríem fer-ne alguns. A més a més, perquè no ensenyar-lo a jugar a escacs? Mira per on, li agrada molt! La intel·ligència cinètica i la naturalista, s’han unit i hem anat a agafar granotes. Pel camí, hem vist parotets, sargantanes i cabuts. Ens hem amagat, hem botat, corregut i caigut. Hem tastat móres i hem vist garrofers, carrasques i codonyers i, mentre sopàvem, ben cansats, ens hem fixat en els rats penats i els dragonets. Moltes vegades, mentre caminàvem, es ficava en marxa la capacitat musical i ens feia cantar, xiular i també escoltar. I com oblidar les intel·ligències interpersonal i intrapersonal? Com quasi totes estes coses les hem fetes acompanyats, ens hem comunicat, hem reflexionat, planificat i atés les necessitats i els sentiments dels altres. Ah, per cert, també hem vist una quantitat ingent de dibuixos per la televisió: tot no ha de ser treballar, no?
Per tot açò, la intel·ligència lògico-matemàtica ens ha dut a la conclusió que el futur de l’evolució mental pot ser una cosa tan senzilla com anar a caçar granotes. Així, l’escepticisme que em provocava l’aplicació pedagògica de la teoria de les intel·ligències múltiples tot deixant de banda la capacitat de l’esforç, es converteix en sarcasme i incredul·litat davant la impossibilitat manifesta de crear Einsteins, Mozarts, Nurejevs, Shakespeares, Gaudís, Obames, Gasols o Darwins només per fer deures o assistir a una acadèmia, per moltes intel·ligències i molt múltiples que ensenye, durant l’estiu. El curs acadèmic requereix ja molts esforços i és al llarg de l’any que hem d’exigir-los i demanar-los treball. El meu rebuig manifest a la teoria de l’estupidesa múltiple, fa que, durant el període estival, em conforme amb intentar que el meu fill s’ho passe bé i siga un xiquet assenyat i satisfet.
