Són molts els punts d’interès del seu diagnòstic, tractar-los ara comportaria una extensió desmesurada, així és que, qui tinga ganes de segur que en traurà profit de la lectura del llibre. He escollit, però, dos punts o temes que per la seua connexió amb el present poden ser botó de mostra del contingut del text i, a més a més, són part d’uns debats oberts determinants. El primer a considerar seria el bloc de problemes que naixen al voltant de la crisi de representació parlamentària i les propostes de democràcia directa o participativa, el segon tema gira al voltant dels acords, del consens, de les aliances en definitiva.
En una situació com l’actual de descrèdit de la representació, de desconfiança i alhora d’indignació, el professor Innerarity aborda la tensió entre el carrer i les institucions, així afirma com junt a la política oficial funciona un magma de processos que condicionen el mon institucional. Al seu parer però, suposar que “el carrer” és necessàriament millor que les institucions és molt de suposar puix “el carrer potser pitjor, fins i tot reaccionari”. Hi ha un dualisme entre les institucions i altres formes d’acció, entre les quals hi ha anat sorgint un conjunt de propostes que aposten per la democràcia directa com a alternativa al sistema representatiu. En aquesta dualitat l’autor se situa favor de la representació perquè considera que “no hi ha altre sistema que la democràcia indirecta i representativa a l’hora de protegir la democràcia davant la ciutadania, contra la seua immaduresa, debilitat, incertesa i impaciència”. Com és obvi he simplificat, però, malgrat la meua parcial discrepància, veig que el debat queda reflectit tal qual.
El llibre ens situa en el nostre temps, fa un diagnòstic que facilita una visió més enllà de l’anècdota periodística. Tot i que en el camp de les teràpies discreparia he de reconèixer que tenim un bon material per enriquir el debat cap a una esquerra del segle XXI, la qual ja no es pot reduir a receptes socialdemòcrates o post leninistes.
