El professor de la Universitat del País Basc Daniel Innerarity al llibre ‘La política en tiempos de indignación’ ens planteja la pregunta següent: “Hem de fer més cas a les enquestes que als experts, a les cotitzacions borsàries que a la sobirania popular, als partits que als moviments socials?”, de seguida postil·larà com “Tot i que la indignació pot portar-nos a conclusions que representen tot el contrari d’allò que volem defensar”. L’autor, filòsof de professió, intenta fer un diagnòstic de les malalties que afecten la democràcia tal i com la coneixem, apuntant també algunes propostes o teràpies, evitant quedar-se amb l’anècdota o oferir fórmules salvadores. Per altra banda, constatarà com els conflictes han anat desplaçant-se des dels escenaris de classe, igualtat i economia, vers l’espai de la identitat, la diferència i la cultura.

Són molts els punts d’interès del seu diagnòstic, tractar-los ara comportaria una extensió desmesurada, així és que, qui tinga ganes de segur que en traurà profit de la lectura del llibre. He escollit, però, dos punts o temes que per la seua connexió amb el present poden ser botó de mostra del contingut del text i, a més a més, són part d’uns debats oberts determinants. El primer a considerar seria el bloc de problemes que naixen al voltant de la crisi de representació parlamentària i les propostes de democràcia directa o participativa, el segon tema gira al voltant dels acords, del consens, de les aliances en definitiva.

En una situació com l’actual de descrèdit de la representació, de desconfiança i alhora d’indignació, el professor Innerarity aborda la tensió entre el carrer i les institucions, així afirma com junt a la política oficial funciona un magma de processos que condicionen el mon institucional. Al seu parer però, suposar que “el carrer” és necessàriament millor que les institucions és molt de suposar puix “el carrer potser pitjor, fins i tot reaccionari”. Hi ha un dualisme entre les institucions i altres formes d’acció, entre les quals hi ha anat sorgint un conjunt de propostes que aposten per la democràcia directa com a alternativa al sistema representatiu. En aquesta dualitat l’autor se situa favor de la representació perquè considera que “no hi ha altre sistema que la democràcia indirecta i representativa a l’hora de protegir la democràcia davant la ciutadania, contra la seua immaduresa, debilitat, incertesa i impaciència”. Com és obvi he simplificat, però, malgrat la meua parcial discrepància, veig que el debat queda reflectit tal qual.

Pactes, enteses, acords… El nostre professor situa com a nord descobrir les oportunitats dels acords i fer-los de forma que puguen generar beneficis per a totes les parts, saber diferenciar entre allò sobre el qual ens hem i podem posar d’acord, d’allò altre on no hi és possible, perquè aquestos serien els elements a considerar per part dels polítics del moment. Com podeu intuir estem davant d’unes reflexions relacionades amb la crisi de legitimitat que existeix envers la política i, tanmateix davant de fenòmens i sentiments emergents. Com ja va avançar Milibhant s’obri l’ era de les coalicions, dels acords, i tal matèria comporta complexitat.

El llibre ens situa en el nostre temps, fa un diagnòstic que facilita una visió més enllà de l’anècdota periodística. Tot i que en el camp de les teràpies discreparia he de reconèixer que tenim un bon material per enriquir el debat cap a una esquerra del segle XXI, la qual ja no es pot reduir a receptes socialdemòcrates o post leninistes.

Comparteix

Icona de pantalla completa