Vaja per endavant que, si admetem que aliquando dormitabat Homerus, cal concedir-li un marge d’error al polític català del PP (la posició de la senyora Forcadell sobre aquest tema és fanatisme talibà de la pitjor espècie: només és català el que pense com jo i, a més a més, tinga deu cognoms catalans). Però aquest home és un campió de la confusió mental. No solament confon multiculturalitat i immigració, a pesar que l’arribada d’immigrants és només una de les fonts –al·lògena- de la diversitat cultural. Una: eixa diversitat existeix també sense ells, com ho mostra la història multisecular de l’existència a Europa de minories culturals, lingüístiques, religioses, nacionals, etc. No: a més, el Sr García Albiol és un pur exponent dels qui semblen incapaços de diferenciar el fet de la multiculturalitat, una realitat tossuda i imparable en un món global, amb les ideologies del multiculturalisme, que són una més entre les respostes polítiques al repte de la gestió de la diversitat cultural.
Etiénne Balibar, Michel Collon, Robert Castel, Gerard Mauger o Sami Naïr (són suggeriments de lectura; n’hi ha prou amb googlejar) han explicat molt bé en quina mesura el sentiment d’humiliació i exclusió que produeixen les polítiques d’abandó de l’Estat aplicades en les banlieue a França, Bèlgica, Alemanya o el Regne Unit, estan en l’origen del rebuig i la confrontació social dels qui les habiten. Són velles i conegudes històries del fracàs de polítiques de contenció (disfressades d’integració) de les classes perilloses. Obrers fa dos-cents anys; immigrants en els últims setanta anys. I, excepte en el cas ja llunyà d’algunes experiències a Alemanya, però sobretot en el Regne Unit, la multiculturalitat no va ser gestionada mitjançant polítiques de multiculturalisme, sinó d’assimilació més o menys encoberta. Per cert, excel·lent moment per a revisar l’abundant filmografia sobre la convivència en societats amb alt grau de multiculturalitat. A més de bona part de la producció de Fatih Akin, em permet recomanar l’àcid film de Chris Morris (2010), Four Lions.
No. La indigestió no la produeix el fet que entre nosaltres visca gent amb una altres universos culturals, pràctiques, institucions socials. Digerir aquest fet depèn de com cuinem. Com va ensenyar Rousseau “la llibertat és aliment nutritiu, però de difícil digestió”, les indigestions i malsons dels García Albiol i companyia tenen un altre origen: la seua incapacitat per a reconèixer i garantir la llibertat i el pluralisme. Ningú diu que siga fàcil. Sobretot per als fonamentalistes. Com ell.
