En tota empresa d’extensió i establiment d’una llengua s’hi conjuguen dues vessants, sovint contraposades: les mesures basades en l’educació, que contribueixen a la formació d’elits emergents, capaces d’aportar versatilitat i diversificació als nous usos de la pròpia llengua, i les mesures centrades en la conservació d’esferes tradicionals de la cultura vernacla, postergades per la modernització. Com és obvi, les unes i les altres no s’exclouen necessàriament, però en la cruïlla actual no hauria d’existir el més mínim dubte sobre el tipus de mesures prioritàries que ha d’arbitrar una política lingüística amb voluntat d’incidir en la transformació real de l’statu quo, reforçant la xarxa social de parlants ja existent, la representació que aquests es fan de la llengua i la seva posició com a grup social de referència. La necessitat esdevé encara més peremptòria tenint en compte la profunda contracció que el repertori cultural valencià ha experimentat al llarg dels darrers anys, per comparació a l’afany expansiu que caracteritzava la producció dels últims anys del franquisme i la primera etapa de la Transició. Ben mirat, difícilment podria haver anat d’altra manera, tenint en compte l’enorme retrocés del valencià al llarg de les dues últimes dècades, que s’ha traduït en la ruralització dels seus àmbits d’ús i la seva progressiva exclusió de les esferes més rellevants de l’activitat pública.
Entre els sectors lleials a la llengua, el procés descrit s’ha vist acompanyat per la difusió d’actituds idealitzadores o de contrafinalitat, típiques de col·lectius amb una posició marginal, que s’afirmen en l’exhibició compensatòria del seu estigma. En aquest sentit, l’al·lusió despectiva de Carolina Punset, durant el debat d’investidura de Ximo Puig com a president de la Generalitat, al fet que «allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea», va resultar enormement alliçonadora. No tant pel que va dir ―al cap i a la fi perfectament previsible venint de qui ve―, sinó per la satisfacció generalitzada amb què els presumptes al·ludits s’hi afanyaren a assumir fervorosament la seua condició d’aldeanos, en un exercici de xovinisme més propi dels protagonistes d’un còmic d’Astèrix que no dels defensors conseqüents i lúcids d’una llengua minoritzada en una societat moderna. I és que, parafrasejant Karl Kraus, podríem dir que el tret més antipàtic del xovinisme no és tant el rebuig a les nacions estrangeres, sinó l’amor irracional i acrític a la pròpia.
Ben mirat, aquestes reaccions no desentonen del to predominant en el repertori cultural valencià, caracteritzat a hores d’ara per un baixíssim nivell general d’exigència que es palesa en el recurs obsessiu a l’herència de la tradició, la necrofília embafosa de l’homenatge constant i acrític als «pares de la pàtria» o el predomini aclaparador d’una subliteratura destinada al públic captiu de les escoles i instituts. A partir d’ací s’expliquen fenòmens en aparença tan diversos com ara el model castís de llengua propugnat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els seus corifeus, la difusió generalitzada en l’ensenyament de productes del tot aliens a la sensibilitat de les joves generacions (verbigràcia les rondalles d’Enric Valor i Tombatossals de Josep Pascual Tirado), o el ritual dels «sopars Estellés» ―que amenaça perillosament de propagar-se a altres autors. Per no parlar de la proliferació aclaparadora de dolçaines i muixerangues, l’entusiasme suscitat per cantants folklòrics com Pep Gimeno «botifarra» o la confusió imperant en el nostre petit món literari, on qualsevol fabricant a l’engròs de literatura infantil i juvenil eclipsa amb massa facilitat la producció dels escassos escriptors valuosos de què disposem.
La descripció correspon a un panorama summament desolador, i no s’hi val a dissimular. El més trist de tot és que, més enllà d’una certa producció universitària―representada des de fa anys sobretot per l’excel·lent labor duta a terme per les Publicacions de la Universitat de València―, hi regna una dramàtica penúria, tant pel que fa a la producció vinculada a l’alta cultura com a la cultura pop, entesa com la veritable cultura «popular» de les societats postindustrials, vinculada a uns mass media en el nostre cas inexistents, sense excloure’n tampoc la fusió creativa de les dues. En conseqüència, l’aspiració a transformar el valencià, no ja en la llengua comuna dels habitants del País Valencià, objectiu ara com ara inabastable, sinó en una llengua apta per a expressar el món de la vida d’amplis sectors socials, passa de forma ineluctable per un increment quantitatiu i qualitatiu del repertori cultural, dotant-lo de major versatilitat, i per l’expansió dràstica de l’oferta idiomàtica, com a factors decisius per a l’extensió subsegüent de la competència i de l’ús.
Entenguem-ho d’una vegada, si pot ser, i per sempre: la gent farà seu el valencià només en la mesura en què es puga i pague la pena de viure-hi, i no en funció del seu caràcter de llengua tradicional o festiva, que són els dos àmbits a què alguns voldrien reduir-lo. I aquest objectiu no s’aconseguirà, convé remarcar-ho, a través de la promulgació de les Normes de Castelló com a Bé d’Interès Cultural, ni de la creació de càtedres de pilota, de la difusió escolar d’auques patriòtiques i música folklòrica o de la convocatòria d’aplecs amb tallers de manualitats i conferències sobre el samaruc. És a dir, el que requereixen les actuals circumstàncies és tot just el contrari de la fixació etnicista que tants dels nostres «vernaculistes» prescriuen al valencià, associant-lo de manera gairebé exclusiva amb continguts del passat amb escassa projecció, no ja entre els no valencianoparlants, sinó fins i tot entre les joves generacions de parlants de la llengua.
