I si hi haguera noves eleccions?

Diria que ens hem felicitat, i amb raó, en vore ahir a Mónica Oltra i a Joan Baldoví reunir-se amb el candidat socialista a president, Pedro Sánchez, i presentar-li una agenda política valenciana i un model d’actuació: l’acord del Botànic. Si finalment Sánchez reïsquera i poguera esdevindre president, tinc la corada que superarà les expectatives que hi teníem depositades –probablement perquè en cap moment no van ser excessivament altes.

Ens n’hem felicitat, deia, perquè, de sobte, sense estar-hi gens acostumats, hem assistit a un fet que podem qualificar d’inèdit: una força estrictament valenciana és fonamental per a la governabilitat de l’estat espanyol. Això és possible, sens dubte, gràcies a la decisió que va prendre Compromís de convertir-se en el cap del grup mixt, en comptes d’ajupir-lo –el cap– i ser cua –compartida amb gallecs i catalans, una tricoàlia, si se’m permet la broma a partir de bicefàlia– del grup d’Iglesias.

L’estatus, doncs, que atresora Compromís a hores d’ara és molt sòlid: amb un PP en descomposició vertiginosa al País Valencià, s’han erigit, amb els seus 4 diputats (juntament amb Baldoví, Marta Sorlí, Enric Bataller i Ignasi Candela) i gràcies a la convicció que han mostrat, en l’antítesi d’eixe partit corrupte –presumptament, és clar– que de tanta podridura –presumpta– cau a trossos mentre ho empudega tot. És a dir, hui dia, a Espanya, hi ha dos visions dels valencians, dos visions genèriques que es contraresten, com una fotografia i el negatiu: Compromís, com a símbol de la dignitat; i el PP, com a símbol de la decrepitud.

Són símbols, insistisc, perquè en el terreny de la dignitat també hi juga, i amb gran solvència, eixa Esquerra Unida representada per Ignacio Blanco i que ha permés il·luminar esta vergonya que és l’operació Taula i que hauria de ser el sepeli del PP durant dècades o per sempre més. O també eixe PSPV de Ximo Puig, que tan distant i distint em sembla de totes les rèpliques socialistes del sud, les que parlen per boca de Page, de Vara o de Díaz i són nacionalistes –espanyoles, i tant–, catòliques fervents i admiradores de l’statu quo –que tant rèdit els donava i que aspiren llegament a conservar.

Atesa, doncs, esta confrontació entre les dos visions valencianes: Compromís d’una banda, el PP descompost de l’altra –ausades, una reductio in terminis en tota regla, però que pareix funcionar–, cal fer-se la pregunta amb què titulem este article. I si es repetiren les eleccions? Què? El terrabastall al País Valencià deu ser d’una magnitud tal que no pareix forassenyat intuir una hecatombe per al partit –presumptament– podrit –per molt que els nostres conciutadans sempre estan en disposició de sorprendre’ns–. Davant d’eixa tessitura, què hauria de fer Compromís? Repetir coalició amb Podemos?

Eixa hipòtesi no es pot descartar, més si tenim en compte que dins de Compromís hi ha opinions legítimes molt sòlides tant en un sentit, com en l’altre. Tot i això, cal exposar un detall: si bé des de les files valencianistes s’ha evitat en tot moment de catalogar com a traïció l’espantada dels diputats de Podem de la coalició És el Moment, des d’ací no puc evitar llançar esta reflexió: si Podemos no ha sigut capaç de complir el que va firmar davant de notari, hem de creure que sí que complirà les seues promeses?

Si més no, l’experiència ens fa ser-hi escèptics, encara que això, al meu parer, no ha de ser determinant a l’hora de reeditar –o no– el pacte preelectoral. En encertada comparació del vicealcalde de Castelló, Enric Nomdedéu, això era com el blablacar, una manera d’anar a Madrid compartint cotxe i, després, cadascú faria via pel seu compte. Al bell mig de la diana.

Per això, si ara Sánchez no poguera constituir govern, no sembla dolent –almenys, no sembla més dolent que al desembre– refer la coalició, això sí, amb un parell de matisos que caldria preestablir:

Al costat d’això, caldria polir algunes qüestions, com la incorporació d’Esquerra Unida a la candidatura o la inclusió de la papereta del Senat en el mailing –que no es va fer al desembre i, ben probablement per això, els quarts senadors de Castelló i Alacant no van correspondre a Compromís–. Amb estes premisses, el pacte generaria menys reticències i, certament, acabaria sent molt més efectiu.