I per què Flandes no?

Fa menys de 10 anys n’érem uns quants els que pensàvem que Flandes, aquesta regió situada al cor d’Europa, seria la primera, la que guanyaria la cursa i la que obriria les portes a la resta de nacions sense estat propi que reclamaven l’autodeterminació. Anys després, aquesta, com tantes altres de les prediccions que es feren, se n’han anat en orris. La certesa que hi havia estava basada en fets irrefutables: flamencs i valons no es podien ni veure i Bèlgica era (i és) un estat fallit, o per posar-ho en paraules d’Yves Leterme: “Bèlgica és un accident de la història, no tenim res en comú exceptuant el rei, la selecció de futbol i algunes marques de cervesa (2006)”, els benpensants s’escandalitzaren, per a molts va dir una obvietat i la majoria pensava que s’havia quedat curt, després d’això seria el Primer Ministre de Bèlgica.

Bèlgica és un país complex, un estat federal amb tres llengües oficials: el francés a Valònia, el neerlandés o flamenc a Flandes i l’alemany als cantons orientals. El neerlandés és també l’idioma d’Holanda (quina coincidència!), i no hauríem, els valencians, de sentir-nos tan especials, ja que també existeix el ‘blaverisme’ a Flandes, gent que considera que el flamenc és un idioma independent o almenys volen que ho siga, encara que és més residual i marginal que al nostre territori, potser la causa del seua baixa popularitat siga que no tenen consignes tan creatives com “no mos fareu holandesos”, no ho sé, però haver-ne, n’hi ha.

_{Flandes en groc, Valònia en roig, cantons alemanys en blau, Brussel·les taronja}

Tot un seguit d’esdeveniments han marcat d’alguna manera l’evolució d’una secessió que es donava per segura. Malauradament va ser l’extrema dreta la que va capitalitzar i capitanejar el missatge independentista, apostaven sense dubtes ni concessions per un estat flamenc, multiètnic però monocultural i monolingüe.

Així va ser el triomf i caiguda de l’extrema dreta: a les eleccions de 1991 el Vlaams Blok (Bloc Flamenc) irromp en el Parlament amb 12 diputats, un dia conegut com el ‘diumenge negre’. Al 1994, 3 de cada 10 flamencs votaren l’extrema dreta i al 2004 ja tenien el grup parlamentari més nombrós del Parlament (amb 34). Defensaven mesures per prioritzar els ciutadans i la llengua flamenca però el que realment els va esperonar va ser la seua ‘lepenització’, copiaren fins i tot els eslògans del Front Nacional: ‘la nostra gent primer’.

Tothom parlava que no demanaven res esbojarrat, companys de classe, professors, coneguts, intentaven convéncer-te que reclamaven “coses de sentit comú”. Però el feixisme, en totes les seues formes, acaba sempre adoptant els seus tics i manies, i en una entrevista televisada, Roeland Raes, vicepresident del partit, va qüestionar l’holocaust i l’autenticitat del Diari d’Anna Frank i per això, va ser condemnat a 4 mesos de presó. A l’abril de 2004 el partit va ser il·legalitzat per “incitar l’odi i la discriminació”, el Bloc Flamenc es va dissoldre i es va fundar Vlaams Belang (Interés Flamenc), i encara que ells afirmaren que “el programa era el mateix, els objectius i la gent els mateixos”, res va ser igual. Ara mateix, tenen 3 representants al parlament belga i han perdut quasi tots els ajuntaments que tenien.

Renunciar o no a Brussel·les, capital d’Europa, de Bèlgica i de Flandes. La Comissió Europea ja va advertir que en cas d’una futura partició de Bèlgica, Flandes hauria de renunciar a la seua capital històrica o, en tot cas, canviaria la seu del Parlament Europeu, que no dubteu és un negoci redó i una font d’ingressos enorme. A Brussel·les el 90% de la població parlava flamenc a principi del segle XIX, hui menys del 15% el parla, la immigració i la força d’una llengua com el francés ha anat substituint i arraconant el flamenc a la capital, oficialment zona bilingüe. La paradoxa és que topònims, cognoms i cartells estan en flamenc però ni el parla ni tan sols l’entén la majoria de la gent que hi viu. Si el preu de la independència és renunciar a Brussel·les, molts no estan disposats ni a parlar-ne ni a plantejar-ho tan sols. El xantatge és clar i és molt dissuasiu.

_{Campanya electoral a Anvers, principal bastió del Vlaams Blok}

I dues anècdotes que no ho són: el 13 de desembre de 2006, el presentador d’informatiu de Ràdio Televisió Belga Francesa (RTBF) atura l’emissió i connecta en directe: el Parlament flamenc acaba de declarar la independència, la família reial fuig a l’exili i els carrers flamencs estan a vessar de gent celebrant-ho. És la fi de Bèlgica. Però… no era de veres. Era la retransmissió d’allò que es diu un fals documental, però aquest havia anat massa lluny: hi havia famílies francòfones fent les maletes i fugint de Flandes, els ambaixadors a l’estranger cridaven per a demanar informació i varen haver incidents amb la policia. Tot i ser fals, les reaccions foren molt reals. Bye Bye Belgium, com s’anomena el documental, contava a la col·laboració de polítics, economistes i periodistes, se’n passaren. Aquell dia alguna cosa va canviar a l’imaginari col·lectiu dels belgues (si això existeix), la secessió hi estava, ho varen veure i ho varen viure, i a molts no els va agradar gens ni mica.

La segona anècdota, que està molt d’actualitat per la situació política que vivim: Bèlgica té el peculiar rècord de temps sense formar govern després d’unes eleccions, ja que estigueren 541 dies, des de juny del 2010 fins a desembre del 2011 sense aconseguir acordar un govern federal. Flamencs i valons no es posaven d’acord en res i sorprenentment (o no) el país va funcionar perfectament: l’atur va baixar del 8,2 al 7,7%, el PIB creixia mentre l’epidèmia d’austeritat assolava Europa i l’economia a tot arreu es contreia. Bèlgica, amb un govern en funcions d’Yves Leterme es mantenia tranquil·la sense polítics, pressupostos, sessions de control ni debats de l’estat de la nació, tot i això, tota la classe política va eixir molt escaldada de l’experiència.

El principal dubte que tenen els flamencs és si volen divorci total o només habitacions separades, si caminen decididament cap a una independència, amb tots els entrebancs que rebran d’Europa o si, com sembla més probable, formaran un estat confederal i acostumar-se a una convivència mínima però obligada amb els veïns francòfons de Valònia, però ja sabem què passa amb les prediccions.

>
_{Entrevista a Roeland Raes, ideòleg i vicepresident del Bloc Flamenc}