I per postres, clementines

Les clementines en aquesta terra simbolitzen tantes coses… La virtud d’allò senzill, l’exquisidesa del fruit fresc, la sinceritat del que és proper, la tranquil·litat que ens ofereix allò conegut, la generositat de la terra i la màgia dels primers fruits d’hivern, del producte del nostre esforç i dels coneixements necessaris per tal de poder abastir-nos.

Tot això ho simbolitza també el conjunt de Societats Musicals que vertebren musicalment i cultural el País Valencià. Probablement, els habitants d’aquest país, de tan habitual com és la presència en molts pobles aquesta figura institucional, no se n’adonen, però la seua importància és cabdal. Cal dir que hi ha pocs territoris al món on aquesta xarxa siga tan nodrida i productiva. Igual com les clementines.

La tasca diària de les persones que fan de motor d’una societat musical de poble permet, en aquest cas, que més d’un centenar de persones gaudisquen directament del goig d’aprendre música, d’escoltar i veure pujar els fills envoltats de bellesa, i de retruc que tot un poble puga beneficiar-se’n en els concerts i en els moments festius. Fan molt de goig, de debò.

Diumenge passat, la Societat Musical de Massalfassar va organitzar un dinar popular per als membres de la comunitat relacionats amb l’associació. No cal dir que això va estar muntat per gent senzilla, propera, agradable en el tracte i generosa que va fer un esforç per unir-nos al voltant de la música. De bon matí, començaren els preparatius per fer foc, netejar les paelles, disposar taules i cadires; en fi, tota la intendència habitual perquè aquestes coses isquen bé. Em va agradar molt la facilitat amb la qual tot anava al lloc: els plats a taula i les converses a l’aire.

I, em va agradar especialment el detall de les postres. Ni tortades gelades i plastificades, ni tiramisus importats d’una altra cultura. Com si d’una bona metàfora es tractara, de postres clementines.

Les clementines són en les nostres vides un producte quotidià. Hi estem acostumats. Les tenim a la vora i n’olorem les flors en primavera quan passegem pels camps de tarongers. Això les fa sovint invisibles, igual com la música que ens envolta; les classes setmanals, acompanyar els fills xicotets a fasolet o portar-los el maletí del saxofon perquè encara els pesa massa per poder-lo dur a soles, quedar per anar a una audició privada, petita, o acudir en Nadal i juny als concerts de l’escola de música. Sí, coses quotidianes, que s’integren en el nostre dia a dia. Però no coses irrellevants, tot el contrari, importantíssimes. Penseu, si no, com seria el nostre dia a dia sense aquesta música d’abast proper. Dies sords, en diria jo d’això, igual com serien els dies d’insípids sense el suc sublim de les clementines.

Si volem apostar per un model de societat sostenible, fariem bé de respectar i potenciar (també economicament i amb infraestructures racionals) aquestes iniciatives, arrelades al poble i que beneficien tothom, molt més que macroprojectes de rajola i trencadís que ens poden caure al damunt en qualsevol moment. Per a construir, no sempre cal el ciment.