De manera que les falsificacions identitàries a que al·ludeix el bell líder es construeixen mitjançant el programa del seu partit, pàgina 123: «Los centros deben identificar a los profesores y maestros con mayor impacto y aprender de ellos. Esta política podría conseguir máximo impacto con un coste no excesivamente elevado». En una primera lectura pot semblar un recurs d’economia pressupostària o un control rigorós del dèficit. Però és més profund que això. Aquest capítol no tracta de l’ensenyament de les matemàtiques. Ni dels usos de la gramàtica (castellana, “por supuesto”) En conseqüència, ¿seria massa temeritat creure que es refereix a un adoctrinament programat? D’altra banda, eixa pólvora ja l’ha feta servir la Gran Castilla en el decurs del seu periple colonial exterior i interior; és el mateix explosiu que s’imposà (recordem la tercera persona del pretèrit perfet d’indicatiu del verb imposar), des de la implantació de l’educació. Sens dubte, la intencionalitat del paràgraf esmentat va en la mateixa direcció que els vells somnis imperials. És a dir, més enllà de la pedagogia estricta, asèptica i universal: és un ressort que recupera l’eugenèsia psicològica de l’alumnat. Però la breu història d’una al·locució desvela la transparència salvífica d’una redempció. Nosaltres, els valencians no seduïts pel cant daurat de les sirenes, ens hem de lligar al pal major de la nau. Si no ho fem així, serem devorats pel forat negre de la història. Deixarem de ser. Escil·la i Caribdis, representats per segons quines formacions polítiques, se’ns engoliran. Haurem d’arribar, doncs, a Ítaca, tensar l’arc de la dignitat i fer fugir els pretendents profitosos. Ja sabeu qui són. No s’amaguen.
Finalment, sobre les precipitades ratlles de la urgència, suren dues paraules clau: fletxes i jous. Quines coses…!
