Durant la darrera setmana ens hem assabentat que l’empresa multinacional Kraft, propietària de la fabricació de les entranyables barretes de xocolata, vol traslladar la seua producció d’Ateca (un poble de Saragossa de poc més de 2.200 habitants) a Polònia. D’aquesta forma es tanca el referent industrial d’aquesta vila, que des de 1862 acollia dita activitat. Tot un colp directe a l’ADN del poble, donat que el comiat de 107 treballadors i treballadores repercuteix directament en el cor i en la vida de la localitat.
Sembla evident: els negocis no tenen cor. No en tenen ni per a una empresa que funcionava com una família, sense cap problema, ni contenciós en els darrers anys. Ara aquests treballadors i treballadores ja no són una família, són una fulla de càlcul, d’excel, com diu alguna d’elles amb molts anys al laboratori de l’empresa. La multinacional al·lega que la deslocalització és irreversible per la caiguda de la producció, però darrere s’amaga una política proteccionista de la multinacional cap altres marques pròpies com Milka, Suchard, Oreo, Toblerone, etc. Tot un desficaci.
Però els negocis no tenen cor, ni sentiments, ni records. La possible desaparició de “huesitos” farà aflorar molts episodis i anècdotes personals. Així us puc confessar: el somriure d’algun alumne al traure’l del seu saquet a l’hora d’esmorzar, els ulls inquiets i nerviosos de la criatura que no ho pot obrir, el pessic saborós i dolç d’un berenar de Pasqua, un bes al llavis de l’estimada regalimant dolçor, el regal de la paradeta de la fira al pescar uns peixets o disparar amb taps als indis giratoris, el desig de la teua filla quan t’acompanya a fer la compra al supermercat,… i molts altres records plens de xocolata, de sentiment i sense por a l’euro, al deute, al comiat o la productivitat.
Ara en Ateca, els veïns i veïnes pengen en els balcons i finestres samarretes reivindicatives, els comerços tenen cartells contra el tancament, les tertúlies de bar giren al voltant d’aquest colp duríssim pel poble i en resum Ateca ja no farà olor a xocolata. I la resta de personetes, grans i petites, perdrem eixe símbol d’identitat que va més enllà del nostre berenar, esmorzar o pica-pica. I encara que ens quedarà el Meybel i d’altres xocolatines, ja tot no serà el mateix. Maldita crisi, a més de fer créixer l’atur i d’omplir-nos de por, ens trenca els sentiments i vol fer-nos perdre els records. Estic per eixir al carrer i fer de “bonzo” però amb xocolata clar. S’apunteu?
