En aquest text em propose parlar i retre un homenatge a una persona que tot i no haver conegut, em resulta molt propera: el meu avi matern Pasqual Fons Palomares, que va morir –va ser assassinat, deixem-nos d’eufemismes– l’any 1939. La veritat és que ignore molts dels detalls, però sé que ell, soldat republicà, fou detingut en acabar la guerra, va ser jutjat per una pantomima de tribunal militar i, finalment, afusellat a Gandia per les tropes franquistes. Arran d’això, no cal ni dir-ho, les vides dels seus dos fills, ma mare i el meu oncle, i sobretot la de la meua àvia, Assumpció Gimeno, varen canviar per a sempre, i no precisament per a bé, és clar.

El meu avi sempre va defensar, fins l’últim moment de la seua vida, la seua innocència, i jo –cosa completament lògica, ja ho sé– sempre hi he cregut.

Pareix que ell i uns quants soldats republicans més –lamente una volta més no conèixer bé tots els detalls– foren acusats d’haver assassinat durant la contesa una persona que supose pròxima a ideologies o interessos franquistes. Naturalment, de res va servir la negació de tals acusacions. Més tard es va poder demostrar la innocència dels ajusticiats, però clar, ja era una mica tard, i tampoc deuria importar-los massa la seua errada, la veritat siga dita. La fatalitat d’aquest cas arriba fins el punt que el meu avi fou afusellat amb la condonació o anul·lació de la seua pena ja signada.

Segons em contaven a ma casa, la mare de l’assassinat, principal inductora dels afusellaments, menada per la seua mala consciència va intentar pagar estudis i altres coses als orfes i fins i tot regalar unes quantes fanecades de terres a la meua família, a canvi d’una espècie de perdó públic o una cosa semblant, coses que la meua àvia va refusar amb recalcitrant contundència –dignitat dels pobres, em pense que se’n diu.

Tot i ser jo una persona de tendències més aviat racionalistes i atees, confesse que d’alguna manera l’esperit del meu avi sempre ha exercit una forta influència en mi, en mi i en tota la meua família materna. Aquests successos solen marcar molt. Són ferides que no cicatritzen mai.

El meu iaio, que va nàixer el 1901 i que per tant, per ser massa major durant la guerra del 36, fou destinat a la rereguarda, resum en la seua persona el que fou la vida de molts homes de la primera meitat del segle XX.

Llaurador, veterà d’aquella altra absurda i ridícula guerra del Marroc, alfabet –cosa estranyíssima en aquella època–, músic aficionat en una de les dues bandes de Tavernes i anarquista de la CNT i la FAI (aquest darrer detall deguera influir molt en el sumaríssim judici de 1939).

Realment no sé per què, de sobte, he sentit la necessitat de contar tot açò, però sí, tal volta sí que ho sé; el de la Guerra Civil segueix sent un tema viu entre tots nosaltres, tan viu com una ferida que es nega a curar-se del tot, i també pense que no podem permetre que la mandra i la negligència ens faça oblidar uns homes i unes famílies –milers!– que foren víctimes de la ignomínia i la injustícia. Malgrat els temps que corren, jo no necessite ser PPolíticament correcte i sé i dic que, en definitiva, tots sabem massa bé de part de qui estaven la raó i la justícia social en aquella guerra mal anomenada fratricida. Rics contra pobres, militars contra el poble, feixistes i catòlics contra demòcrates i ateus…

Comparteix

Icona de pantalla completa