Trobarem les paraules d’un vençut que ens dirà: “Sí, jo també vaig portar pistola al cint, jo també m’havia manifestat a bastament en la lluita… Calia prendre part i jo ho vaig fer per una revolució que augurava un temps millor”. Tanmateix, al final del seu relat “mai vaig entendre per què érem nosaltres els rebels”. En altres moments topàrem amb la gana, la misèria que es patí, allò que el Raimon esmentava com la “misèria necessària de tanta gent”, un fragment bastarà per fer-vos la idea: “La mare muny, hi ha formatge i un pa escà i negre mentre jo vaig creixent de pit a pit i m’empapussen amb les primeres farines mentre el marit va guanyant la terra i força de braç i suor. No hi ha jornals, però feina sí.” Està també el cas de la vídua ”Veïna i viuda d’una guerra doblement perduda”, la qual, com conta el seu infant malaltús “l’amortalla sola, sense parents, sense amistats…”. Surten també l’estraperlo, la guerra del Rif, els infants que van a l’escoleta de la contrada, traïcions, odis, però també hi ha agraïments, ajudes, històries dels masos, d’ànimes… Com podeu observar la vida als pobles de l’interior de Castelló d’altres temps no tan llunyans.
El vilafamesí Josep Joan Miralles Torlà ha escrit “D’ ànimes, vençuts i altres romanços”, traslladant-nos a un temps passat, marcat principalment per la Guerra Civil i els primers anys de franquisme en el nostre interior de Castelló, amb molts protagonistes des d’infants temorosos i famolencs, adoctrinats per capellans i mestres, a persones adultes. Són històries de ficció, però, que contenen gran part de veritat, una veritat silenciada i de la qual es comença ara a parlar amb timidesa i encara hui amb por. Ficció, però, que hi ha gent que pot identificar els noms de la gent afectada, puix allò que es relata va passar en algun moment i amb els seus protagonistes.
Com ja he dit la cosa va de ficció, almenys formalment, d’una prosa que va donant llum a sensacions, records, a fets que tothom va comentar i dels quals els pares o els avis han contat en moments d’intimitat. Ara, amb la lletra impresa, podem acabar amb la censura, i el més greu, l’autocensura. Trencar el silenci, recuperant la memòria dels pobles, dels anys foscos, de la tristor i de repressió física i de repressió moral i social. Amb un relats com els que comente, escrits amb modèstia estem obrint escletxes en el pacte silenci que durant la dictadura en va imposar i anys més tard en la transició es negocià en honor, van dir, de la concòrdia i la reconciliació, una consigna que va anar prenent cos a les acaballes del franquisme i que a la fi va significar un silenci més i la impunitat de molts.
