Eixir a passejar pel camp un dia de pluja mansa i no trobar-hi cap caragol ens palesa com de miserable és aquest món a cavall entre els segles XX i XXI. L’alimentació variada i plaent també s’ha convertit en relíquia de museu i en producte industrial, dessaborit i en ocasions verinós. I tot això amb quina finalitat? Per tal que quatre s’òmpliguen les butxaques a costa nostra: “Xe que et mataran, xe, si no per diners, per lladre”. No sent nostàlgia per un territori que mitja Europa enveja, entre altres coses perquè massa europeus l’han arrasat. Se’m desperta, això sí, un rebuig profund per aquesta civilització decadent, de la urbanització i la industrialització desbocades. No callaré més mai: els hem deixat que feren de la Terra un femer de plàstics, nuclears i merda variada. Hi estaré sempre en contra.
