Evitarem ací interpretacions de l’estil de les que fan des de Madrid, sobretot perquè parteixen del mateix mal que Podemos: no deixen de mirar-se el melic. I evitarem, també, la simplificació de responsabilitzar els votants d’EUPV. Perquè sí, és cert, és ben probable que molts dels 111.000 votants d’esta formació ara no hagen sigut seduïts per la coalició, però això no serveix per a explicar la davallada respecte al resultat d’És el Moment: 15.000 vots menys dels obtinguts fa mig any (671.000).
Comencem per orde de rellevància. La circumstància que més bé explica el fracàs electoral d’A la Valenciana és el total oblit dels problemes valencians en la campanya electoral dels líders de Podemos, especialment de Pablo Iglesias. Tant en els debats televisats, com en els discursos en els principals mítings, com, fins i tot, en el mateix programa electoral, la presència del fet diferencial valencià era minsa o inexistent. Més aïna, açò últim.
Tenint en compte que la legislatura fallida va començar amb la negació dels grups parlamentaris a És el Moment, En Marea i En Comú Podem, hauria paregut lògic que els caps pensants de Podemos hagueren vist que calia mimar almenys una mica les confluències. Doncs res. Al contrari: València només ha aparegut per a parlar de corrupció, ni una al·lusió a l’infrafinançament (quan hauria de ser una idea força), ni a la falta d’inversions, ni al corredor mediterrani. És més: quant a corredors, eren molt més explícits amb el central (el que travessa Aragó), que no amb el que ha de comunicar l’arc mediterrani.
Esta mateixa deixació va passar factura a En Marea, que va perdre 64.000 vots i 1 escó. En este cas, podem tornar-nos a mirar en l’espill gallec. El resultat és molt similar i si al País Valencià no s’ha perdut cap escó ha sigut de miracle (per 5.000 vots a Alacant respecte al PSOE). La decepció dels votants d’En Marea (per no disposar de grup parlamentari, per estar absents del debat electoral) explica eixa pèrdua tan notable. I el mateix es podria argüir dels resultats a les Illes Balears, on s’ha passat de 156.000 vots comptant P’s, Més i IU, a 117.000 en coalició. S’ha parlat de cap tema valencià, gallec o balear als grans debats, als grans discursos? En unes eleccions tan televisives com estes ningú va pensar que això era bàsic?
L’absència d’estos territoris en l’acció electoral és el primer element que explica el fracàs. Però no és l’únic. Tornant al cas valencià, hi ha un altre element cabdal: la insistència esgotadora en la corrupció. Ja n’hi ha prou. Caldria que en prenguera nota Mónica Oltra especialment. La corrupció ha estat i està, s’ha de combatre des de la gestió, però s’ha d’evitar col·laborar en més espectacles fastigosos en La Sexta sobre això. A hores d’ara, parlar de corrupció, fer monogràfics sobre el temeta, sentir al Wyoming vinga fer brometes sobre els valencians, només genera l’efecte contrari: el votant es rebel·la contra els qui l’acusen de burro o de ves a saber què i es referma en el seu vot al PP. Els pallassos i els fantasmons de la Sexta que facen el que vulguen, però no els fem el caldo gros, per l’amor de Déu.
Si ens centrem en Alacant, el tercer criteri que explica el malíssim resultat obtingut és la desastrosa llista de la coalició per esta circumscripció. La cap de llista, Rita Bosaho, de Podemos, presenta unes limitacions discursives que fan feredat. És incapaç de parlar un minut seguit sobre qualsevol tema, és sentir-la i pensar “per favor, que acabe ja”. Deu ser l’única candidata que, en formats d’intervenció d’un minut, acaba el que ha de dir als vint segons. En un debat radiofònic, davant d’una pregunta sobre política territorial, es va enredar amb el referèndum català i no va dir ni pruna de l’infrafinançament valencià ni de la falta d’inversions. García Margallo, que venia de bregar amb Oriol Junqueras uns quants mesos abans, va vore el cel obert
El número 3, Txema Guijarro, també de Podemos, és un paracaigudista madrileny que, òbviament, res ha aportat a la coalició, així que res en comentarem. El número 4 era Vicent Molina, exregidor de Muro per Compromís. Candidat volenterós, sí, però amb dificultats per a generar un discurs redó. Per què no imitem a Joan Baldoví i les seues píndoles de cinc minuts en el Congrés? No hem aprés que això és ser efectiu? No ens cal parlar durant mitja hora, el que ens cal és dur un parell de discursos ben treballats i fàcils de retindre (i d’escampar) per qui ens escolte.
En definitiva, de la llista per Alacant només destaca per mèrits propis Ignasi Candela, el número 2, que en la legislatura passada, en només un grapat de mesos i d’intervencions, va demostrar bones dots d’oratòria, un discurs reposat i ben construït, i una presència consistent i solvent. Per això no puc deixar de preguntar-me què hauria ocorregut si s’hagueren potenciat uns altres candidats, com ara José María Copete, membre fundador de Podemos i laminat per oposar-se a la manera autoritària d’actuar d’Iglesias; o Rafa Carbonell, gran orador que s’ha desgastat moltíssim en una lluita intestina al si del Bloc en comptes de postular-se per a diputat al Congrés.
A estes tres raons cal afegir-ne algunes més, com ara l’absència de RTVV, que ens impedeix traslladar un relat seriós, equànime i valencià als nostres conciutadans. Si algú més ha de deixar de votar el PP, serà perquè ha atés explicacions ben embastades, pedagògiques, calmades. I no perquè és objecte de burla. Gravem-nos això a foc. També, la dilució del valencianisme enmig d’una campanya confegida des de Madrid i per a Madrid. O l’abandó del que, fins fa no res, era el discurs hegemònic valencià (l’infrafinançament i la falta d’inversions), desplaçat per dos temes remoguts en què només el PP guanya: el bou embolat i la concertada. O, per acabar-ho d’adobar, l’oblit sistemàtic de presentar la gestió en la Generalitat com un èxit. No, això no s’ha fet, perquè qui més havia de fer-ho (Oltra) ha estat en altres guerres, en altres llocs, venent conceptes com el de màtria, que generen ovacions, però el forment no se sap on para.
Estes són, per tant, algunes de les claus que expliquen este fracàs. Fracàs dolç, si es vol (perquè no s’ha perdut cap diputat i s’han guanyat dos senadors), però fracàs. Analitzem-lo profundament, obviem les respostes exògenes i les simplificadores. I tinguem valentia. Les confluències, com a estratègia i des del punt de vista de Compromís, han tingut efectes positius. Així, el nom A la Valenciana ha sigut un important element de cohesió territorial i s’han obtingut 4 escons, mentre altres partits nacionalistes han quedat molt disminuïts, com Bildu o CC (per cert, algú ha pensat en Ara Oramas per a constituir grup parlamentari?), o sense representació (BNG, GBai). Però és hora de tornar a fer camí, cada u pel seu costat. Perquè el votant té més al·licients per a votar si pot optar pel que realment vol (mireu PACMA i el gran –encara que erm– resultat que ha obtingut). I reduir les cartes a quatre opcions no ajuda. Gens.
