Ja fa quasi dos anys que vaig acudir als centres educatius per tal de mostrar-los les meues idees i explicar-los els avantatges d’introduir una dinàmica de treball per projectes per al funcionament del centre. Després de moltes visites, em vaig trobar de tot i, mentre en alguns llocs ni tan sols em reberen, no mostraren cap interés o m’oferiren una actitud, diríem que, una mica despectiva cap al que estava contant-los, en altres llocs m’obriren les portes de casa seua i vaig poder gaudir de converses molt agradables i més que interessants amb molts membres d’equips directius. Aprofite per fer un incís i, encara que ja fa algun temps, agrair-los sincerament que dedicaren part del seu temps a escoltar-me i donar-me el seu punt de vista i les seues opinions, de les quals he aprés molt i m’han ajudat a modificar alguns conceptes i a ampliar el meu camp de visió. Doncs bé, en una de les últimes visites que vaig fer a instituts de secundària, la directora em va fer una analogia que m’havien comentat ja en altres llocs i em cridà l’atenció que me l’hagueren traslladada repetides voltes des d’àmbits territorials diferents, cosa que, segurament, és senyal que part dels professionals de la docència tenen una visió molt crítica respecte de l’evolució que ha tingut l’educació. L’analogia és aquesta:
“Si agafàrem un cirurgià d’una època anterior, de fa seixanta o cinquanta anys, i el ficàrem a operar ara, en un quiròfan modern, amb les noves tècniques i tots els avanços del món mèdic, segurament es quedaria absolutament astorat, atònit i seria pràcticament incapaç d’exercir la seua feina d’una manera adient. En canvi, si agafàrem un professor de la mateixa època i el ficàrem dins d’una aula, no tindria cap problema de posar-se a donar classe.”
Probablement, aquesta afirmació és matisable i, no seria del tot certa si pensem que tan sols el fet del canvi d’actitud i comportament de l’alumnat d’ara respecte al de fa tants anys possiblement faria tornar boig l’esmentat docent. Però no deixa de ser curiosa aquesta visió de les coses i pense que és una manera molt visual de descriure que, potser, l’educació no ha evolucionat com cal i s’ha quedat estancada, més encara si tenim en compte el gran desenvolupament social que s’ha produït en les últimes dècades.
Durant estos últims dies, he estat fullejant una antologia de textos d’Enric Soler i Godes, mestre, erudit i pedagog castellonenc, que va començar a exercir la professió docent el 1923. Tot i el temps que ha passat, moltes de les coses que ens transmet als seus escrits sobre pedagogia encara estan totalment vigents a hores d’ara. Ha sigut aquesta lectura la que m’ha dut finalment a escriure aquest article i m’ha acabat de convéncer que tot, probablement, podria fer-se millor. És evident que els pioners, els erudits en cadascun dels diferents camps existents, sempre van avançats al seu temps, però com pot ser que després dels anys transcorreguts, part del discurs que ens traslladava Enric Soler i Godes continue vigent? Tot seguit podeu llegir alguns dels passatges que he escollit, directament copiats del llibre Enric Soler i Godes. L’escola i la cultura. Antologia de textos[i] i que em semblen suficientment descriptius del que he estat intentant explicar-vos:
– “La lectura conforme se practica en muchas escuelas es un verdadero suplicio […] ¡Qué barbaridad! Los maestros que infringen a sus alumnos esta disciplina antinatural –dice Freinet- deberían preguntarse si la aceptarían para ellos mismos. Deberían pensar en la posibilidad de estar sentados en bancos incómodos con un libro abierto en una página que les hubiera prohibido volver, leyendo alternativamente con la obligación de seguir veinte veces esta repetición somnífera. Tal vez así serian más indulgentes para sus pobres alumnos.” (Meseguer i Cortés, 2001: 104)
– “El mestre com ànima i motor de l’escola nova o vella, antiga o moderna. El mestre i el bagatge cultural i la formació pedagògica que rebrà farà que la seua escola o la seua classe siga activa o avorrida, morta o viva, agradosa o odiosa; que el xiquet vage a gust a l’escola, que no la tinga com una presó sinó com un lloc de treball alegre, comunicatiu, entranyable.” (Meseguer i Cortés, 2001: 113)
– “L’escola activa ha d’aprofitar l’instint constructiu del xiquet, del seu esperit de curiositat i d’investigació, la seua tendència a l’expressió en el llenguatge, el dibuix o el joc, tant que eixos han de ser els fonaments de l’activitat escolar, més que programes i horaris que desbaraten iniciatives. Tots els treballs de l’escola activa han d’ésser un treball social, i a més, de col·laboració i ajut que la classe puga convertir-se en una veritable comunitat de treball […] on tothom té una feina a fer i tots treballen per a tots.” (Meseguer i Cortés, 2001: 118)
Per acabar, m’agradaria explicar el fet que l’exemple que he escollit parla de pedagogia, que no és el meu camp. Efectivament, no és el meu camp, però m’interessa. I molt. Per dues raons, perquè em permet conéixer un dels principals àmbits del sector on he decidit emprendre els meus projectes i perquè tinc un xiquet que acaba d’encetar el seu periple escolar, al qual espere poder ajudar al màxim com a pare, un dels principals actors del sistema educatiu. A més a més, crec que l’exemple escollit és molt descriptiu i molt adequat per tal de traslladar-vos la meua opinió al voltant d’una de les frases més utilitzades i, al mateix temps, de les més perilloses en l’àmbit educatiu: “Açò sempre ho hem fet d’aquesta manera”
